Jacinto Bonales i Sisco Farràs
La fira de quaresma de Salàs de Pallars va arribar a ser una de les principals cites del sector ramader de la península Ibèrica en el transcurs dels segles XIX i XX. Ramblers, negociants i companyies de la meitat oriental d’Espanya tenien la cita any rere any per fer-se amb bons cavalls i amb les millors mules del mercat peninsular. Aquest fet convertia durant uns dies la petita vila pallaresa en el gran centre de negoci que ompliria la bossa de nombroses famílies pirinenques per passar l’any.
Però no sempre va ser així. Salàs de Pallars, com altres viles catalanes, va ser un centre firaire durant segles. En diferents dates repartides al llarg de l’any se celebraven diferents fires per tal de donar sortida als productes comarcals i fer arribar a les llars pallareses mercaderies arribades d’arreu. El naixement de les fires de Salàs data d’un any incert entre 1336 i 1342, i el seu origen va ser clarament feudal i de confrontació. Què vol dir això? Doncs que a diferència de les viles que obtenien el privilegi reial de fer fira, a Salàs de Pallars es va seguir un camí força diferent: el comte Arnau Roger II de Pallars va crear en aquesta vila una fira sense llicència reial per la festa de Santes Creus de setembre, i un mercat tots els dijous coincidint amb el dia de mercat de la vila de Tremp. Segons els trempolins –i no havien d’anar gaire errats–, ho va fer amb mala fe precisament per danyar el seu mercat, amb l’agreujant que el comte va prohibir als habitants dels dominis del comtat de Pallars d’anar al mercat de Tremp amb aliments, i fins i tot va requisar els productes que anaven cap a aquesta vila.
Cal tenir en compte que dins d’un ambient feudal de gran violència i disputes, una confrontació com aquesta era força habitual. El comte de Pallars volia convertir Salàs de Pallars en el centre econòmic del territori en contrapès a Tremp, vila sota condomini del rei i del bisbe d’Urgell que ja en aquelles dates destacava per la seva activitat econòmica.
L’any 1380 el rei Pere el Cerimoniós va legalitzar la fira, que es consolidà igual que les disputes entre la vila de Tremp i el comte de Pallars, en especial quan aquell any el comte Hug Roger II va demanar i obtenir del rei Pere una segona fira o ‘tornafira’ a Salàs, és a dir, una segona fira creada per tal d’aprofitar el retorn dels marxants cap al seu lloc d’origen i poder cobrar tots aquells productes que en la primera fira havien venut a l’engròs i ‘al fiar’. En resum, el comte, a instància dels veïns del Pallars, intentava convertir les simples fires en veritables centres de negoci. És més, l’any 1408 el rei Martí premiava el comte Hug Roger de Pallars amb la concessió d’una altra ‘refira’ de fins a quinze dies al novembre. Finalment l’any 1420 la reina Maria concedia a Salàs de Pallars, a precs del comte, altres dues fires de quinze dies, la de quaresma i la de la primera dominica de Pasqua.
Cinc fires. En el transcurs dels primers segles les cinc fires s’anaven esgraonant al llarg del cicle econòmic anual. La primera se celebrava per Santes Creus de setembre i era la típica fira de finals d’estiu i principis de la tardor que més abundava arreu de Catalunya. Era la fira agrícola per excel·lència on confluïen els pagesos que ja disposaven dels productes per a vendre, fonamentalment els cereals, al temps que adquirien teixits, calçats, aliments forans i objectes que pujaven els firaires. Sense oblidar-nos de la importància de la ramaderia ovina, ja que per Sant Miquel de setembre tots els ramats transhumants havien de sortir de les pastures d’estiu i desplaçar-se cap a la terra plana. Evidentment, també era una fira de negoci ramader on s’emparaulaven les pastures, es contractaven pastors i els grans ramaders temptejaven els preus per realitzar negocis a les pròximes fires.
