Jordi Nierga
La línia que separa l’artesania i l’art és fina. Hi ha qui diu que «tortuosa», també, com un camí que serpenteja entre prats, boscos i rierols per acabar nodrint la vall. I des d’allà, des de la vall, enmig de la convergència dels dos vessants, la percepció es fa precisa. O potser no. Potser la vista encara s’encalitja més i els camins, que es mantenen fins i tortuosos, també es fan perpendiculars fins més enllà de la concavitat de l’horitzó.
A la Vall de Bianya, vall de valls, l’art és paisatge: verdós o terròs, vital o somort. I és esglésies, custòdies de romànic, gòtic i barroc. O cases pairals, que són museus perennes de mobiliari antic i popular. L’art és camp, temple i aixopluc de nissagues. És el que s’observa fora del marc o el que s’aixeca damunt d’aquella argila salvatge que es fa forta a l’obaga. I és quelcom viu, també, capaç d’esbatanar-se i abraçar-nos, de voler rebre o regalar una moixaina, d’oferir-se pretesament per ser pintat, esculpit o emmotllat.
La forja creativa d’en Xevi. La inspiració viu definitivament a Bianya, on adopta formes i voluntats segons convingui. La d’un ofici, per exemple. Amb vuit o nou anys, en Xevi Plujà (L’Hostalnou de Bianya, 1955) ja soldava al taller familiar: empaitava rodes de bicicleta i altres objectes que trobava i muntava circs o laberints en miniatura o caixes fortes de combinació –encara– desconeguda. Diu que a l’escola era «fluix», però sempre arribava amb matrícules de l’assignatura de dibuix sota el braç. I l’imagino tornant xiroi amb la notassa i avisar el pare, en Joan, amb uns crits llampants, intentant fer-se un lloc entre el soroll desmesurat i tremolós del martinet.
En Joan va agafar el relleu d’en Josep, en Pep el Ferrer, l’avi del protagonista i bon ferrador. A la seva època, s’aturaven carros amb saques plenes de cascs de vaixells i de la ferralla amuntegada en calçava mules, matxos i cavalls. El context va millorar amb la generació següent, i les eines manuals com estenalles, punxons o cisalles, que s’amarraven amb els dits durs i sovint escabotats, van compartir jornal amb aparells mecànics que agilitzaven el procés. «Tots dos van ser grans forjadors, però el pare, que tenia una part de la clientela burgesa, podia crear més a través de poms, travessers o làmpades.»
Aquesta vena inventiva la va continuar, i engrandir, en Xevi. A banda d’un talent substancial, també va formar-se a Olot amb el mestratge de gent com Xavier Viñolas o Juli Bataller. Tot ell era un cúmul d’idees, projeccions i inventives, un caliu creatiu que sempre ha compaginat, també ho fa avui, amb l’ofici de ferrer. La seva obra com a «curandero del ferro» té en compte, d’una banda, els orígens rurals. Amb vuit anys fa una llaura en miniatura «molt rudimentària», i entre la vintena llarga i els quaranta-cinc aprofita les vacances per viatjar arreu de Catalunya i Espanya per documentar-se: el resultat, una col·lecció de 300 eines del camp fetes a escala, minucioses i mòbils, que es pot visitar a la primera planta de l’Ajuntament de la Vall de Bianya. «I també faig coses de forja artística», afegeix amb modèstia just abans d’entrar a l’antic taller, a l’Hostalnou. Una olor metàl·lica ho impregna tot, també els records. En Xevi diu que les obres neixen de l’estat d’ànim: uns galls esbatussant-se, una cabellera esperrucada pel vent, un cavall al galop. No hi vol fer «negoci», amb això, i només una petita mostra es pot contemplar a l’aire lliure, com ara un homenatge als donants de sang ubicat a l’entrada de la vall. «Tot el que faig m’ho aprecio molt, són trossets de mi.»
