Pitu Basart
Jo devia tenir quatre o cinc anys i anava de la mà de la mare cap a la Coma de Cassà. Quan érem a la carretera, de sobte, des del carreró d’en Rata va aparèixer un ramat de cabres i tot darrere la cabrera. Mira, la Criminala! va dir la mare instintivament i em va estrènyer la mà. Jo, que no devia tenir un concepte gaire clar del mot ´criminal´, vaig aixecar la vista i vaig veure una dona ja gran, que marxava a pas lleuger darrere el ramat que menava cap a la carretera de Santa Pellaia. Més tard vaig saber que un criminal és la persona que ha comès un crim, una infracció moralment greu. Un assassinat, en aquest cas.
Tota la vida vaig conservar a la memòria aquell moment: el ramat de cabres passant amb la Criminala al darrere. De més gran, sempre que podia preguntava a coneguts sobre el cas. El pare i la mare me’n van dir alguns detalls -que el fet havia ocorregut als Metges-; algun veí me n’hi va afegir d’altres -que els assassins eren dos: la dona i el germà del mort-; i un bosquetà em va assegurar que havia mort per un cargolament testicular. Sumant retalls vaig anar fent-me la meva composició dels fets i dels llocs. Fins i tot, molts anys després, en vaig escriure un conte. No fa molt, buscant un altre cas al Diario de Gerona de avisos y noticias vaig ensopegar amb un assassinat comès a Sant Cebrià de Lledó l’any 1914. Era el cas de la Criminala! I va ser així, seguint la informació que em van explicar la família, els veïns i els coneguts i les dades que aporten les notícies i la sentència, que he pogut reconstruir més o menys els fets.
Segons podem extreure de les diverses cròniques judicials que va publicar el Diario de Gerona de avisos i noticias, en Manel Mitjà i Culubret, de 27 anys, es va casar el 1910 amb la Mercè Cabarrocas Mascort -no Massot, com consta a la publicació-, de 18 anys. L’any 1913 el matrimoni va anar a viure a can Domènec dels Metges. Aquest mas, que encara avui existeix, tot i que en un estat força ruïnós, apareix encimbellat damunt d’un puig des del camí que hi porta des de can Cotera, la masia més propera. L’edificació, de pedra, vista té dos nivells: un, al qual s’accedeix des del planell que corona el pujol; i l’altre, inferior, en el vessant de muntanya, on hi ha encara el forn, les restes possiblement d’una cuina i, al costat, els coberts i les corts. No és lluny de can Castelló de Dalt, de can Cama i l’església de Sant Cebrià de Lledó, de can Bou i de can Nereta.
Les cròniques del Diario de Gerona expliquen que al cap de poc del trasllat d’en Manel i la Mercè a can Domènec, en Pere, germà petit d’en Manel, que era nascut el gener de 1893 i vivia en un mas proper -no sabem quin-, reclamat pel germà gran, va anar a viure amb el matrimoni, hem de suposar que per ajudar-los en la feina. A partir d’aquell moment en Pere “hizo constante asedio y requerimientos amorosos a su hermana política, cuyos requerimientos fueron correspondidos, surgiendo entre ambos un estado ilícito de convivencia que profanó la santidad del hogar doméstico y de los vínculos de fidelidad conyugal”. El que no sabrem mai és si realment va ser en Pere qui va assetjar la Mercè o si la Mercè va llençar-se als braços d’en Pere perquè no la satisfeia la relació amb el seu marit. La qüestió és que l’adulteri es va anar afermant fins al punt que tots dos van considerar que en Manel sobrava. De tal manera que “decidieron, de común acuerdo, estrangularle en el propio lecho conyugal, al entregar-se este -en Manel- al necesario reposo de las fatigas de la ruda labor campesina”. La seva idea, però, no es va poder portar a terme immediatament perquè la Mercè va emmalaltir. Quan va sanar de la malura, van acordar executar el pla la nit entre el 28 de febrer, dissabte, i l’1 de març, diumenge, de 1914.
La nit del crim. A la vesprada, adduint que no acabava d’estar catòlica, la Mercè va anar cap al llit aviat. Al cap d’una estona, va pujar el seu marit, que es va adormir profundament. “Cuando este concilió el sueño llamó aquella al Pedro Mitjà y hallándose ambos en la alcoba matrimonial, subiose ella al lecho conyugal y rápida e inesperada dejó caer el peso de su cuerpo sobre la piernas de su marido sujetándolas para que no pudiera valerse de ellas, al mismo tiempo que el Pedro Mitjà, colocado al lado de la cama, con la mano derecha le sujetó fuertemente el cuello comprimiéndoselo, a la vez que con la izquierda le tapaba la boca para que no gritase”. L’agredit va fer un últim esforç per salvar la vida i tots tres van caure del llit. I allà, a terra, la Mercè i en Pere van acabar amb la vida d’en Manel.
