Tomàs Garcia Espot
«Bonifaci pertany a aquesta rara fauna, avui quasi extingida, d’HUMANISTES. L’home en la seva totalitat, biològica, material i espiritual, constitueix la seva gran passió. La seva dedicació a la medicina, política i el seu tarannà d’home de bé, palesen suficientment la nítida trajectòria d’aquest pallarès». Així descrivia l’historiador i professor salassenc Sisco Farràs al doctor Josep Bonifaci Mora (Llimiana, 1895-Barcelona, 1989) en una entrevista realitzada el 30 d’agost de 1979 i publicada a la revista Escudella.
Farràs, un dels pioners de la recuperació del periodisme al Pallars durant la Transició, continuava la descripció centrant-se en el físic del personatge: «[…] Està a cavall del rústic i de l’intel·lectual […]. Té les patilles llargues i amples que li donen un aire d’il·lustrat […]. Una barba de dos dies li dona un aspecte d’exiliat machadià en terra de ningú. Els ulls blaus, profunds i petits no aconsegueixen amagar l’orgull d’haver estat testimoni privilegiat de la nostra recent història. Una història que per al nostre entrevistat ha estat una experiència apassionant.»
Aquesta petita introducció a Josep Bonifaci feta deu anys abans de la seva mort, és a dir, pròxima al seu ocàs, és el perfecte retrat d’un exiliat pallarès de renom, més ben dit, d’un pallarès errant. Un metge per tradició familiar –la quarta generació– i una persona dedicada a la política, sens dubte empesa pels cruels vents de la història, però també per vocació i interès, sorgits durant la seva etapa d’alumne al Liceu Escolar de Lleida.
Un espectador de la història. Llicenciat en medicina l’any 1916 i doctorat tres anys després, Bonifaci es va especialitzar en gastroenterologia i va treballar a l’Hospital de la Santa Creu i de Sant Pau. Paral·lelament, es va afiliar a Estat Català, el partit fundat per Francesc Macià, que aleshores conspirava contra la dictadura del general Primo de Rivera. De fet, el jove metge pallarès va visitar l’avi en alguna ocasió quan el futur president de la Generalitat republicana estava exiliat a Brussel·les.
Així i tot, com declarava dècades després, Josep Bonifaci se sentia més un espectador que un actor de la història. «Jo no pretenia fer carrera política, no tenia ambicions d’aquest tipus. Senzillament, m’anava formant ideològicament, però mirava els fets des de la barrera», explicava l’any 1979.
Guerra Civil i exili. Però si un fet havia de provocar el salt de Bonifaci a la palestra política, aquest va ser l’esclat de la Guerra Civil espanyola. El cop d’estat el va agafar treballant a Caldes de Boí i, assabentat d’aquests fets, un mossèn li va preguntar què faria. «Jo de moment només tinc una qüestió clara, i és que sortiré de Caldes de Boí essent comunista», va reblar. I així va ser. Josep Bonifaci es va afiliar al PSUC, un fet que el marcaria durant la resta de la seva vida.
Retornat a Barcelona i sent també membre del sindicat UGT, l’any 1938 va ser nomenat director general d’Assistència Social del govern de la República. Tanmateix, un altre fet que marcarà la seva existència vital va ser conèixer José Díaz, secretari general del Partit Comunista d’Espanya (PCE). Un vincle ideològic però especialment mèdic, ja que el polític patia una greu malaltia digestiva i havia de ser operat a París.
Finalment, el destí va ser la Unió Soviètica, i el febrer de 1939, quan els franquistes ja havien entrat a Barcelona, Josep Bonifaci acompanyava el líder del seu partit a bord d’un vaixell, navegant per les perilloses aigües gelades del mar Bàltic. Arribats a Leningrad i posteriorment a Moscou, José Díaz va poder ser operat, i mantindria el vincle amb el metge pallarès fins a finals de 1940. És aleshores quan Bonfaci i la seva dona buscaren passar del fred soviètic a la calor de Mèxic, on tants republicans espanyols ja s’havien exiliat. La Segona Guerra Mundial, però, frustrà el seu somni, però alhora obrí al protagonista una nova etapa de la seva carrera política i professional.
Malgrat trobar-se en un país estranger i desconèixer la seva llengua, Josep Bonifaci es va saber adaptar a les circumstàncies i sobretot a les necessitats. En un any, ja exercia com a metge a l’Hospital Central del Kremlin, on atenia pacients que també eren lluny dels seus països d’origen, i molts dirigents comunistes d’arreu d’Europa. D’aquest centre mèdic en va sorgir la seva amistat amb els futurs secretaris generals del PCE, Dolores Ibárruri (la Pasionaria) i Santiago Carrillo (que visitaria Bonifaci a la seva casa de Llimiana, l’any 1976, encara en temps de clandestinitat), així com amb Palmiro Togliatti, líder del Partit Comunista Italià (PCI).
‘Roda el món i torna a Llimiana’. La guerra freda no va aturar la seva condició de pallarès errant. Ans al contrari, la va potenciar fins a límits insospitats. Establert des de 1946 a Tolosa i treballant a l’Hospital Varsòvia, on s’ajudava els exiliats espanyols, els vents anticomunistes que venien dels Estats Units van fer trontollar la seva estabilitat. Definitivament, Bonifaci ja no mirava la vida des de la barrera; actuava i, per tant, se significava. La caça de bruixes no perdonà, i els partits comunistes a França quedaren il·legalitzats. El 5 de setembre de 1950 va ser detingut i deportat a l’illa de Còrsega juntament amb altres companys.
Però quan es tanca una porta, sempre s’obre una finestra. La seva afiliació política i el seu passat a l’URSS van desembocar en el fet que tres països de l’òrbita soviètica els oferissin asil. És així com el doctor Bonifaci va passar per Polònia, Txecoslovàquia –on va treballar dotze anys– i, finalment, Romania. Ja durant la dècada dels seixanta, va poder tornar a França, país que l’any 1970, i després de tres dècades errant per Europa, li va permetre tornar a casa.
Una esperança cega. Establert entre Barcelona i Llimiana, Josep Bonifaci continuà en política. Des de 1956 fou membre del Comitè Central del PCE i del PSUC, càrrecs que mantindria fins al 1977. Ha arribat l’hora –merescuda– de tornar a mirar-se la història des de la barrera. «Jo ja no serveixo per aquestes coses», explicava dos anys després. Enrere quedava una vida molt agitada i nòmada, que trobaria el seu final l’any 1989. De moguda en va ser, tal com admetia, però afegint que «de totes maneres jo no ho he passat del tot malament.»
La vellesa li proporcionaria una vida tranquil·la, però, i malgrat tot, sense rancúnies. Així ho transmetia Sisco Farràs arran de l’entrevista amb Bonifaci i la seva dona. «Emociona veure com aquestes dues singulars persones en la vellesa de les seves vides mantenen juntament un record, sense odis, una esperança cega en l’home». HUMANISTA, amb majúscules, fins al final, i en pau amb el passat tot i dir en veu baixa que residia al carrer División Azul de Barcelona. Ironies de la història.
