Teresa Turiera-Puigbò Bergadà
L’escriptora i periodista Montserrat Roig deia que «si hi ha un acte d’amor, aquest és la memòria». No ens hauria de fer por, doncs, desenterrar el nostre passat. Buscar informació, posar en context, escoltar les versions sempre diverses sobre uns fets determinats i, sobretot, intentar comprendre. Però, és clar, talpinar entre capes de silenci compactades durant gairebé 90 anys requereix molt d’esforç, paciència i perseverança. Aquests tres ingredients són els que vam utilitzar la meva filla Neus Aldeguer, estudiant de Periodisme a la UPF, i jo mateixa, per treure de l’oblit els fets del còrrec del Gavatx, la matança de vint homes de Puigcerdà en una mateixa nit, el 9 de setembre de 1936, en una comarca aparentment aïllada i lluny del front de guerra.
El què. La nit del 9 al 10 de setembre de 1936, 21 civils de Puigcerdà van ser detinguts per milicians i tancats a la presó de la vila. L’endemà, de bona hora, un camió se’ls endugué al còrrec del Gavatx (Fontanals de Cerdanya), on foren executats. Només un, Jaume Bragulat Sirvent, va fer-se escàpol al darrer minut i va fugir cap a França. Mai s’ha sabut si va aconseguir subornar algun dels milicians que els vigilaven o si el va acompanyar la sort en la rocambolesca història que ell mateix explicava a la seva família i que, 30 anys després, va fer pública en el pròleg del llibre de memòries Vint-i-cinc anys de vida puigcerdanesa. Allà hi descriu els precs dels presoners durant tota la nit perquè algú aturés la massacre que s’anunciava. Entre els detinguts hi havia tres germans, un pare i un fill, o un vidu amb tres fills molt petits –el meu avi patern–, i molts prohoms de Puigcerdà dedicats a oficis diversos. Bragulat diu que «els botxins no eren pas tots forasters» i lamenta que ningú de Puigcerdà intervingués per evitar aquesta matança. El context era el buit de poder que es va crear a Puigcerdà després de l’Alzamiento, i les lluites fratricides entre els diferents partits d’esquerres i els moviments anarquistes.
El 18 de juliol de 1936 a Puigcerdà s’establiren dos focus de poder: l’alcalde era Jaume Palau, d’ERC, mentre la CNT-FAI, amb Antonio Martín al capdavant, a qui se li va posar el mal nom d’El Cojo de Málaga, controla la frontera. Això suposava l’escrutini del pas de persones que fugien cap a França, d’anarquistes francesos que entraven cap a Espanya, de bestiar, de capital, del tràfic d’armament i del contraban. A més, hi havia el Comitè antifeixista de Puigcerdà, format per sis membres de la CNT, quatre de la UGT i dos d’ERC, i presidit per Guillem Barnola, que militava tant a ERC com a la CNT i que el dia abans de la matança del 9 de setembre assumí puntualment l’alcaldia de la vila, mentrestant Jaume Palau com Antonio Martín s’absentaren durant uns dies. Les enveges i rivalitats personals van acabar d’atiar el foc.
Malgrat que hagin passat 88 anys, ni els historiadors ni les històries orals recollides de cada família de les víctimes arriben a un consens sobre qui van ser els instigadors, qui va fer la llista dels que calia eliminar, qui va fer la vista grossa a l’hora d’aturar-ho i per què no es van investigar els fets ni depurar responsabilitats fins que va arribar el Franquisme.
El com. Era l’hora de sopar. El meu avi, Josep Turiera Puigbò, entretenia els seus tres fills petits que ja havien perdut la mare a causa del darrer part. Un veí l’havia avisat que potser el vindrien a buscar, però ell no en va fer cas. No creia haver fet res que el comprometés. Van trucar a la porta i se’l van endur. Els seus fills no el van veure mai més. Al cap de gairebé un any les famílies van ser convocades al cementiri de Puigcerdà per reconèixer els cossos. La història es repeteix, casa per casa. Es podria traçar un mapa amb el recorregut de les detencions. Alguns van oferir diners als milicians, però no van evitar ser portats a la presó. L’endemà al matí les mares i filles van acostar-se al calabós per portar-los roba i menjar, però ells ja no hi eren.
El qui. L’historiador francès Jean-Louis Blanchon, autor de diverses publicacions sobre aquesta etapa a la Cerdanya, assegura que «els vint de Puigcerdà podien ser de famílies conservadores, o que anaven a missa, però en cap cas eren feixistes, perquè els feixistes ja feia setmanes que havien fugit cap a la zona nacional». Segons testimonis de les seves famílies, alguns d’ells havien estat avisats que el seu nom apareixia en una llista negra, però van decidir no marxar perquè consideraven que no tenien cap afiliació política. Altres sí que havien tingut càrrecs a l’ajuntament que governava el 1934 quan el president de la Generalitat Lluís Companys declarà la República Catalana. Durant unes hores, un grup de ciutadans de Puigcerdà, membres de la Unió d’Esquerres i del Comitè revolucionari, obligaren l’alcalde, Ramon Cosp, a cedir el poder. Però, en fracassar la declaració d’independència al cap de poques hores, aquest grup fou represaliat i alguns d’ells acabaren a la presó, com el mateix Antonio Martín, Segundo Jodrà, Josep Gavanyach, Constancio Durban i l’anarquista italià Cellini Ercoli. Aquesta repressió podria explicar la seva venjança, dos anys més tard, quan el Comitè revolucionari prengué el poder per contrarestar l’Alzamiento.