Els colors d’en Pere Danés. Qui també va rebre la crida artística molt aviat va ser en Pere Danés Berga (L’Hostalnou de Bianya, 1945). En el seu cas, amb llapis de colors a una mà i el llegat de Josep Berga i Boix latent en una branca genealògica. De menut es passava el dia dibuixant, especialment a Barcelona, on va anar a estudiar i on va topar-se amb una cara amable de la casualitat: al bloc de pisos on vivia amb els seus tiets també hi residia el cèlebre Francisco Ibáñez, el creador d’aquells còmics que tant l’entusiasmaven. Era bon estudiant i podria haver resseguit una trajectòria laboral enfocada en l’aleshores benestar de la banca, però va tornar cap a casa i va fer carrera a El Arte Cristiano: allà, en Marian Oliveras el va situar davant d’un full en blanc i en Pere el va omplir amb les aventures del Cap Rusty i el gos Rin Tin Tin; va superar la prova.
Al taller d’imatgeria religiosa, hi va bastir una etapa prolífica. No només des de la mira professional, primer com a «sanefista» i més tard embellint imitacions de fusta i pedra, sinó també personal: hi va conèixer la seva dona, l’Emília Alsina, pintora de sants. S’hi va casar quan va fer 30 anys, i va ser precisament en aquest punt quan va decidir emprendre un nou rumb: «Anava a fires de poble i venia moltes aquarel·les, i vaig voler dedicar-me a això, dels 30 als 60 només vaig pintar: es pot dir que no he treballat mai perquè el que he fet és vida, m’ho he passat molt bé.»
Se’l veia sovint de bon matí amb el cavallet i les pintures, palplantant-se en indrets suggeridors. I d’entre les fonts d’inspiració n’hi havia una de prou evident: «A Bianya hi ha molt poques cases que no hagi pintat, soc fill d’allà i m’hi sento bé, a qualsevol racó hi veia un quadre». La Plantada, Sant Martí de Solamal o Capsec han passat per la tela d’en Pere, i han esdevingut obres que s’han exposat a la galeria Les Voltes d’Olot o també a la Roglan de Barcelona, ciutat d’on provenia molta de la clientela. Tot aquest llegat pictòric, on imperen els paisatges de colors calents i aires tardorencs, s’ha complementat amb figures nascudes d’una passió, la caça: senglars, gossos, llebres o caçadors esbossats en llibretes o convertits en murals. «No trobo a faltar pintar», diu en Pere, des de fa anys jubilat. I no me’l crec gaire, jo, perquè torno cap a casa amb un llibre de l’Alta Garrotxa il·lustrat amb el seu pinzell: hi sobresurt una dedicatòria i un senglar traçat amb llapis.
La ceràmica i la vida. En Jaume Toldrà (Ulldemolins, 1946) i en Kim Montsalvatge (Barcelona, 1945) no van néixer a la vall, però fa molts anys que hi arrelen. El seu trajecte, almenys en l’àmbit de l’art, ha estat tornejat amb les mateixes mans: van coincidir a l’Escola Massana de Barcelona; van muntar un taller de ceràmica a Cerdanyola i van acabar a Bianya, on són veïns immediats, empesos per la necessitat de llibertat i per la determinació de seguir un ritme vital concís: «administrar el temps i la manera de viure.»
A la Garrotxa han treballat durant anys en un taller contigu, un espai que abans de l’adaptació era una simple cabanya. Ara, els forns i les eines hi dormen entre ombres i teranyines escadusseres, però durant molts anys van feinejar amb projectes comuns –a l’inici van treballar per a una comercialitzadora de Barcelona– i, sobretot, amb línies de treball individuals, que es podien veure entre altres llocs a la botiga de la Cooperativa Coure, on n’eren fundadors. El torn n’era protagonista, d’aquests resultats: «Hem treballat sobretot aquesta disciplina, que és certament limitada; en canvi, fer ceràmica en planxa és una tècnica oberta, es poden fer moltes més coses». Ja retirats, valoren amb serenor i pausa tota una vida al voltant de la ceràmica utilitària, tot i que no van menystenir la línia més artística. En qualsevol cas, no es mullen a l’hora de fer cap mena de distinció al respecte: «La línia entre l’artesà i l’artista pot ser tortuosa.»