La segona fira del calendari de Salàs de Pallars era pel dimarts després de Sant Martí de novembre. Era clarament una fira ramadera de segon ordre que era utilitzada per a la redistribució de caps de bestiar. Hi assistien els ramaders locals i els petits i mitjans pagesos amb bestiar que aportaven els sobrants dels seus ramats. Seguia, amb pocs dies de diferència, la fira de Sant Nicolau de desembre que, com l’anterior, també era destinada a la venda de bestiar sobrant, però que tenia un paper fonamental en la comercialització d’un dels principals productes agrícoles de la conca de Tremp: el vi. A la fira de novembre es venien els sobrants del vi de la collita de l’any anterior i tant a aquella com a la de desembre, quan ja es pot saber del cert la quantitat i la qualitat de la collita d’enguany, es duien a terme els contractes i acords per a la venda de vi durant l’hivern i la primavera següents.
Continuava la fira del primer dimecres de quaresma, en un moment en què pràcticament no hi ha fires enlloc de Catalunya. Era el moment en què es començaven a obrir els ports i calia baixar a Salàs de Pallars a tancar els tractes, és a dir, a pagar ni que fos una primera part del vi aparaulat entre novembre i desembre. A partir d’aleshores, els traginers agilitzaven els viatges de vi i oli cap a muntanya on aquests productes es revendrien a botigues particulars i tendes comunals, i part fins i tot travessava el Pirineu.
El cicle firal es tancava el mes d’abril amb una fira menor que, de nou, estava relacionada amb el moviment transhumant del bestiar oví, que llavors feia el camí invers des de la plana cap al Pirineu.
Totes cinc fires de Salàs se celebraven sempre al mateix lloc, a la plaça del mercat, a l’aixopluc dels porxos. Cal tenir en compte que no es tractava de fires de mostres, sinó d’uns dies on els pagesos, comerciants i negociants s’aplegaven per arribar a acords de transaccions a l’engròs, cobrar arrendaments i pagar deutes. El vi, l’oli, els cereals i les fruites no sortien dels cellers i graners fins que els traginers passaven a recollir-los dies, setmanes o mesos després que s’hagués arribat a un acord verbal a la plaça del mercat. Aquesta, però, no estava buida, ni molt menys, perquè les operacions de negoci movien moneda i això era una atracció per a mercaders i menestrals que, ells sí, oferien els seus productes sota els porxos de la plaça.
A partir de la guerra dels Segadors i el consegüent tractat dels Pirineus, tot al Pallars i a les comarques veïnes va canviar i, a poc a poc, la fira de quaresma de Salàs de Pallars va modificar el seu caràcter. La pèrdua de la Catalunya Nord va trencar la xarxa comercial tradicional de Catalunya, que es va haver de reestructurar de nou. Pel que fa referència a la nostra fira, la pèrdua territorial va suposar d’una banda la pèrdua del principal bloc territorial productor i recriador de cavalls i de mules; i, d’altra banda, es va crear la frontera internacional pròpiament dita, amb la corresponent progressiva creació d’aranzels duaners que gravaven la importació de mules franceses. Cal tenir en compte que el centre de França, en concret l’Auvèrnia, era el centre principal productor de mules de l’occident europeu i que era d’allà d’on es subministraven tant els catalans com els valencians i els aragonesos.
Cal dir que el Pirineu occidental català partia amb avantatge. La Vall d’Aran es va convertir en la principal via d’entrada directa de mules lletones gràcies al privilegi duaner que feia que un nombre determinat de caps de bestiar pogués entrar des de França sense pagar drets aranzelaris; passada aquesta quota anual, els veïns de la Vall d’Aran podien ampliar el nombre de caps de bestiar introduïts pagant les corresponents taxes. La importació de mules joves pels aranesos, les introduïdes pels privilegis d’Andorra i l’important contraban i importació –pagant les taxes– dels cerdans, eren la punta de llança del subministrament de mules al Principat. Els importadors venien o donaven en contractes de parceria les mules als ramaders pirinencs que les cuidaven fins que tenien l’edat de treballar, és a dir, quan eren ‘terçons’ o ‘quartons’, moment en què les duien a les fires, principalment a la de quaresma de Salàs de Pallars per a vendre-les. Aquesta fira articularia a partir d’ara aquest mercat de doble direcció: cap a muntanya, el vi i l’oli, i cap al pla, les mules per a ser emprades en les tasques agrícoles.
