Guillem Saló

Girona torna a ser terra de pastors. En una època marcada per l’adveniment de la intel·ligència artificial i la societat líquida, la vella professió d’engegar el ramat a pasturar ha ressorgit a la capital gironina i, més concretament, a la vall de Sant Daniel. No són pocs els gironins que els darrers mesos han pogut comprovar la presència d’un petit ramat de quatre cabres alpines en el popular camí d’ascensió al castell de Sant Miquel, una de les excursions que els darrers anys s’han convertit en un clàssic entre els aficionats a caminar.

Depenent de l’oratge i de l’època de l’any, ens podem trobar el pastor, en Josep Crespo Rot, en un o altre lloc del camí de pujada. «Quan venen les pluges o vaig just de temps em quedo per aquí a la vora perquè ja hi ha prou herba —referint-se a la masia de cal Pi—, però si tinc temps pujo a Sant Miquel o vaig pels voltants de cal Mistaire, on l’herba és fresca i els encanta», argumenta aquest teòric jubilat als seus 70 anys.

Escudat per un gos d’atura marró clar, Crespo pastura cada dia el seu ramat unes dues hores i mitja al matí i una hora més a la tarda. Estabulades en una pineda d’una mitja hectàrea posterior a cal Pi, les cabres són munyides per en Josep a les set del matí i un cop més a la tarda, amb la qual cosa fa uns 2,5 litres de llet al dia per cabra. «Cada dos anys les faig criar i llavors em produeixen el doble», precisa en Josep. «Em deixen un mascle i en una setmana totes embarassades… feina feta!», diu rient.

Amb la llet, Crespo elabora un formatge curat i un altre de cremós (tipus camembert). Cada dia en fa unes quatre peces de 250 grams (un pes menor quan fa calor), unes trenta a la setmana. Un formatge que a l’hivern no necessita nevera per curar, mentre que a l’estiu necessita una refrigeració artificial.

La destinació d’aquest producte és de quilòmetre zero, ja que són els clients del restaurant de cal Pi —regentat pel seu fill Daniel i un amic d’aquest, l’Esteve— els que poden gaudir de la seva degustació, juntament amb tot d’altres productes del lloc: conills, ous, olives, plantes silvestres, confitures d’arbres fruiters i la pròpia carn de cabrit.

«Abans també venia formatges al colmado que hi havia a tocar del convent, però han tancat i ara en faig menys», comenta en Josep, que mostra orgullós els elements que permeten que cal Pi sigui pràcticament autosuficient: el pou d’aigua, el forn exterior de llenya, les plaques solars i el mobiliari exterior reciclat amb art. Es tracta d’una finca amb llinda datada el 1779 que en Josep adquirí el 1993 (segregant-ne part dels terrenys) al contractista Cargol, casat amb una Poater, propietària de can Lliure i can Pi, on els darrers anys hi havien viscut masovers per protegir el lloc.

Biografia capicua. A més d’una afició, el pasturatge és per a ell un retorn als orígens. I és que en Crespo ja havia fet de pastoret amb tan sols set anys a Jerez de la Frontera (a la província de Cadis). «Un señorito ens va cedir una terra per colonitzar i hi teníem porcs, cabres, burros i vaques. I amb això subsistíem les quatre germanes i els tres germans», narra.

Amb 16 anys, en Josep arriba a Girona i després de treballar a la Pegasus, a l’hostaleria i en sales de festes a Barcelona, als anys 80 crea una associació amb un altre soci amb la qual gestionaran la discoteca La Sala del Cel i els bars La Terra, Siddharta i Núvol. Aquest hivern, en Josep es planteja tornar a augmentar a 10 el ramat, «ja ho veurem!», diu amb parsimònia. I no només per afició, es reivindica també com a netejador del bosc.

La permacultura dels Tarrés. Netejar el bosc i generar una economia circular. Aquesta és també la filosofia de l’Alba Tarrés, que des de fa cinc anys es va establir amb el seu marit i els seus dos fills a cal Jutge, situat en un vessant de la muntanya de la O. Es tracta d’un antiquíssim mas que recaptava els impostos d’altres cases per a benefici del monestir de Sant Daniel i que amb els anys s’ha conegut per diferents noms com ara mas Oms, cal Pep i cal Jutge, perquè hi havia viscut un jutge de pau.

El mas té sis hectàrees d’antigues feixes de conreu amb oliveres però, abandonat els anys 60, no es podien treballar perquè estava molt emboscat. «Així que hem adquirit un ramat de 10 cabres, 3 ovelles i 1 marrà que a més de mantenir el bosc fan formatge, llet i carn que ens serveixen per a autoconsum i per vendre la carn de cabrit. I el que sobra —sobretot quan crien— ho donem a veïns i amics.»

La família fa ara un pla de gestió forestal que establirà amb quins arbres es poden recuperar les feixes, com ara fruiters, cítrics i regenerar les antigues oliveres. Així mateix, han fet un camp de civada i precintat els terrenys perquè algunes cabres s’escapaven. La mateixa solució (que ara està en litigi) ha servit perquè ara no calgui anar-les a pasturar cada dia matí i tarda, sinó que «ara s’autoregulen amb el cicle del sol», exposa l’Alba.

El seu és un projecte familiar de permacultura i d’agricultura regenerativa: «Volem recuperar el cicle que abans hi havia a pagès», conclou orgullosa. En aquest sentit, en tenir més de 10 animals, el marit de l’Alba —en Jesús— està donat d’alta com a ramader i el mas ha adquirit la categoria d’explotació d’autoconsum.

Una pràctica que no acaba de morir. El paratge boscós de Sant Daniel, a redós del vessant nord-occidental de les Gavarres, havia estat testimoni durant decennis de pastors que amb els seus ramats feien sonar les esquelles i tacaven de blanc i marrons els marges, eroles, corriols i rieres. La darrera notícia que en teníem era de 2011, quan el pastor Emili Lozano es posa al capdavant d’un ramat de 240 xais i 30 cabres per pasturar les zones de Montjuïc i Campdorà, segons es recull a l’article “Pasturatge ecològic a Sant Daniel i Montjuïc” que la historiadora Anna Sánchez publica el 2015 a Revista de Girona. Es tracta d’una iniciativa de l’Ajuntament per tal de preservar el paisatge i els incendis, a més de recuperar la memòria.

Amb el mateix objectiu, el consistori gironí ja havia iniciat aquesta mesura el 2008 amb la compra d’un ramat de 200 caps de bestiar que manejava el pastor Gabriel Adesme, segons es documenta a la mateixa notícia.

Amb aquesta iniciativa es trencava un període de 17 anys durant els quals Sant Daniel havia perdut la presència de pastors a la vall. I és que el 1992, els veïns veien perdre “l’última pastora de la ciutat de Girona”, tal com resumia el titular de l’article de Sánchez. Es tracta de Francesca Planas, que durant 42 anys havia menat ramats d’ovelles per les pastures de la vall.

Així, amb la saba nova de la família Tarrés de cal Jutge i d’en Josep Crespo de cal Pi sembla que el relleu dels pastors a la vall de Sant Daniel queda assegurat per uns quants lustres més. De moment, la presència de cabres torna a poblar la vall, ja sigui topant-nos amb el ramat d’en Josep trescant a Sant Miquel, divisant les cabres als terrenys de cal Jutge o adonant-nos dels excrements de cabra que sovint trobem al camí d’oliveres del Calvari.