Les vint persones que van ser executades eren: Joan Casals Cirera, propietari; Tomàs Estany Clusellas, oficinista; Baldomer Giménez Manaut, secretari de l’Ajuntament de Puigcerdà; Joan Diumenge Martí, propietari; Josep M. Plana Plana, dentista; Auri Comamala López de Delplan, farmacèutic; Juan Truñó Sirvent, paleta; Josep Turiera Puigbò, pèrit químic i propietari agrícola; Ramon Cosp Esteva, pastisser i exalcalde de Puigcerdà; Bonaventura Caralps Ribas, hoteler; Joan Pallarès Fabra, mestre; Antoni Torà Cerdà, sastre; Martí Cerdà Serra i el seu fill, Francesc Cerdà Vergés, transportistes, i Antoni Estanyol Caminal, serraller.
A la Causa General, el macrosumari instruït durant la dictadura franquista, els testimonis interrogats els anys quaranta –la majoria vídues i filles dels assassinats–assenyalen en genèric «els comunistes», «els anarquistes» i també el president del «Casal d’Esquerra», Eliseu Font, l’espardenyer de Puigcerdà, així com Francesc Casadesús, propietari de l’hotel Cataluña, com a responsables d’haver fet la llista negra, d’haver anat a detenir-los o d’haver participat directament en les execucions. Alguns d’aquests milicians van morir en diferents enfrontaments i emboscades entre les mateixes forces republicanes. Dels que van sobreviure, molts van instal·lar-se a viure a l’Alta Cerdanya, entre ells Constancio Durban, que va acabar essent el principal impulsor de l’estació d’esquí de Font Romeu.
El cas és que ja durant la dictadura, només hi va haver una persona jutjada pel Tribunal Militar de Catalunya per haver participat en els fets del còrrec del Gavatx. Es tracta de Luís Carrillo Alcazar que, en la seva declaració, al·legava que només formava part del Comitè revolucionari i de manera obligada, com a cuiner de l’hotel Tixaire, on s’havien instal·lat part dels milicians. Un dels ajudants de cuina, Pedro Carreras Badia, també carceller dels detinguts la nit del 9 de setembre, l’acusava directament d’haver explicat que havien anat a la caça de «persones de dretes» de Puigcerdà; de com esmentava «la feina que havien fet aquella nit» i fins i tot d’haver donat detalls del patiment d’algun dels executats abans de morir. En la interrogació judicial, Carrillo Alcazar va dir que no recordava res.
L’on. El còrrec del Gavatx és un torrent per on ara baixa poca aigua, en una cruïlla de camins al terme municipal d’Urtx (Fontanals de Cerdanya). Quan van ser executats ‘els vint de Puigcerdà’ els cossos van quedar allà estesos. L’endemà, un pagès i la seva filla baixaven pel camí a fer pasturar les vaques i els animals es van aturar en sec en ensumar la sang. A aquesta nena, la Teresa Bombardó, no se li va oblidar mai la imatge de les sabates, ulleres, mans i peus que va veure entrelligats per terra. Els pagesos del voltant ho van cobrir de terra, perquè els familiars estaven massa atemorits i no van poder recuperar els cossos fins molts mesos després.
Les autoritats franquistes hi van col·locar una creu de ciment en record de les víctimes, però l’episodi va quedar silenciat durant dècades i poques persones de les generacions més joves coneixien el significat d’aquella creu. Des del 9 de setembre de 2023 l’espai ha quedat dignificat amb un monòlit del Memorial Democràtic que recorda els fets, el context de l’època i altres episodis de la Guerra Civil a la Cerdanya. Ara s’hi aturen caminants i ciclistes encuriosits i, a través d’un codi QR, poden accedir al pòdcast que recull els testimonis de l’època i reconstrueix els fets, i que aquest 2024 ha rebut el Premi Carles Rahola de periodisme a la millor informació digital. Es pot escoltar a Spotify.
El per què. Recuperar fets dolorosos del passat és obrir ferides, sí, però per tancar-les millor i dignificar la cicatriu. A la Cerdanya, el silenci es va imposar no només entre aquelles famílies a qui havien matat els pares i els fills, sinó també entre aquelles dels qui en van ser responsables. I segur que els dos silencis han sigut dolorosos, com ho demostra el fet que encara ara costa parlar-ne. Com va dir el director del Memorial Democràtic, Jordi Font, quan es va inaugurar el monòlit del còrrec del Gavatx, «la memòria és complexa, però el fet d’assumir la complexitat del passat serveix per incrementar la qualitat democràtica del nostre present». I de democràcia, amics, no n’anem pas mai sobrats.
