Pedagog reformista d’idees avançades, ciutadà actiu i compromès, articulista i cronista precís, Cassià Costal i Marinel·lo (Mollet de Peralada, 1876-Barcelona, 1937) mereix un lloc d’honor a la galeria d’intel·lectuals que defineixen la Girona del primer terç del segle XX. El 1987 l’historiador Joan Puigbert i Busquets, amb motiu del cinquantenari de la mort de Costal, es lamentava –en un article publicat a la Revista de Girona– que continués essent una figura borrosa, definida per alguna referència tòpica i imprecisa. Aquest llibre vol, per una banda, ajudar a dissipar part de la boira que plana sobre el personatge i, per l’altra, estimular futures recerques que ajudin a fer-ne un retrat més nítid, que explorin etapes de la seva vida on encara queden alguns interrogants i sobretot que aprofundeixin en el seu pensament. També és un dels objectius del llibre donar a conèixer alguns textos de Cassià Costal, la majoria poc o gens coneguts, fruit d’una recerca pacient en diverses publicacions de l’època.

Format a l’Escuela Normal de Maestros i, posteriorment, a l’Escuela de Estudios Superiores del Magisterio, ambdues a Madrid, va rebre la influència de la Institución Libre de Enseñanza. Va participar en quatre edicions de les colònies escolars organitzades pel Museo Pedagógico Nacional, que era dirigit per Manuel Bartolomé Cossío. Va ser professor i director de l’Escola Normal de Girona i, posteriorment, de l’Escola Normal de la Generalitat, creada a Barcelona el 1931 amb caràcter d’assaig pedagògic. Va formar part de la Societat d’Atracció de Forasters i Turistes i fou un dels fundadors de l’Ateneu de Girona i n’ocupà la secretaria. En proclamar-se la Segona República va ser nomenat president provisional de la Diputació de Girona, un càrrec que, si bé va durar pocs dies, és representatiu del moment que es vivia i també de la significació de Cassià Costal.

Pere Carbonell i Fita, a Entre la vocació i el deure, va deixar escrit que «A la seva classe de filosofia hi anàvem a aprendre a pensar. Tot i les autoritats que sovint invocava, i que se’l veia endut per la força de les seves conviccions, no deixava mai de mostrar-se deliberadament respectuós amb aquells adolescents tan sensibles i suggestionables al seu encís». En definitiva, recuperem i reivindiquem la figura de l’il·lustrat pedagog molletenc pel fet de ser una referència educativa valuosa i perquè, lluny de qualsevol mitificació, avui ens ha de servir d’exemple i guia.