Havia sentit explicar a alguns testimonis del poble que la Mercè, un cop mort el seu marit, va anar fins a can Bou, un mas proper que feia d’hostal, per comunicar el traspàs d’en Manel, segons ella per causes naturals. Les autoritats van presentar-se l’endemà a can Domènec, van certificar la defunció, però van adonar-se de les esgarrapades que el cadàver tenia a cada costat de cara i de les marques al coll, que portaven a pensar en una estrangulació. L’un i l’altra van ser interrogats i van acabar confessant l’assassinat, però en Pere va afegir-hi que “había muerto a su hermano porque éste le havía pedido con amenazas de muerte cuarenta duros que le adeudaba”, segons fa constar el periodista del Diario de Gerona. Tots dos van ser detinguts i traslladats a la presó de la Bisbal.
El judici i la sentència. Van ser jutjats més d’un any després, el dia 28 d’abril de 1915, a la Bisbal. L’advocat de la Mercè va ser l’Alberto Quintana de León i el d’en Pere, en Bernardo Corominas. Sembla que el jurat va declarar-los culpables, però va apreciar un eximent de bogeria a favor de la Mercè i diversos atenuants a favor d’en Pere Mitjà. Les defenses van demanar la revisió de la causa que, després de diversos ajornaments, va tenir lloc a l’Audiència Provincial de Girona els dies 26 i 27 de març de 1917 amb l’assistència “de numerosa concurrència”. Durant el 26, primer dia de judici, varen declarar els dos processats. El matí del dia 27, segon dia de judici, el fiscal va acusar la Mercè Cabarrocas de parricidi amb l’agreujant de traïdoria; i en Pere, d’assassinat amb agreujant de parentesc. I tots dos, amb els agreujants de premeditació, nocturnitat i d’haver comès el delicte a casa del finat. La defensa del senyor Quintana va adduir els eximents d’imbecil·litat i de por insuperable de la seva clienta. El senyor Corominas va al·legar a favor d’en Pere els atenuants d’actuar en vindicació d’una ofensa greu i de no haver volgut causar tant de mal. La tarda del dia 27, el president del tribunal, senyor Rey, va resumir el cas i va demanar al jurat que actués imparcialment. El jurat es va reunir més d’una hora i tot seguit va emetre veredicte de culpabilitat.
Un cop escoltats el fiscal i els advocats defensors, les sentències van ser les següents: per a en Pere Mitjà, pena de mort i, en cas d’indult, d’inhabilitació absoluta i perpètua; per a la Mercè, reclusió perpètua, amb les accessòries corresponents compatibles amb el seu sexe. I a tots dos, mancomunadament, la indemnització de la quantitat de 5000 pessetes a la filla de l’interfecte i el pagament dels costos processals.
La memòria popular. Poca gent de Cassà té actualment un record clar de la Mercè Cabarrocas Mascort. I no he pogut parlar amb ningú del seu entorn més proper. Qui sí que me n’ha explicat els seus records ha estat en Joaquim Boadella, de can Mascordet, que la té present perfectament: “Visquia als Metges, i entre ella i un altre van matar el seu home. Uns deien que li van retorcir els ous, d’altres, que el van escanyar. Va estar molts anys a presidi. Quan en va sortir s’estava amb en Capell. Van tenir una filla que jo vaig trobar moltes vegades al ball de la sala Galà. Diuen que en Capell deia a la Criminala: ‘Cagumdeu, en vas matar un, però a mi no em mataràs pas, no!’ Jo la veia molt sovint amb el ramat: pujava per la carretera de Santa Pellaia i pasturava les cabres pels volts de can Carbó o a sota de cal Xapo”. Pel que fa al cargolament testicular a què ha fet referència alguna gent amb la qual fa temps vaig parlar, no semblaria inversemblant si tenim en compte el relat de les accions que els mateixos acusats expliquen que van fer i la posició que pren la Mercè -a sobre les cames del seu marit- a l’hora de portar a terme el crim.
No hem pogut esbrinar quina fi va fer en Pere Mitjà. Sabem per la sentència que en Manel -el germà assassinat- tenia una filla d’un matrimoni anterior o de la seva relació amb Mercè. També hem constatat que la Mercè va retornar al poble abans de 1935 i que vivia aparellada amb un home conegut com en Capell -de cognom Artau- amb qui va tenir una filla el 22 de maig de 1935; que s’estaven al carrer del Raval, avui número 70; que ella es guanyava la vida amb un ramat de cabres que cada dia portava a pasturar carretera de la Bisbal amunt; i que tothom del poble la coneixia amb el terrible nom de la Criminala.
La Mercè Cabarrocas Mascort va morir el 10 de maig de 1974. En el llibre d’òbits de la parròquia de Cassà, hi consta com a vídua d’en Manel Mitjà.
