Joaquim Tremoleda
L’origen del santuari va lligat al monestir benedictí de Sant Llorenç del Mont. La notícia de la primera freqüentació apareix en un document datat l’any 1222, en la qual s’esmenta l’existència d’uns clergues de la Mare de Déu del Mont (clericis beate Marie de Monte), és a dir, que en aquesta data, juntament amb els monjos de Sant Llorenç, ja hi havia un grup de monjos, segurament uns beneficiats de l’altar de Maria, que es trobava al mateix monestir. Això no implica necessàriament que ja existís un santuari al cim.
Va ser la comunitat benedictina d’aquest monestir que edificà, a començaments del segle XIV, entre els anys 1311 i 1318, quan era abat Bernat, una església al capdamunt de la serra per donar acollida al culte de la Mare de Déu.
La fundació està envoltada de llegendes. Segons conta la tradició, un monjo, potser el mateix abat, va tenir un somni en el qual se li deia que havia de construir una ermita en honor a la Verge. La intenció inicial dels monjos de Sant Llorenç de Sous era bastir l’esglesiola dedicada a la Verge al pla de Solls, una mica més amunt del monestir. L’endemà de començar les obres en aquest indret, però, els monjos es trobaren les eines al capdamunt de la muntanya. El fet es va repetir una vegada i una altra. Finalment, els monjos van interpretar encertadament que era un desig de la mateixa Mare de Déu que la capella s’ubiqués en aquell indret obert als quatre vents.
Així es va fer, i una vegada construït el santuari, l’any 1318, es va desfermar la lluita pel seu control entre el monestir i el bisbe de Girona. Guillem de Vilamarí va posar l’assumpte en litigi i imposà un cens argumentant que hi acudia molta gent, atreta pels miracles. La sanció a l’abat va ser de 17.000 sous i la pèrdua dels drets sobre el santuari. Amb la mort del bisbe el mateix any, però, el seu successor, Pere de Rocabertí, va resoldre la disputa condonant la multa i concedint l’administració a l’abat de Sant Llorenç, mentre que el bisbe de Girona n’obtenia la jurisdicció i el dret de visitació.
El 1322 sí que sabem que existia una comunitat de clergues al servei del nou temple. Així, de bon començament hi hagué pelegrinatges de corrues de devots procedents dels pobles de la rodalia de la serra. Per aquest motiu ben aviat es va habilitar una petita estada per a un capellà secular que n’havia de tenir la custòdia. L’any 1327 hi havia de capellà custodi mossèn Joan Trilla.
Tot seguit vingué una època de decadència motivada per malures i desastres naturals. La pesta va causar la mort de la tercera part de la població durant el segle XIV i a partir del segle XV el monestir es va veure immers en una profunda decadència, que va culminar en la ruïna de l’edifici i el seu abandonament.
Amb aquestes circumstàncies tan adverses, el santuari va prendre el protagonisme i ha mantingut fins avui l’interès per pujar a la muntanya. El santuari és una obra romànica tardana de començaments del segle XIV. Després de la Guerra Civil espanyola, el 1949, va ser restaurat per monjos caputxins d’Olot. Posteriorment, el 1998 es va remodelar tot el complex de l’hostatgeria. El 2009 es van acabar les noves escales del sector de llevant i constantment es fan obres de millora, gestionades pel Patronat.
L’any 1514 ja es documenta la primera romeria, la de Crespià, i probablement en seguiren molts altres. Narcís Camós cita que, l’any 1657, hi havia setze pobles que pujaven a fer el seu «vot de vila» a la Mare de Déu del Mont pels volts de Cinquagesma. La cerimònia central d’aquestes manifestacions era la benedicció del terme, en el lloc ja conegut com «la Creu del Pedró». Ell mateix fa una relació dels pobles que van de romeria al Mont: «Hazese su fiesta mayor por su Natividad, y la visitan con procesiones de la Villa de Besalú la segunda fiesta de Pentecostes. De Crispià y Lladò, de San Martin de la Sierra, y de Estela, la segunda de Pasqua de flores. De Vila damiras la tercera fiesta, y de Cabanella tambien. De Cistella por el Mayo, ò Junio. De Caxàs por el Abril, ò Mayo. De Sagaró, Dosques, Beuda, Lligorda acostumbran de ir por el Abril, ò Mayo. De San Martin de Salas por el Abril, ó Mayo. De Navata, y de Vilert por el Mayo. Ofrecenle muchas dadivas los Fieles, como de oro, plata, cirios, achas, quadros, muletas, y grillos: con que se enseña tenerle mucha devoción.»