Les eres. L’organització d’una fira d’aquestes dimensions va obligar les autoritats municipals i els veïns a planificar diverses estratègies per acollir i allotjar milers d’animals i firaires. L’element més important d’aquesta logística va ser l’enderrocament del recinte murallat i el creixement urbà exterior a través d’una nova tipologia constructiva: l’era porxada o l’era de fira. Unes eres, construïdes a l’entorn dels camins d’accés a la població, i que, amb el temps, van acabar configurant l’eixample de la vila. Aquesta cèl·lula arquitectònica on girava el món de la fira tenia una doble funció: comercial –fer d’aixopluc i d’exposició del bestiar cara a la venda– i hostalera –donar servei de fonda als tractants de bestiar que acudien a la fira–. Des de finals del segle XVIII fins a mitjans del segle XX es van construir una quarantena d’eres amb capacitat per acollir a l’entorn d’uns 3.000 animals estacats.
Durant els dies de fira, el pati porxat d’aquestes eres es convertia en una mena de plaça pública on s’exposaven els animals i on s’iniciava el fascinant art del tracte. La part superior de l’era que donava al carrer estava ocupada pel rebost, cuina, llar de foc, menjador i un llarg passadís amb habitacions on dormien, moltes vegades amuntegats, els firaires. En un món exterior dominat pels homes, aquests espais interiors estaven controlats per les dones. Un estol de cambreres, llogades als pobles veïns, servien copiosos menús que les cuineres i mestresses de casa condimentaven a base de productes de l’horta –fonamentalment verdures d’hivern: col, espinacs, bròquil i escarola–, sopes, pastes i arròs –adquirits a les botigues de queviures del poble–, carn de vedella i de corder i, pel fet de coincidir la fira en el període de quaresma, bacallà i congre.
Tanmateix, l’aspecte de la fira que, al marge de les transaccions comercials, ha quedat més fixat en l’imaginari popular ha estat els cafès cantants on actuaven les artistes. La població tenia tres establiments –Cafè Salón-1904, Cafè Degà-1921 i Bar Esport-1945– que oferien espectacles de varietés als firaires. Amb l’arribada del franquisme aquestes actuacions, amb un cert component eròtic i satíric, van ser progressivament substituïdes per altres gèneres artístics, basats en la canción española i el ball flamenc.
Tot aquest món comercial i festiu va desaparèixer sobtadament a inicis dels anys seixanta. La mecanització del camp, amb la introducció ràpida i generalitzada del tractor, i la industrialització de les ciutats ensorraren el món rural i acabaren amb 600 anys de fira. Una decadència que es materialitzà de manera ràpida i inexorable. En només sis anys, de 1959 a 1964, es va passar de 63 instal·lacions, entre eres i corrals, que acollien 2.459 caps de bestiar a 30 espais amb 541 animals. L’any 1973 es tancà definitivament el cicle quan es van tramitar les darreres guies. Per aquest concepte l’Ajuntament ingressà 425 pessetes. Vint anys abans n’havia recaptat 35.874.
Malgrat la seva desaparició, la fira ha deixat en la població una empremta arquitectònica única: les eres i els cafès cantants. Uns espais que, els darrers anys, s’han reconvertit en moderns habitatges, en equipaments culturals i en establiments de restauració i oci. Per altra banda, l’Ajuntament, l’any 2005, va instituir la Diada de Rememoració de la Fira. Des d’aleshores cada segon cap de setmana de novembre se celebra una festa que intenta recuperar la memòria de la fira utilitzant dues estratègies. La primera té una vessant acadèmica: publicació dels Quaderns de Fira, xerrades, exposicions fotogràfiques, jornades tecnològiques… La segona consisteix a transformar la fira en una festa lúdica i festiva on se substitueix la mula real per la mulassa simbòlica, l’autenticitat del tracte per la ficció literària, l’espectacle de varietés per la simulació teatral i l’esforç col·lectiu dels veïns que van viure la fira per la participació massiva dels seus descendents. Una festa que ha aconseguit, en pocs anys, unir totes les generacions a l’entorn del referent històric i simbòlic més important de la població.
