Miquel Spa

L’estiu de 1953 la Cerdanya va protagonitzar articles a la premsa internacional per la mort de l’esposa d’un metge anglès a la font de l’Auto de la Collada. Aquest indret avui quasi invisible en el trajecte tranquil d’accés a la Cerdanya per la N-260 al terme municipal d’Alp, amaga un episodi simbòlic important en el règim dictatorial del franquisme. L’entorn de muntanya entre la Cerdanya i el Ripollès i la seva importància com a punt estratègic de pas en el camí cap a la frontera van convertir la carretera en un focus de violència amb la presència de combatents republicans. Els fets de la font de l’Auto van succeir el 25 de juliol de 1953. Una ciutadana anglesa, Dora Peck, que viatjava amb el seu marit per la Collada com a part d’un viatge de vacances pel sud de França i Andorra, va morir tirotejada.

L’historiador cerdà Jean-Louis Blanchon ha estudiat aquell episodi i el relata en un article d’investigació on explica el ressò que va tenir aquell acte violent. Blanchon ha fet recerca en arxius locals i internacionals per aconseguir el relat de primera mà del metge: «El doctor Bernard Peck, metge de Plymouth, la dona del qual va morir a Espanya prop de la frontera el 25 de juliol, va fer a Plymouth una declaració a la premsa. El doctor era encara a l’hospital i parlava encara amb dificultat a conseqüència de la fractura de la mandíbula deguda a les bales que l’han assolit. El doctor Peck va descriure l’escena de l’homicidi de la manera següent: ‘Quan hem arribat a un gir a pocs quilòmetres de Puigcerdà, he vist dos homes vestits d’una manera idèntica, amb un barret blau marí, amb jaqueta i un pantaló blau fosc i amb cartutxeres en bandolera. Tinc la clara impressió que es tractava més aviat de bandits que d’una formació amb un uniforme. No van pronunciar una paraula’. El doctor Peck va afegir que ‘els dos homes semblaven un de 45 anys i l’altre de 20. El més vell somreia d’una manera estereotipada, i el més jove no tenia cap expressió i només va jugar un paper passiu. El més gran va passar el cap a través de la finestra, el vidre de la qual s’havia baixat i em va agafar la càmera fotogràfica. Després va retrocedir, va fer un gest que jo vaig interpretar com un senyal que em demanava que continués el camí. Quan em va fer senyals, estava convençut que no m’equivocava. Les últimes paraules de la meva dona van ser: ‘Volen que continuem el nostre camí, afanyeu-vos’’. Pocs segons després, la Sra. Peck s’esfondraria en el seient amb nou bales». El metge anglès, que va poder arribar a Puigcerdà, va poder sobreviure a l’atac gràcies a la intervenció d’un ciutadà espanyol d’origen americà que va fer baixar del tren un cirurgià de Barcelona, segons relaten els historiadors.

L’incident va ser recollit pels diaris de l’estat arran d’un comunicat oficial que Blanchon ha recollit en la seva investigació: «Els diaris de totes les províncies van reproduir el mateix comunicat transmès pel governador civil de Girona a una agència de premsa, el qual exposava: ‘Cap a les 14.30 hores, al km 158 de la carretera de Ribes de Freser a Puigcerdà, i a menys de tres quilòmetres de la frontera francesa, dos individus de nacionalitat desconeguda perquè no van dir res en el moment dels fets, armats amb metralletes es van apoderar d’una càmera de poc valor i van indicar a l’auto que continués el seu camí. En aquest moment, les dues persones van disparar contra l’automòbil, matant al mateix moment a la senyora Peck i ferint greument al seu marit. El cadàver de la dona va ser transportat a Puigcerdà’.»

L’acció va posar de manifest la impunitat amb què operaven els combatents gràcies al fet que es podien moure amb facilitat i discreció per la zona muntanyosa al voltant de la frontera. Tant la Guàrdia Civil com les forces policials de l’Estat francès van organitzar batudes a un costat i l’altre de la línia per trobar els dos assaltants. Enmig d’aquesta incertesa per la impossibilitat de resoldre el cas, les autoritats franquistes van intentar treure’n un profit propagandista, tal com explica Blanchon: «La policia espanyola va fer l’impossible per fer reconèixer al doctor Peck el combatent anarquista Ramon Vila, Caracremada, i d’aquesta manera malmetre la imatge d’aquest militant, però el doctor no es va sotmetre a aquesta exigència. D’aquest lamentable incident tan sols en quedarà el fet que els infants de Puigcerdà anaven a veure el cotxe metrallat al garatge de l’hotel Europa.»

L’historiador cerdà posa l’accent, més que en una resolució del cas que ja no serà possible, en el tractament de l’incident per part dels diaris i remarca que «fins al crim de la Collada, la qüestió dels combatents republicans sobre els Pirineus va ser un tabú». L’historiador posa en context el crim, en una Espanya que ja atreia els primers turistes i volia oferir una imatge de tranquil·litat al món per argumentar el silenci amb què es va tractar el crim a l’Estat espanyol: «L’incident es va continuar tractant a França fins més enllà de la primera setmana d’agost, mentre que la premsa espanyola es va tornar muda des de l’inici. Hi hauria, en efecte, una responsabilitat dels uniformats espanyols? No és més aviat que Espanya no volia donar una imatge d’inseguretat quan estava pensant en les divises que li aportaria aviat el turisme? No volia França posar llenya al foc enfront de les trampes espanyoles vinculades a l’abisme de la Pierre Saint-Martin?». Blanchon suggereix que el fet de la Collada pot resultar simbòlicament un final de la guerra pel tractament que en van fer les autoritats espanyoles, la qual cosa donaria a l’episodi cerdà un rol clau en aquesta fase mitjana del franquisme, «aquesta diferència de tractament a un costat i altre de la frontera no treu que el fet que la informació hagués estat àmpliament difosa. Si acceptem parlar de trets a la frontera, és que ja no en tenim por. Aquesta data pot marcar el final de la Guerra Civil. Franco ja no tem la guerrilla republicana, ja que finalment en reconeix l’existència.»

L’assassinat de la font de l’Auto de la Collada, doncs, marca una fita en aquesta etapa del franquisme. El règim es troba en un moment de debat en la societat entre la recuperació de la monarquia o la tornada a la república, tal com explica Jean-Louis Blanchon. En aquest escenari clau per a la història de l’Estat espanyol, «l’assassinat de la dona del metge anglès, que va ser un error total, va ser aprofitat per les autoritats espanyoles per culpar Caracremada, però no era veritat; però en tot cas, va ser la primera vegada des del final de la guerra, i ja en feia més de deu anys, que la premsa espanyola parla de la presència de guerrillers a la frontera. Fins ara no se n’havia dit mai res i, per tant, al règim ja no li feia por reconèixer-ho. Ja havia guanyat.»