Roger Santaló
La descripció d’un paisatge va lligada al que un veu a través dels seus ulls. Però la composició paisatgística no depèn només de la vista, també la detallen altres sentits. Per exemple, qualsevol estampa va acompanyada d’una banda sonora. I en el món civilitzat, part d’aquest so ha estat repicat sobre bronze. És el so de les campanes: una musicalitat que ha calat durant segles a diferents generacions, amb un idioma particular capaç de transmetre un missatge a cada indret. A marxes forçades, però, el seu so es va apagant. Primer es va transformar durant la Guerra Civil, quan moltes campanes van ser foses per convertir-se en armes sorolloses. Això va canviar els campanars, i la modernitat ha acabat de silenciar el seu missatge. De forma invisible, han estat colpejades amb massa força per diversos elements. Les noves formes de comunicació les han substituït. No hi ha hagut relleu de campaners. I s’ha intentat suplir als encarregats de tocar-les electrificant els mecanismes que mouen els batalls, però això ha llimat i simplificat el significat dels seus tocs. Ara, pocs desxifren què diuen les campanes, això si hi ha algú que sap fer-les parlar. Per revertir aquesta situació, a Joanetes formen nous campaners a través de l’Escola de Campaners de la Vall d’en Bas.
Nascuda el setembre passat, es tracta de la primera escola d’aquestes característiques que existeix a Catalunya. Ha arrencat amb divuit alumnes –ple absolut– de nou comarques, i té més de mig centenar de persones d’arreu del país en llista d’espera per matricular-se. Per un dels seus impulsors, el campanòleg Xavier Pallàs, l’èxit ha estat inesperat. Abans de crear el centre, feia un inventari de les campanes de la Garrotxa, i quan arribava dalt d’un campanar era estrany que cap no estigués abandonat: el més normal era trobar campanes mudes des de feia anys, a punt de caure perquè acumulaven massa pes d’excrements de colom. Pallàs acaba recollint l’inventari de 180 campanes en un llibre, que s’exhaureix. Però una cosa és visibilitzar l’instrument i l’altra és recuperar-ne el llenguatge. Ho demostra el cas de Llorenç Llongarriu, el darrer campaner de Joanetes. Llongarriu transmet què volia dir cada toc que feia, i gràcies a aquesta recopilació es contempla la creació del centre, que també porta el seu nom. Però Llongarriu mor el 2021. «Hi ha una part que no som a temps de recuperar, perquè ja no queden massa campaners», diu Pallàs, «i cada poble tenia els seus missatges: el toc de bateig de les Preses era diferent del d’aquí, a Joanetes, a cinc quilòmetres de distància; cada campanar formava part del mateix idioma, però cadascun tenia el seu dialecte». Per tant, un dels objectius és que els inscrits coneguin el significat dels tocs que s’han recollit. És una de les tasques que han de fer els alumnes, consultar arxius i fer recerca per esbrinar si hi ha persones que recordin els sons, entrevistar-los i treure a la llum aquesta informació.
La formació. Les sessions, una vintena al llarg del curs impartides per una desena de professors, es divideixen en dos punts. A l’Espai de Can Trona, a la mateixa vall, es fa el treball a l’aula. Aquí s’interioritza la importància social de les campanes, el seu llenguatge i simbolisme, l’acústica, la decoració i aspectes vinculats amb la seva conservació material i la protecció a tenir en compte per fer-les sonar. L’altre indret és el campanar de Sant Romà de Joanetes, un espai reduït per fer-hi lliçons, amb capacitat per a quatre alumnes. És on es fa la part pràctica, amb quatre campanes. Un dels grups el forma en Jaume Cabanyes, en Guillem Pujolriu, en Xevi Masó i en Jordi Traveria. Formen part d’un curs d’edats molt diferents –de jubilats a joves–, i de conviccions religioses variades. Pocs recorden exactament com eren els tocs que coneixien, si és que n’havien copsat mai cap. Hi ha tota mena de motius per inscriure’s: a en Guillem, l’ofici sempre li havia fet gràcia i hi estava interessat perquè el seu avi li havia dedicat un toc de campanes pel seu bateig. Donar suport a la tradició és el motiu d’en Jaume. A en Xevi, li permet apropar-se al seu pare, que havia treballat en una fundició. En Jordi, artista de professió, vol descobrir el simbolisme espiritual i primitiu de la campana. Tots, però, estan interessats en la recuperació del patrimoni campaner, i des que estan al curs alcen més la vista per veure què passa a cada torre que troben. Avui aprenen a fer el toc de difunts d’Avinyó (el Bages). El professor, el mateix Xevi Pallàs, els ensenya tècniques com ‘asseure’ les campanes, fer-les vogar i repicar-ne més d’una al mateix temps. Els veïns de l’església estan avisats quan hi van, per no quedar sorpresos pel so inusual que surt del seu campanar.
Compte pendent a Girona. Una altra de les tasques dels alumnes és conèixer com es viu el fet campaner arreu del món, on la situació en alguns indrets és molt diferent. L’any 2022, la UNESCO va declarar el toc manual de campanes Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat, a iniciativa de les colles de campaners de la Vall d’Albaida. De fet, explica Pallàs, «l’interès és creixent a tot arreu, però al País Valencià porten molt d’avantatge: tenen les campanes inventariades per complet, s’han restaurat gairebé totes les torres, i hi ha moltes persones interessades a tocar-ne. Són un exemple a seguir». En canvi, a Catalunya, «els més endarrerits som els de Girona». Si bé Pallàs treballa amb altres companys per inventariar tots els campanars gironins, creu que la situació no canviarà si la població no percep la importància dels tocs: «Una cosa són les declaracions i l’altra, la realitat, que pocs coneixen com tocar les campanes. Aquí ens queda molta feina per fer». Espera que l’escola canviï això. No es pretén que els alumnes en toquin cada dia, però sí que es compaginin amb els mecanismes automàtics i ho vulguin fer en algunes dates assenyalades per poder transmetre el seu coneixement. Es creu que així s’evitaria l’abandonament de les torres. Per l’escola, s’ha de tenir el màxim de campaners possible, preparats per tocar qualsevol campana.
