Climent Miró Tuset > Text
L’extracció i la transformació de la fusta del bosc ha estat, tradicionalment, un sector econòmic de forta rellevància a la comarca de l’Alt Urgell. Per citar alguns exemples, són conegudes les explotacions forestals d’època tardoromana al Cadí probablement lligades a la transformació del mineral. A l’edat mitjana trobem força documents que regulen l’accés al bosc als habitants del país per part de les institucions feudals, i en època moderna tenim constància de l’explotació de boscos per part de l’Estat. Malauradament, ens trobem amb un sector que avui no és prou conegut. Sense anar més lluny, caldria destacar que la fusta fou un engranatge primordial en l’economia comarcal i regional, que permeté a molts municipis la construcció de pistes forestals i l’electrificació.
Les empreses que es dedicaven a la fusta estaven completament lligades a la seva extracció i transport des dels boscos i a la seva transformació a les serradores. Abans de la construcció de la carretera de Lleida, la fusta sovint era transportada fins al riu on es barranquejava i enraiava. En els segles XVII i XVIII es coneix l’existència de les carreteres de fusta, moltes situades en careners de muntanyes, per les quals circulaven carros arrossegats per animals fins a un lloc proper, on la fusta es transformava o es transportava riu avall. Aquestes feines requerien molt esforç i no estaven mancades de perills que es podien traduir en accidents.
Un niu de serradores. La majoria de les serradores de la comarca de l’Alt Urgell eren d’àmbit familiar amb un nombre variat de treballadors. També hi havia societats que superaven la pròpia estructura familiar, que, de fet, mai perdia aquest caràcter, la d’un amo o empresari que les identificava. El Josep i el Joan Farràs Reguart ens indiquen que a mitjan segle XX a la Seu d’Urgell hi havia cinc empreses dedicades a l’extracció i transformació de la fusta. Una era la de Ramon Escudé, el Piques, amb la seva serradora situada a l’actual carrer de Joaquim Viola Lafuerza. La família Fornesa tenia la seva serradora prop de la cruïlla de la carretera d’Andorra, on ara hi ha una superfície comercial. Durant una època, els Grifé, una altra família de fustaires, van compartir societat amb els Fornesa en aquest indret. A tocar hi havia la de Maderera Española, lligada a l’empresa ferroviària Renfe. Al firal, prop de la carretera de Puigcerdà, hi havia la de la seva família, els Farràs; i molt a prop, pràcticament al davant, hi havia la Pirineu, on avui hi ha un gimnàs. Cal destacar la situació d’aquestes indústries, als afores, al nord del nucli urbà, prop de les carreteres que enllaçaven amb les capitals.
Els germans Farràs ens expliquen també que a la comarca hi havia la del Perearnau a Adrall, la del Bentanachs a Codinet, Maderas Heras a Organyà i la de la família Grifé a Coll de Nargó. També ens recalquen que a la Cerdanya més propera hi havia la del Miquel Grau a Martinet, i Maderas Cerdaña i Maderas Orriols a Bellver. A Andorra hi havia la de l’Amadeu Rossell (Cintet) i una altra a Santa Coloma.
Com podem comprovar, els Farràs són una família d’arrel fustaire que té els seus orígens al carrer Nou d’Organyà, a cal Gravat, on va néixer el padrí del Joan i el Josep, el Josep Farràs Vidal, que ja treballava als boscos tallant i arrossegant fusta. La seva padrina, la Llúcia Ebrieres Canes, tenia una botiga de betes prop de cal Norat, també a l’esmentada vila. El matrimoni va tenir sis fills: el Josep, l’Antoni (Ton), la Llucieta, la Gracieta, el Francesc i el Ramon.
El Josep Farràs Vidal havia tallat fusta en indrets relativament llunyans d’Organyà, com ara la Vall d’Aran o les valls d’Àneu, on a la Mata de València havia tingut una trobada amb un os, mentre dinava amb la colla de picadors i tiradors. El plantígrad, creiem que encuriosit, en veure’ls, es va aixecar. Els homes es van quedar quiets com estaven. Tot seguit, l’os, amb tota naturalitat, va girar cua.
També havia treballat als boscos d’Ansovell, d’on baixaven la fusta amb matxos fins a sota d’Arsèguel, prop del riu Segre, davant de cal Cubano, on l’esquadrejaven i marcaven, per poder-la barranquejar per la primavera riu avall fins a Coll de Nargó, on l’enraiaven. El Joan i el Josep recorden que el seu padrí havia baixat una vegada en rai fins a Tortosa. També havien sentit a casa que al pas de la Garanta, a l’actual pantà d’Oliana, sovint s’havien de desmuntar els rais perquè hi havia moltes pedres, per tornar a enraiar més avall.
L’any 1925, la família Farràs va deixar Organyà i es va traslladar a la Seu d’Urgell. Van anar a viure a cal Cosp, davant del cafè Orient, en el primer pis del qual hi havia els despatxos de la duana. Van construir una serradora en una parcel·la llogada al peu del passeig, que en aquell temps encara no era el fòrum de la vida urbana de la capital urgellenca. Després de la Guerra Civil, quan el seu pare va tornar del camp de concentració de Judes, a Setfonts, a França, van muntar una nova serradora al firal, en un terreny de propietat, en el qual també construïren el domicili familiar.
Dels germans Farràs Ebrieres, el seu pare, el Ton, i el seu oncle, el Ramon, són els que continuaren el negoci de la fusta. El seu pare va començar a aprendre el treball de serradora en la que tenia la família Serradell d’Organyà. Amb els anys, el Ton s’acabaria encarregant de la part d’explotació forestal i el Ramon, de la serradora i les vendes.
