Alexandre Weltz Gispert > text

Les peregrinacions, els aplecs, els romiatges o les processons són rituals col·lectius que uneixen les comunitats amb algun motiu determinat, generalment vinculats a una devoció religiosa, ja que aquest és l’estament que històricament ha gaudit de preponderància i que ha promogut aquests vots. Com tota activitat popular és dinàmwica i s’ha anat transformant amb el pas dels anys, fins i tot n’hi ha que han desaparegut. Però també hi ha celebracions locals que perduren i, encara que la religiositat popular és menys intensa que en altres moments històrics, han esdevingut una tradició popular.

Concretament hi ha dues celebracions que, malgrat les vicissituds del pas del temps, es mantenen vigents any rere any. La més antiga, que es remunta al segle XVII, és el romiatge a l’ermita de Bell-lloc i la més recent és la processó marinera de la Verge del Carme. Ambdues celebracions populars segueixen celebrant-se a principis de setembre i a finals de juliol, respectivament.

Hi havia també altres romiatges que havien existit i han deixat de fer-se. Un dels més antics era el que, l’últim dia de Pasqua (Pentecosta o Pasqua granada), anava fins a la ja desapareguda capella de Santa Maria de la Pietat, que antigament havia estat dedicada a Sant Romà. Cal esmentar una anècdota, que quedà recollida en una inscripció que es troba a l’escala que dona accés a l’església de Santa Eugènia de Vila-romà, ocorreguda en el transcurs d’aquest romiatge, el 6 de juny de l’any 1628. Fou en el transcurs d’aquell romiatge quan Pere Pau de Ribes i Terrades fou assassinat amb arma de foc, agenollat davant la Vera Creu que acompanyava la processó. Aquest fou un fet aïllat en el context d’una processó que, a banda dels rituals litúrgics, solia ser festiva i acabava amb un aplec a la Pietat, on no hi faltava ni el menjar ni el beure. Les restes de la capella dedicada a Nostra Senyora de la Pietat, que era el destí del romiatge, foren eliminades als anys noranta, amb la construcció d’una fàbrica en aquell paratge. A banda d’aquest romiatge a la Pietat, n’hi havia un altre de més llunyà que, durant anys i també durant part del segle XX, anava fins al santuari de Sant Sebastià de la Guarda, a finals de gener. Precisament, la construcció de l’església sobre l’ermita que hi havia en aquell paratge de la costa palafrugellenca fou provocada per la pesta, la mateixa que instauraria el romiatge, que encara avui es celebra, des de la vila de Palamós fins a l’ermita de Bell-lloc.

El dia 7 de setembre. El romiatge fins al santuari de Nostra Senyora de Bell-lloc, ermita documentada des del segle XIII que es troba ubicada a la vall que es forma sota el Montagut, ben a prop del castell de Vila-romà, es va iniciar a mitjan segle XVII. Fou just després que hi hagués una pesta severa que va castigar tot Catalunya i, també, l’Empordà. En aquell moment, feia tres segles d’una altra gran epidèmia que, el 1348, va causar molta mort i va despoblar el barri contigu al castell de Vila-romà; això demostra el poder destructiu que podien tenir les pestes en època medieval. El setembre de 1652 es reuneix el consell general a Palamós i, després d’haver estat cinc mesos amb les portes de la vila tancades, acorda donar per finalitzat el període epidèmic i «determina y vota la dita Universitat quiscun any fer y celebrar festa de precepte lo die de cet de setembre (…) y prometen anar quiscun any, al mateix die, ab professó a la capella de Nostre Senyora de Belloch». A partir d’aquell moment es van iniciar romiatges periòdics a l’ermita.

El romiatge i l’aplec de Bell-lloc no s’ha mantingut perpètuament, ja que per diferents motius ha patit aturades. Les desamortitzacions del segle XIX, la revolució del 1868 o l’aturada del culte públic a l’ermita durant uns quaranta anys, fins que el 1909 es restablí el romiatge, foren algunes de les dificultats. Aquell any es portava la imatge de Sant Josep Oriol –prevere que havia estat a l’ermita a finals del segle XVII i que aquell mateix any fou canonitzat– i la imatge de Nostra Senyora de Bell-lloc, que es trobava a l’església de Santa Eugènia de Vila-romà. En aquell moment va recuperar-se de nou el romiatge, que tornà a aturar-se amb l’inici de la Guerra Civil i la revolució del 1936, quan es varen destruir objectes litúrgics. El romiatge va reprendre’s l’any 1943 i gaudí de popularitat i bona assistència, però encara patí una darrera interrupció el 1975 perquè el propietari va impedir l’accés a la finca i a l’ermita. El 1992 es va recuperar de nou la tradicional romeria que s’ha repetit amb periodicitat anual, només amb la interrupció provocada durant dos anys per la pandèmia. El romiatge s’inicia a l’església de Santa Maria, passa per l’església de Santa Eugènia i acaba a l’ermita de Bell-lloc. Allà se celebra una missa, es llegeix el vot de vila, es ballen sardanes, hi ha actuacions musicals i es fa un dinar de germanor.

La Mare de Déu del Carme. L’altra activitat que segueix vigent és més aviat una processó que no pas un romiatge, per bé que aquesta és marítima, fet que la fa especial. La gent del mar, mariners i pescadors, han tingut des d’antany la necessitat d’invocar poders divins per tal de protegir una activitat en un medi hostil i amb destí incert. La inseguretat en la navegació ha empès la comunitat marítima palamosina a buscar la protecció de sants patrons, sigui Sant Elm, Sant Pere, Nostra Senyora de Gràcia o la Mare de Déu del Carme com a principals advocacions religioses. Però fou el mes de juliol de 1950 quan la recentment creada Confraria de Pescadors va encarregar la construcció de la imatge de la Mare de Déu del Carme, que esdevindria la més popular i que, estant a l’església parroquial de Palamós, sortiria en processó pels carrers de la vila i al damunt d’una barca de pesca.

En la processó marítima, la verge és acompanyada per altres barques de pesca, totes engalanades per a l’ocasió, acomboiades per petites embarcacions i amb la presència d’un nombrós públic. A la festa, en què durant un parell de dècades també s’hi feia l’homenatge als vells mariners, hi participaven els joves que havien fet el servei militar a la marina, nombroses autoritats locals, militars i eclesiàstiques i voluntaris d’altres entitats que amenitzaven aquella festa marinera que atreia especialment l’interès dels visitants. Possiblement per l’èxit acumulat i l’excés de públic, la processó marítima va haver de canviar: es va haver de limitar l’embarcament de persones a les barques de pesca ja que representava un risc innecessari en una jornada festiva. Actualment, però, malgrat les transformacions sofertes al llarg dels més de setanta anys que fa que se celebra, la processó marítima de la Verge del Carme es segueix realitzant anualment.