Pau Llosa Cufí

Moltes generacions de darniuencs i darniuenques han mantingut l’alzina surera com el seu mitjà de vida al llarg de la història. El percentatge s’accentua durant els segles XVIII, XIX i XX, quan arriba l’època més esplendorosa del sector amb l’auge de la demanda de taps per part dels mercats exteriors. La proximitat amb França, l’alta densitat de suros per hectàrea i la perspicàcia de la població van portar Darnius a situar-se com un dels primers municipis catalans que va desenvolupar la indústria surotapera.

El suflé va anar baixant durant el segle passat i, actualment, només queden les finques privades en les quals l’organisme vegetal s’erigeix amb la mateixa força i una empresa que es dedica a l’extracció del producte que fabrica l’escorça. Tota la manufactura es fa fora del terme municipal, mentre que a dins s’aprecien els vestigis de les cases que s’hi havien dedicat. L’última fàbrica de taps del poble va ser la Barris i va tancar les portes el 1975, coincidint amb el traspàs del dictador Francisco Franco. Hem pogut parlar amb els darrers treballadors de l’empresa: en Felip Quintana (Darnius, 1930), la Maria Triadú (Darnius, 1938) i la Maria Mach (Darnius, 1936); tres testimonis crucials per copsar la importància del que havia significat l’activitat al territori. Ens expliquen que s’especialitzaven, però que tothom havia de saber fer anar totes les màquines per si algú fallava. L’empresa, per ells, va ser-ho pràcticament tot, ja que hi van destinar 21, 18 i 25 anys de la seva vida, respectivament. «Els millors anys», sentencien.

«M’ho vaig agafar amb tant de gust i m’hi sentia tan bé que m’era igual on em posessin», ens explica la Maria Mach amb un somriure d’orella a orella mentre recorda quan treballava. «Era una feina molt bonica, divertida». De la mateixa manera en parla en Quintana que assegura que «començava a llevar al Pont de Capmany i acabava a Maçanet» i que quan era a la fàbrica tant li feia bullir suro, barrinar planxes o carregar camions. «Tot m’estava bé», etziba satisfet.

Quan surt a la conversa el valor de la proximitat, tots tres coincideixen. «Abans la gent es podia quedar a treballar al poble i ara tothom ha de marxar», apunta en Quintana. I no només això, sinó que treballar a cobert d’una teulada d’una fàbrica i amb un sou mensual era un avantatge en comparació a altres tasques. Amb tota certesa aquesta realitat explica que a finals de 1800 el municipi pogués tenir gairebé tres vegades més de població de l’actual.

Triadú i Mach ens expliquen que a la seva època, si no tenies sort i podies entrar a treballar a la indústria del suro, havies d’emigrar. Aleshores, «unes de les opcions que més es remenaven eren Suïssa i Alemanya». Asseguren que la gent que es volia quedar havia d’anar a fer de temporer per anar a collir raïms per la verema, a fer tòries o a treballar al bosc. Feines, indubtablement, més dures que les que feien elles a la casa del senyor Barris.

La vida a la fàbrica. En general, ho recorden amb il·lusió. També per l’activitat que hi havia al poble. «Abans d’entrar a la fàbrica ens quedàvem parlant al pedrís i quan sortíem de treballar sempre hi havia carcajades», somriu Triadú. Sembla que l’entrevista fa que revisquin els moments de moviment que hi havia pels carrers quan tocava el descans de dinar o els espais de serenor quan entraven per la porta. «El jefe era molt seriós i nosaltres no podíem parlar ni riure mentre treballàvem, ens havíem d’aguantar». Confessen que alguna vegada les esbroncaven i els menaven la pressa, però que Mach sempre sortia més ben parada perquè dissimulava bé. I es posen a riure totes dues.

Un sentiment que no amaguen, almenys en l’actualitat, i dubto que ho fessin en el passat, és el de l’orgull. Una estima inesborrable per la feina feta. «Els més polits, més ben parafinats i més ben fets eren els de Darnius», ho diuen de pressa i gairebé trepitjant-se les paraules amb convenciment, com si recitessin un poema. «Ideals per tapar qualsevol ampolla de cava o del que convingui, els taps de Darnius eren els millors», sentencien amb una estrofa que sembla treta d’un eslògan de televisió.

Els torns eren de vuit hores diàries, es parava per anar a dinar i a la tarda es continuava. Com a curiositat ens comenten que els dissabtes a la tarda també havien d’anar a treballar, que tenien una assegurança mèdica que els cobria i que tot era molt rígid. Que si un dia entre setmana havien d’anar a Figueres a comprar o a algun lloc, demanaven permís a l’amo, que no sempre els el concedia, i havien de recuperar les hores un altre dia. «No faltàvem mai, però un any molts i moltes vam agafar una grip molt forta», recorda Triadú i «és clar, aquell dia no hi vam anar.»

On anaven a parar? Pel que fa al destí dels taps, hi havia múltiples enviaments segons les característiques del producte fabricat. Els petits i darrers taps de Darnius, fets a mà i amb delicadesa, viatjaven per diferents racons del món. Les dues treballadores s’encarregaven de cosir les saques amb la informació necessària per a qui els havia de rebre. Principalment, els taps de xampany se n’anaven a Vilafranca del Penedès, els de vi i perfumeria, cap a França, i els taps per productes farmacèutics arribaven fins a Alemanya. «Aquestes eren bones destinacions, el senyor Barris sabia vendre bé», diu Triadú.

Cada tipus de tap el recorden amb la metodologia concreta que l’acompanyava, la maquinària, les complicacions, les característiques. «Però tots acabaven sortint», recorden. Totes dues veien tot el procés. «Quan tocava triar, s’havia de triar, amb això eren molt estrictes», afirma Mach, que veia com s’havia de fer més de dues vegades si calia per assegurar que el producte final fos de la millor qualitat.

L’entrevista també serveix per fer una retrospectiva per analitzar el passat i en Quintana s’atreveix a comparar-lo amb el present. «Abans els boscos estaven més ben cuidats» i lamenta que ara la gent hi visqui d’esquena i els menystingui. Entre els motius que enumera parla del fet que aleshores totes les masies tenien cabres i ovelles que hi pasturaven. Els temps han canviat i, a més, «els suros grossos que hi havia, ara ja no hi són». D’aquest darrer aspecte no se n’acaba de treure l’entrellat, però certifica que molts exemplars van desaparèixer quan es va construir el pantà, ja que estaven ubicats a la zona afectada pel cobriment de l’aigua.

Acabem la conversa convençuts que cada història forma part d’una història més gran, però que sense les petites, les grans no s’expliquen. Que les vides no difereixen tant i que, al final, totes les arrels necessiten trobar un tronc. El que ens han explicat els protagonistes de l’entrevista sobre el que va ser el seu dia a dia és una lupa a la realitat de moltes llars. Sense anar més lluny, la de l’avi de la Mach, que era taper, o del seu home, que era llevaire, o dels germans de la Triadú, que treballaven al bosc. Darnius va ser un municipi significativament lligat als boscos i als productes que en sortien i, per molt que això canviï, l’esperit i l’empremta del passat sempre es respira en l’ambient.