A la serradora hi havien treballat una vintena d’homes, i als boscos era el cap de cada colla qui triava els picadors i tiradors –arrastradors–. També era el que tallava els arbres, mentre que la resta els pelaven; enganxaven la fusta als matxos, que l’arrossegaven fins al descarregador, sovint per indrets pendents anomenats estimbadors, on puntualment eren carregats als camions. Fustes Farràs va arribar a tenir més de quatre camions reforçats, conduïts pels respectius xofers, que comptaven amb els seus ajudants. Els Farràs compraren a Andorra alguns camions americans de la marca GMC, que havien arribat a Europa per la Segona Guerra Mundial.
Els picadors, quan eren al bosc, s’estaven en campaments formats per cabanes amb el sostre de tendal, branques de pi i d’avet, que sovint tot just els emparaven de la pluja i del fred. A molts campaments hi havia també la figura del cuiner, que, com la resta de treballadors, depenia de la figura i responsabilitat del cap de colla. Per normal general, els treballadors del bosc baixaven a la Seu un cop cada quinze dies. Era el que s’anomenava la quinzena. Anaven a diferents botigues de queviures, com ara cal Regí, cal Celestino i ca l’Armenter, on els camions carregaven l’indispensable per poder estar ben alimentats: sobretot moltes llaunes de conserva, sacs amb pans de dos quilos, i bots de vi, el que calgués per quinze dies de feina duríssima de sol a sol.
El Valentín Herreros era el treballador que s’encarregava dels vuit matxos de Fustes Farràs. Quan no eren a la muntanya, els muls estaven a la quadra que tenien a les dependències de la serradora. Ell i el Ton n’havien comprat a les fires de Salàs i d’Organyà, i algun cop a la finca de Savarneda, al Pallars Sobirà. El Valentín domava els muls al pati de la serradora, tot fent que arrosseguessin petits troncs de pi perquè s’acostumessin aviat al treball a la muntanya.
Una de les peculiaritats de l’empresa fustaire dels Farràs fou la de la utilització de cables amb cabrestants per transportar els troncs pelats fins al descarregador. Un exemple d’entre tants és el d’una subhasta a l’obaga de Mariners, més amunt de la Bastida d’Ortons i de ca l’Antona, sota de la Trava. Els troncs es transportaven amb aquest sistema fins a un carregador, situat prop del solà de la Guardiola, on es carregaven en camions. Els Farràs van fer servir aquest sistema en molts indrets de la regió en què treballaven, com Os de Civís, Tuixent, la Vansa i Llumeneres, a Andorra, entre d’altres. Aquest mateix giny, però en ròssec, el van fer servir a Sant Germé, a Montant de Tost. En aquest lloc, un treballador avisava la resta de companys de la posada en marxa del cabrestant fent sonar una trompeta.
La majoria dels productes que sortien de la serradora dels Farràs es destinaven a la construcció, des de bigues fins a diferents mides de fusta per a encofrats. En venien directament a Barcelona, Lleida, Girona, Tàrrega i Agramunt. També triaven fusta que venien als fusters i contractistes de la Seu. Cal destacar unes caixes que preparaven per a la Cooperativa Lletera del Cadí, que servien per posar-hi formatges.
100 caixes al dia. Anem cap a una altra serradora, la d’Adrall. Josep Perearnau Vidal, que havia nascut el 1921 a Sort i s’havia criat a Pallerols del Cantó, era un treballador de la serradora del Piques que s’establí el 1951 pel seu compte a Adrall, on residia des de l’any 1934 i on es casà el 1945 amb la Lluïsa Duran Formentí de cal Cerdà del Mas d’Eroles. El seu net, l’historiador Lluís Obiols, ens comenta que el Josep va començar «en un terreny llogat amb una màquina de serrar tapada amb una uralita subjectada per quatre pins clavats a terra», fins que l’any 1956 va comprar el terreny i va construir la nau. Obiols remarca que el producte més conegut de la serradora eren les caixes de pomes. La seva mare, la Lluïsa Perearnau Duran, havia arribat a clavar 100 caixes cada dia amb puntes i martell. Pagesos grossos de la comarca els havien arribat a comprar 1.000 caixes. Fins i tot n’havien fabricat per comerciants de Jaén que pujaven a comprar pomes a l’engròs a Alàs.
En un inici, els treballadors del bosc eren originaris del país. Alguns compaginaven aquestes feines amb altres de caràcter més estacional. En ple franquisme, el nombre de treballadors del bosc i de les serradores s’amplià amb un contingent d’assalariats provinent de la serra del Segura, sobretot d’Orcera, província de Jaén, i també de les veïnes poblacions de Yeste i Góntar, de la província d’Albacete. Molts ja estaven avesats a les feines del bosc, atesa la naturalesa muntanyenca del seu lloc d’origen.
Algunes famílies provinents del sud s’establiren en poblacions de muntanya, en cases que havien quedat buides per un incipient despoblament rural. La majoria ho feren a la Seu d’Urgell, sobretot al centre històric, part de la població del qual havia anat a viure a altres veïnats de la ciutat, com ara a Santa Magdalena.
El sector de la fusta ajudà a canviar per sempre més l’estructura social d’una comarca anquilosada en unes estructures tradicionals basades en l’agricultura i la ramaderia. Ja al segle XXI, la indústria fustaire és, avui, un fugisser record del que va representar en aquell Alt Urgell del segle XX, una clau de canvi, malauradament deixatada per la història.
