Raül Muxach
En Jordi Muxach tenia quinze anys quan va participar en el primer concurs de gossos d’atura i l’estrena no hauria passat a la història -va quedar penúltim- si no fos perquè els que aquell dia eren a Castelló d’Empúries van presenciar les primeres passes de qui ho va canviar tot. Segur que els gens em condicionen el judici, però no crec equivocar-me gaire si dic que el llegat d’en Jordi va molt més enllà d’una llarga llista de victòries -algunes memorables- o d’haver-nos fet gaudir d’aquesta icona de la cultura de masses que, encara ara, és la Coloma.
La veritable importància d’en Jordi, i en això coincideixo amb l’home que el va portar a la tele, Josep Maria Farràs, és que va transformar una «trobada costumista de pastors en un campionat atractiu» per al gran públic. També va canviar la percepció sobre els pastors i el seu ofici i es va convertir en un referent per a alguns dels actuals campions. «Ens va ensenyar a competir», destaca Josep Miquela, pastor, concursant i jutge de concursos.
En pot donar fe, segurament, el gran dominador dels últims anys, en Miquel Adrover. Dies després de la mort d’en Jordi, recordava entre llàgrimes que ell havia començat a concursar perquè el meu germà es va creuar en la seva vida.
M’explicava que, després d’haver-lo vist per la tele, va decidir desplaçar-se des de Felanitx fins a Torroella de Montgrí per presenciar el concurs de la Fira de Sant Andreu en directe i que, sense saber com, va acabar patrullant tot el dia amb ell, dinant amb els participants i quedant atrapat per sempre a aquest món de gossos, ovelles i pastors.
O l’Hilari Novillo, de Santpedor, que es va acostar a Castellar de n’Hug, el més icònic dels concursos catalans, per veure si podia comprar un cadell d’aquells border collie que tan bé funcionaven a les mans d’en Jordi. Abans d’entregar-li en Follet, el va advertir que, si l’ensenyava bé, l’any següent es trobarien allà mateix.
Així era en Jordi. Implacable quan competia, directe -a vegades molt directe- i, al mateix temps, obert de tracte i sense un no per a ningú.
Competir. A en Jordi molta gent només l’associa amb la Coloma. El que la majoria no sap és que va guanyar abans i després de tenir-la, ho va fer amb gairebé tots els gossos amb què va competir i que, molt abans d’excel·lir amb els border collie, va portar el gos d’atura català fins a cotes altíssimes.
El gos de la seva infantesa va ser en Perry, un pastor alemany a qui adorava i que un dia li va arrabassar d’una queixalada una serp que se li havia enroscat a la cama. A aquell primer concurs, però, hi va anar amb en Pinxo, un animal que ja tenia hores de vol i amb el qual es va proclamar campió de Catalunya per primer cop. El premi d’aquell primer títol va ser un cadell, en Shadow. Les primeres victòries a Castellar de n’Hug van ser amb ell i en va aconseguir més amb la Fúcsia, considerada pels entesos com el millor exemplar de gos d’atura català de competició fins aquell moment.
La Fúcsia era menuda, però es feia respectar per les ovelles i, com la Coloma, també es posava el públic a la butxaca. Va ser el primer animal amb el qual el meu germà es va acostumar a guanyar.
En una època en què hi havia tants concursos com ara, a Castellar de n’Hug i a Ribes de Freser -el més antic de l’estat- es decidia qui anava a Oñati (País Basc), on es reuneixen des de 1955 els gossos i pastors campions de les set províncies culturals que formen Euskal Herria i els de les altres zones de l’estat espanyol i el francès que tenen concursos. Guanyar-hi és pràcticament impossible si no ets basc. En 63 edicions, només tres pastors de fora ho han aconseguit, i hem hagut d’esperar fins aquest setembre per celebrar un segon triomf català, el del viladrauenc Moisès Tarrés.
Amb la Fúcsia, es va quedar amb la mel als llavis més d’un cop. En cas de dubte, la moneda del jurat -íntegrament local- sempre sortia creu. Fins al 1994 no es va treure l’espina. La superioritat de la Coloma va ser tan aclaparadora que qualsevol altre resultat hagués qüestionat el prestigi de la prova. El 1996 ho van repetir.
En Jordi estava convençut que amb la Fúcsia també ho hauria aconseguit si aquell gínjol d’animal no hagués mort atropellat. Superar la seva pèrdua va costar. La relació del meu germà amb els gossos era molt diferent de la del pare, també pastor. Per al pare, els gossos eren una eina de treball. Se’ls estimava, però no com en Jordi, que mai es considerava el seu amo sinó «el líder de la manada».
Això no vol pas dir que només fos un ensinistrador de gossos. Era tan bon competidor perquè també era «molt pastor». La seva compenetració amb el gos era total i el seu coneixement del comportament de les ovelles «era únic; tenia aquell do que no es compra», apunta Miquela. Molts cops això marcava la diferència entre fer-ho bé o guanyar.
Molt abans que les ovelles portessin cròtals, els pastors com en Jordi, el pare o tants d’altres, memoritzaven l’arbre genealògic complet de tots els animals del ramat a partir de característiques físiques que descrivien amb un llenguatge ric i precís que és a punt de desaparèixer si no ho ha fet ja.
