Guillem Saló
Corria l’any 1974 i els paratges que envoltaven Torre Gironella, al capdamunt de la muralla de Girona, eren feixes i camps. Fora muralla no hi havia la urbanització d’avui dia. Entre les cases i barraques que hi havia destaca l’actual seu de l’Institut d’Estudis Gironins, al carrer de la Muralla número 2, que en aquella època era la Masia de la Torre però que popularment es coneixia com a Casa de la Pastora.
El motiu li venia perquè des de 1950, aquella masia va ser habitada per Francesca Planas Pla, que es casà amb el seu llogater, el llavors vidu Antoni Colom Ferrer. Un cop establerta allí, Francesca hi va exercir de pastora fins al 1992, un ofici que havia après amb només nou anys quan vivia a cal Mosso de Centenys (Pla de l’Estany), casa on havia estat adoptada per la seva tia materna, tal com detalla la historiadora Anna Sánchez a l’article “L’última pastora de Girona”, publicat a Revista de Girona el 2015.
Doncs bé, pels volts del 1974, la Francesca Planas —que llavors tenia 66 anys— va incorporar un nou acompanyant en les seves llargues passejades per engegar el ramat. Es tracta de Lluís Serrat Cosialls, que en aquell temps vivia amb els seus pares a un centenar de metres més amunt, al carrer dels Merlets. En Lluís era llavors un vailet de 13 anys i per voluntat pròpia era l’amo de 14 ànecs i una cabreta. «Quan sentia que la Francesca passava per allà davant amb el ramat de xais jo sortia amb els ànecs i la cabra i m’hi afegia», rememora en Lluís.
Solien pujar per l’antic camí de la Ferradura, a les Pedreres, passaven per cal Burro i s’enlairaven fins al punt més elevat de la zona, la Torre d’Alfons XII. «Allà ens trobàvem les ‘cabres gitanes’ i ja reculàvem», recorda Serrat en referència a les nombroses cabres que les famílies gitanes que vivien a la zona del Polvorí i Vila-roja tenien pasturant per aquella zona de la muntanya. Altres llocs que freqüentaven eren la font d’en Vidal, la font d’en Fita, la plaça de les Sardanes o el Calvari. Justament, allí més amunt del Calvari hi havia can Batllosera, que tenien vaques i en venien la llet, recorda en Lluís, donant compte així de la diversitat de bestiar que donava vida a la vall.
El ramat que en aquells moments menava la Francesca amb l’ajut dels gossos d’atura era d’uns 60 xais i unes 7 cabres. «A les femelles, que eren per criar, els posava nom», detalla en Lluís. I pel que fa al negoci, la pastora les venia sempre per la carn, de manera que tenia diferents carnisseries gironines que li compraven el gènere. Una d’aquestes era el carnisser Roura, que justament vivia davant d’ella i tenia carnisseria a la plaça del Lleó.
D’aquelles passejades, durant les quals els xais menjaven herba i els ànecs cargolines, en Lluís recorda que ella no li parlava mai de la guerra ni de res més que no fos el bestiar. «Només parlàvem d’animals: ‘aquella [xaia] ha de parir d’aquí a un mes’ o ‘aquella altra últimament no està fina’», explica el seu jove acompanyant de llavors.
Això sí, sembla que de caràcter era de lamentar-se molt i per tot. «Recordo que no es portava massa bé amb els capellans que vivien a les cases de darrere l’actual aparcament de Sant Domènec. Quan passàvem per allí renegava bé!», exclama en Lluís. Tanmateix, afegeix: «Renegava sempre molt però era bona dona, pobra.»
La popularitat i l’estima que va aconseguir Francesca Planas després de tants anys fent de pastora per la Girona vella queda palesa amb la seva participació al Pessebre Gòtic que es representà a partir de 1966 al passeig Arqueològic i Torre Gironella. La Francesca i els seus xais formaven el quadre de l’Anunciació als pastors i del Naixement.
Aquest pessebre vivent era dirigit pel poeta gironí Josep Tarrés, que havia tingut molta relació amb la pastora, i a la qual va dedicar un poema publicat a El Llibre de Corpus, tal com es recull al portal Pedres de Girona. Així mateix, durant l’edició de l’any 2015 de Temps de Flors, l’espai de la capella de Sant Cristòfol es va dedicar a la memòria de Francesca Planas.
