Xavier Rocas Gutiérrez
Durant gairebé un any, des de l’1 de juliol de 2023 i fins al 9 de juny d’enguany, s’ha pogut visitar al Terracotta Museu de Ceràmica de la Bisbal l’exposició ‘Carles Sala. D’oller a artista de la ceràmica’. Aquesta mostra, de producció pròpia, presentava dos àmbits clarament diferenciats: d’una banda, posava la mirada en la nissaga d’ollers Sala –amb una història que es remunta a 175 anys enrere– i en la producció de l’obrador com a exemple paradigmàtic de l’obra de foc bisbalenca. D’altra banda, la segona part estava dedicada a destacar l’obra i la trajectòria de Carles Sala Mitjà, l’últim ceramista d’aquesta família, el qual, a mitjans dels anys setanta del segle XX, gradualment va abandonar la manufactura tradicional d’olles i cassoles cap a una ceràmica molt més personal i d’autor.
La producció tradicional. Can Sala va mantenir al llarg de la seva història una continuïtat en la producció de terrissa per a foc, majoritàriament vidrada. Tipològicament, l’olleria manufacturada a l’obrador presenta grans similituds amb aquella tradicional de Breda –els Sala eren oriünds d’aquest municipi–, tant pel que fa al repertori de peces com a les seves formes. Tanmateix, i malgrat aquesta semblança, posseeix uns trets específics, producte dels condicionaments que van imposar les argiles bisbalenques, i per l’evolució gestual de les formes que hi va anar introduint cada membre de l’obrador.
La diversitat de peces manufacturades a l’obrador fou, ja de bon principi, més reduïda respecte d’aquelles que tradicionalment es produïen a Breda a mitjan segle passat. D’una banda, per les particulars limitacions que imposaven les argiles de la Bisbal –menys refractàries que les bredenques– i, de l’altra, per la pròpia demanda, que volia un tipus d’olla i cassola diferent de les fabricades d’habitud en el centre ollaire selvatà. Davant d’aquestes exigències, la producció de can Sala es basarà en les formes més bàsiques: cassoles i cassoles del país –planes i fondes–, cassoles de rostir, les de relleno, la basca i els sops, les olles altes i xates, les olles marselleses i els tupins, a més d’altres peces especials, com ara les plates de canelons o les torradores de castanyes.
El gran avantatge que presenta l’olleria de can Sala respecte a d’altres produccions, tant aquelles modelades a torn com aquelles manufacturades per estec, és la qualitat esmerçada en el seu modelatge, tant pel gruix de les parets, molt primes, que en faciliten l’escalfament ràpid, com també pel cuidat acabat exterior, fruit d’un bany d’engalba molt més gras que l’aplicat d’habitud en altres centres. Ben aviat, la qualitat de l’obra fabricada a can Sala atorga a la terrisseria una aurèola i una fama que transcendeix el mercat local i comarcal: la capacitat productiva de l’obrador i les bones comunicacions que travessaven la Bisbal van permetre que els seus productes tinguessin una àmplia distribució comercial, tant a nivell de Catalunya com a la resta de la península i, afavorits per la proximitat del port de Palamós, fins i tot l’exportació a ultramar.
Carles Sala Mitjà. Carles Sala és una figura transcendent en la història moderna de la ceràmica bisbalenca. Espectador i protagonista privilegiat de la transformació que ha viscut aquesta manufactura durant els darrers cinquanta anys, la seva obra és extensa i de gran categoria. Un home d’esperit sensible i mediterrani, de gran inquietud artística, el qual ha estat responsable d’introduir en la ceràmica tradicional nous elements de forma i color que, en el seu moment, van aconseguir renovar-la cap a una ceràmica més d’autor, considerada com a objecte d’art.
En paral·lel a la seva pròpia trajectòria vital, la ceràmica de Carles Sala ha esdevingut un fluir incessant, creada amb absoluta llibertat i lligada a un fort compromís i dedicació envers l’ofici. Tot i que establert a la Bisbal, els viatges i les estades a l’estranger han estat una constant; experiències vitals d’aprenentatge personal i tècnic on s’ha amarat de cultures i maneres de fer –especialment la japonesa– que han quedat reflectides en la seva producció.
Sobri i detallista, Sala s’ha valgut més de la qualitat dels materials i no tant dels recursos estrictament decoratius, fruit d’una investigació constant i d’un coneixement profund del procés tècnic. El seu domini total dels colors, amb els quals ha aconseguit resultats sorprenents, l’exploració esteticista de la matèria, la tècnica emprada i, finalment, un acabat impecable, han estat –i són encara– les seves principals senyes d’identitat.
Home d’esperit sensible i tarannà generós, al llarg de la seva carrera no ha dubtat a posar-se en disposició d’interactuar amb altres artistes, amb els quals ha tingut l’oportunitat d’expressar-se de maneres noves i sorprenents. L’exemple més brillant d’aquestes col·laboracions fou, sens dubte, l’aliança creativa amb Modest Cuixart, amb qui establí, a principis dels anys vuitanta del segle XX, un fructífer lligam artístic i personal. L’experiència de treball dels dos artistes fou positiva i esperonadora. Entre ells es constituí ben aviat sintonia, respecte i admiració mútua.
La col·laboració Cuixart i Sala durà uns tres anys intensíssims, treballant d’igual a igual, on cadascú aportà el seu art i la seva experiència. L’obra resultant d’aquest binomi artístic –ceràmiques i escultures diverses, formes estranyes, màgiques, ingènues, surrealistes– conforma una col·lecció d’unes 300 peces diferents que agermanen els diferents valors formals amb la diversitat d’elements materials, en una conjunció on el més primigeni, com la terra i l’argila, i el més noble, com els materials preciosos, troben un punt d’encontre i de fusió. Ceràmiques que semblen sortir dels quadres del pintor, amb els seus signes d’identitat, convertides en matèria i mitjà d’expressió gràcies a un gran impuls creatiu compartit, on el treball delicat de la matèria i el tractament magistral de brillants i mats, factors tan característics de l’obra de Sala, es combinen amb l’immens cabal de fantasia creadora de Cuixart, tantes vegades palès al llarg de la seva dilatada trajectòria pictòrica.