Una font important són les memòries del santuari del Mont, que es conserven en forma de llibre amb cobertes de pergamí. El text va ser escrit, bàsicament, pels preveres custodis i administradors del santuari entre finals del segle XVIII i 1953. A partir de 1791 s’anoten els fets més importants, a parer del custodi administrador, ocorreguts al santuari, entre les quals hi ha, òbviament, el recull de les diades en què les parròquies de la falda de la muntanya pujaven al Mont en romeria.
Ben aviat trobem un primer recull de diades, escrit per Francisco Domènech, ecònom i datat els anys 1883 i 1890: Romeria de Vilert, el primer dilluns de maig, i si no, el segon dilluns. Romeria de Lladó, dimarts després de Pentecostes. Romeria de Maià, dijous després de Pentecostes. Romeria de Sant Martí Sesserres, dia 15 de maig, amb la condició que no sigui un dels dies de les romeries anteriors. Romeria de Dosquers, el primer dijous després de l’últim dissabte de maig, amb tal que no sigui un dels dies senyalats per Lladó i Maià. Romeria de Beuda i Lligordà, primer dissabte de maig. Vilademires, el dimarts de la segona setmana de maig. Romeria de Crespià, el dilluns després de la quarta domínica de maig. Romeria de Cabanelles, el segon dissabte de maig, o el tercer dissabte de maig. Romeria de Queixàs, el dimarts de la tercera setmana de maig. Romeria de Cistella, el dilluns de Pentecostes, se reservarà el rector no sabent ordinal contrari, si no és impedit pels d’altres parròquies, llavors passarà al dimecres. Romeria de Cistella, tercer dissabte de maig.
Més endavant, Joan Suñer, el rector regent, deixa anotades i numerades les «costumbres de las romerías del santuario de la Virgen del Mont», escrites en castellà. Aquest mateix rector deixà anotat que el dia de Sant Silvestre, la nit del 31 de desembre de 1921, es va cremar l’edifici que hi havia davant de l’església, anomenat «els hostalets.»
Demanar la pluja i salut. En casos excepcionals es feien peregrinacions en forma de rogativa per demanar el benefici de la pluja o la cura de malalties, com una nota del maig de 1817, en què el poble de Lladó va pujar en processó, portant el santcrist gros, tot seguit van fer el mateix Sous, Cabanelles i Albanyà, tots «perquè hi havia una gran saquedat per no aver plogut de 15 novembre de 1816, lo que tardà alguns dias, y en lo Ampurdà no se cullí blat per lo dit». Igualment, «lo dia 27 de setembre de 1854, lo poble d’Albanyà, Lligordà, Llorona, Bassegoda i Corsavell i altres persones pujaren en processó amb les imatges dels Sants Cristos i de Nostra Senyora dels Dolors, banderes i gonfanons, capes i Veracreus a invocar lo auxili de la pluja, los lliuràs de la calamitat de la pesta.»
Històricament eren manifestacions de caire religiós, tot i que el caràcter festiu i els excessos dels elements laics van fer que el bisbe Bastero prohibís específicament, l’any 1743, continuar fent-hi processons: «Com ab lo temps se hajan experimentat graves i differents inconvenients de que iscan de la Parroquias Professons per anar a Sanctuaris distants, estan ja desterrada esta practica de las demés Parroquias de est Bisbat.»