A la cuina de casa no s’hi parlava d’ovelles o marrans. S’hi parlava d’una ripollesa banyaprima escuada, d’una merina carabruna, motxa i màmia, de gourmandes i de forres, de borregues i primales. De marrans rascles.
De fet, en Jordi coneixia gairebé tots els ramats de Catalunya perquè també era esquilador, una feina molt dura que durant molts anys va fer de bracet amb l’Albert Vilalta de Queralbs, el Patraco.
«Treballàvem molt, fèiem algun cèntim, però ens xafàvem l’esquena. Ara, el dia que no esquilàvem, estàvem malalts», deixa anar l’Albert mentre enllaça anècdotes, animalades i juguesques que només la germandat dels esquiladors pot entendre. No sé si el seu humor s’explica perquè estan molta estona caps per avall.
Coloma, jau! No m’oblido de la Coloma. En Jordi va guanyar una vuitantena de concursos i campionats amb 13 gossos diferents, però 32 d’aquells triomfs van ser amb la Coloma, el tercer border collie de la seva vida. Molts pastors defineixen aquesta raça com «un Fórmula 1». No és que el gos d’atura català sigui una mala eina, però el border fa filigranes. Són animals amb molt d’instint i moltes ganes de treballar que gairebé només s’han de modelar. Estan acostumats a anar a buscar el ramat molt lluny amb una sola ordre i, en la distància curta, tenen una velocitat i una precisió insuperables.
La Coloma va aparèixer a la seva vida el 1992. A diferència de la seva predecessora, la Taca, un animal impulsiu a qui constantment havia de frenar, la Coloma no necessitava cap sortida de to per dominar el ramat; el sotmetia amb la mirada i amb una aparent displicència el feia anar per on volia. I era blanca.
Una autèntica diva que va guanyar a Castellar de n’Hug amb poc més d’un any i que, amb set temporades activa, va ser campiona de Catalunya sis cops, va imposar-se dos cops a Oñati i va transcendir com cap altre gos de pastor, amb aparicions a diferents programes de tele -qui no la recorda al ‘Nadal a tres bandes’!- i un reportatge ‘Vida de gossos: Coloma’ que es va estrenar a TV3 en prime time. També va ser carn d’APM el famós «Coloma, jau!», amb què en Jordi la feia aturar.
En Josep Maria Farràs diu que en Jordi «tenia una capacitat natural per posar-se davant d’una càmera mantenint en tot moment la seva personalitat». Segons Farràs, «l’aposta de TV3 per transmetre els concursos de gossos, en bona part, es va reforçar per les actuacions d’en Jordi i, sobretot, de la Coloma.»
La Coloma va eclipsar la Sit, que hauria guanyat més concursos que els 14 que figuren al seu palmarès. Si les haguessin deixat competir a totes dues, molts cops haurien fet doblet. La Kiss, la Blanca, la Dària o la Sendy també van ser campiones. Preferia les gosses perquè «estan més per la feina», però l’últim triomf el va obtenir amb l’Excalibur, un cadellet amb qui somiava ser campió d’Europa i que ara porta el meu nebot Ròmul, que s’ha fet càrrec del ramat.
Com diu Miquela, «en Jordi era molt competitiu», però sabia apreciar el talent dels altres i quan la competició acabava «es feia amb tothom, tenia un gran do de gents.»
Torroella de Montgrí i Vidrà. En Jordi també va ser un impulsor de concursos. El de Torroella de Montgrí, per Sant Andreu, va començar el 1992 i només s’ha deixat de fer durant la pandèmia. També era l’ànima de l’Special Border Collie de Vidrà, reservat només als gossos d’aquesta raça i amb normes diferents de les dels concursos tradicionals. En Jordi estava enamorat d’aquest poble gironí situat a la província de Barcelona. Sempre deia que hi aniria a viure per no haver de «suportar turistes» ni «travessar carreteres», però tots teníem clar que també li agradava el tarannà de gent com en Ramon Bach o en Josep Anglada.
Del pastor a l’home. Competidor implacable, animal televisiu, la dimensió pública d’en Jordi és prou coneguda. El que menys gent sap és que aquell home segur de si mateix, que pronunciava el «Coloma, jau» amb tanta autoritat que fins i tot feia arronsar el coll als espectadors o que podia tenir un estirabot si se sentia agreujat, era una persona sensible, vitalista i incondicional. Va conèixer la seva dona, la Montserrat -ell sempre li deia Tat- amb 15 anys i no van deixar de “patrullar” fins que va ser inevitable, però la seva capacitat d’estimar anava tan enllà que el convertia en una lloca.
Casa seva sempre tenia la porta oberta, sempre hi havia brasa i xai de sobres per si t’hi presentaves sense avisar o no tenies on caure mort. Fos dilluns, diumenge o el dia de Nadal. Era la pega de la família, el que sempre trucava, el que ho deixava tot pels nets, un nen enjogassat, entrenador i pare dels seus futbolistes -la seva altra passió-, la solució per a qui ho necessitava.
Per a en Vilalta, «era més que un company, ell sabia que tenia una casa a Queralbs i jo una a l’Estartit». Reconeix que encara se li fa difícil que no truqui amb qualsevol pretext. També era l’home del transistor amb una forquilla per antena, el que ho lligava tot amb cordills, el que deia que havia «viscut 60 anys sense metges» i ara en volia «viure 60 més amb metges». El que poc abans de morir víctima d’un atac de cor somiava tornar a competir i guanyar.