Però, la relació del poble de Lladó amb el santuari ha estat contínua i estreta, fins al punt que la romeria figurava en un punt de la consueta de la parròquia de Sant Feliu de Lladó: «Ítem és de costum cada any anar ab professó a la Verge Maria del Mont y dir allí missa cantada y fer la venedictió del terme», no es va respectar la prohibició del bisbe i la nota anterior continuava: «y com hajam sabut que, no obstant, en la present Parroquia de Lladó se fa, tots anys, després de las Festas de Pasqua una Professó de Ntra. Señora del Mont perçó per evitar tots los inconvenients que ab lo temps se’n podrian seguir, disposam, ordenam y manam que de aquí al devant no se fàssia la dita ni altra Professó fora de la Parroquia bax pena de deu lliuras a qualsevol Eclesiàstich que hi assistesca y en subsidi d(e) excomunicació Major.»
El gran folklorista Pere Vayreda hi trobava activitats ancestrals com ara estimbar pedres amb perpals des del cim, recollir el vesc o la reminiscència de festes paganes, que també va recollir Joan Amades al Costumari català: «Pel que fa a la processó de Lladó el jovent, d’un i altre sexe, que hi pren part, en baixar del Santuari acostumen ornar el llur cap amb profusió de flors que cullen pel camí, especialment llampònies (Peonia peregrina. Mill); mentre de la vila surten a rebre els expedicionaris colles de mainada que enlairen en llurs mans grans creus florals. Aquesta nota festiva, no fa pensar quelcom en les Floraliae que algunes localitats adreçaven a la deessa de la primavera?»
Tot just fa una generació que una activitat festiva per a les noies que anaven de romeria i volien trobar xicot era lliscar per la Roca Rossoladora, que està situada al nord de Falgars. Les que ja en tenien demanaven a la Verge que els seus xicots no s’enamoressin d’altres joves i tornessin aviat, sans i estalvis, de fer el servei militar.
Tradició ben viva. Actualment, hi ha 27 pobles i viles que fan la seva romeria anual al santuari. Les romeries es reparteixen entre els mesos d’abril i octubre. Els actes consisteixen en una missa durant la qual es fa una ofrena de flors, productes de la terra i es dediquen uns textos de lloança a la Mare de Déu del Mont. Seguidament, es fa un dinar de germanor al pla de Solls, ballada de sardanes i encantament de coques.
La llista prevista per aquest any 2024 és la següent: les romeries més primerenques són el mes de març, el diumenge 10 de març, romeria de Banyoles i festa de Sant Bernat Menthon; el dissabte 6 d’abril, és la romeria d’Albanyà i Sant Llorenç de la Muga; dissabte 4 de maig, romeria de Tortellà; dissabte 11 de maig, romeria de Cistella; dissabte 18 de maig, romeria de la Vall del Terri i Serinyà; dimarts 21 de maig, romeria de Lladó; dissabte 25 de maig, romeria de Besalú, Beuda, Dosquers, Lligordà, Maià de Montcal i Segueró; diumenge 25 de maig, romeria de Crespià. El dia 1 de juny, dissabte, és la romeria de l’Alt Fluvià i Olot; el diumenge 2 és la romeria dels diversos nuclis de l’actual municipi de Cabanelles, és a dir, Cabanelles, Espinavessa, Queixàs, Vilademires i Sant Martí Sesserres; el diumenge 16 de juny és la romeria d’Avinyonet de Puigventós. El mes de juliol queda lliure, per reprendre el mes d’agost i després de la festa de Sant Llorenç de Sous, el dia 10, que s’escau en dissabte, tenim la romeria de Vilanant el mateix dissabte dia 10 d’agost. El diumenge 8 de setembre és l’aplec del santuari, que s’aprofita per fer la trobada de les Maries del Mont. El dimecres 11 de setembre és la romeria de Navata; el dissabte 5 d’octubre és la romeria de Figueres i, finalment, el dissabte 12 d’octubre és la romeria de Vilafant i de Santa Llogaia d’Alguema. Cal assenyalar que aquesta darrera, des de 1998, les parròquies de Vilafant i Santa Llogaia fan una romeria conjunta a la Mare de Déu del Mont, on se celebra una missa i un dinar de germanor.
