Marcel Fité

La part baixa de l’Alt Urgell –em refereixo especialment a poblacions com ara Peramola o Nargó– històricament ha estat una terra rica en forns de pa i una autèntica pedrera de forners. Seria interessant saber si a la resta del Pirineu passa el mateix.

A Nargó, després de la guerra hi havia tres forns. El de Cal Bastiguès, el Forn Nou ─que més endavant passaria a ser conegut com Forn Reig─ i el de Cal Taüssà, conegut com a Forn Tahussà. El de Cal Bastiguès era a l’actual carrer de la Unió, tot just passat el cobert de ca l’Aleix, i al costat del molí d’oli de cal P(e)ricó. El de Cal Taüssà era a la mateixa plaça del Raval, al darrere de l’única font de què disposava el poble dins el recinte urbà. Aquella font, a més de subministrar aigua a la gran majoria de cases, alimentava també un circuit de coms i un safareig que hi havia al darrere de l’església. La imatge de gent pouant aigua a la font, acompanyada d’una corrua de vaques i altres animals abeurant-se al com que hi havia al costat, separat de la font únicament per una paret de poc més d’un metre d’alçada, encara la tinc ben gravada a la meua memòria d’infant.

El forn de Cal Bastiguès ─també molt a prop de la font i del com─ ja fa anys que va tancar. Els seus amos se’n van anar a viure a Barcelona, on es van dedicar a activitats diferents de les del món del pa. El forn de Cal Taüssà, en canvi, es va traslladar a la carretera d’Isona, l’actual avinguda de Sant Climent, on encara és avui dia, amb el nom de Forn Tahussà. L’únic forn de Nargó que no ha canviat de lloc és l’actual Forn Reig, que continua sent a la carretera Nova, fent cantonada amb el camí Estret. Antigament, davant d’aquest forn, tal com passava amb els dos anteriors, hi havia un com on també era normal veure-hi una corrua d’animals de peu rodó abeurant-s’hi, sobretot els diumenges. Aquesta proximitat entre els forns i els antics coms era deguda al fet que els habitants dels poblets dels voltants de Nargó –Valldarques, Sallent, Gavarra, Montanissell, Canelles i encara algun altre– no disposaven de forns a les seues poblacions i, els caps de setmana, baixaven amb els seus animals a comprar pa per tota la setmana. Com que la càrrega sovint era considerable, i la posaven en grans saques, els anava bé d’abeurar els animals a prop dels forns per, tot seguit, poder-los estacar en alguna de les moltes anelles que hi solia haver a les parets de les cases.

En el cas del Forn Reig, a més del com, al mateix edifici hi havia la ferreria de l’Asensi, més coneguda com la «del ferrer de cal Perot». D’aquesta manera, a més d’abeurar els animals i comprar pa, els visitants d’altres pobles podien ferrar els animals, activitat a la qual el vell ferrer es dedicava intensament els caps de setmana i que, avui dia, ben segur que constituiria tot un espectacle.

Tots aquests forns, però, no vivien només del pa (un pa que, tot s’ha de dir, era fet amb farina del país –de la farinera del Metge– i amb la llenya dels boscos dels voltants, convenientment assecada en coberts, que solia baixar, a càrregues de ruc, el Músic de les Masies). Des de temps immemorials, les coques de Nargó han gaudit d’una merescuda fama. La coca més apreciada –si està ben feta– és la coca maurada. Es tracta d’una coca que, com el seu nom indica, ha de ser remoguda amb les mans, amb premudes reiterades i fermes per a estovar-ne la pasta i barrejar-ne íntimament les parts constituents. Si aquesta feina de pastar està ben feta, la coca que en surt, amb el seu gust inconfusible i aromàtic del gra de llinet, és una pura delícia per al paladar i un acompanyament de luxe per al cafè amb llet dels esmorzars i els berenars. Altres coques habituals dels forns nargonins han estat la coca d’ou o la de sucre, també coneguda com coca de forner. Avui, tant el Forn Tahussà com el Forn Reig han ampliat notablement la seua oferta i hi podem trobar també tota la gamma de productes que ofereixen els locals moderns d’aquestes característiques.

A més a més d’aquests forns, de Nargó en van sortir diversos forners que van exercir el seu ofici generalment a Barcelona. Gent com el Josep Roch, l’Antoni Marot, el Jacint Bach o el Francesc Argerich i algun altre van fer aquesta feina durant llargues temporades, i alguns, durant tota la vida. Cap d’ells, però, no es va arribar a establir pel seu compte.

Peramolins a Barcelona. Contràriament a aquests forners nargonins, hi ha una rècula de forners de Peramola que es van establir a Barcelona i hi van muntar una colla de forns. Me’n parla la Lluïsa Erill Albagès, professora de literatura i filla de forners. Ella ja va néixer a Barcelona, però s’ha mantingut de sempre molt lligada a la Peramola de la seua ascendència. Es pot dir que es va criar al forn dels seus pares. Durant «tota la carrera hi vaig despatxar, i més endavant, també». M’explica que els forners de Peramola «solien arribar a l’edat de dotze anys per a fer d’aprenents i després, quan podien, s’instal·laven. El meu padrí va muntar un forn al Verdum, però se’l va vendre. Cap al 1900 en tenia un a la plaça de la Revolució, a Gràcia, i l’any 1934 va muntar el del carrer Creu Coberta, cantonada Callao (Hostafrancs)». Un germà del seu avi va posar un altre forn a Sant Adrià, que el seu net el manté.

El nombre de forns provinents de gent de Peramola és sorprenent: «Al mateix carrer de la Creu Coberta, tocant a la plaça d’Espanya, n’hi havia un altre, propietat del Manuel Guàrdia Erill; la germana del meu pare, la tia Mercè, en tenia un altre al carrer Vilardell (Hostafrancs), allà on avui hi ha el restaurant la Campana –el forn ja es deia la Campana–; al carrer Regomir n’hi havia un de cal Pont de Peramola, que era més pastisseria que forn; els de cal Teuler en tenien un al carrer Aragó; també n’hi havia de cal Musiquet, que en van tenir diversos: al carrer Tallers, a Badalona… Hi va haver un moment que un 50% dels forns de Barcelona eren de peramolins. El vicepresident del Gremi de Forners era un que es deia Ribera, de cal Mora de Peramola». Amb raó deia la dita que «a Barcelona no hi havia cap carrabiner que no fos gallec ni cap forner que no fos de Peramola.»

Actualment la situació ha canviat molt: «A la tercera generació molts ja no són forners. Nosaltres vam tancar l’any 2000, però una germana meva, que va aprendre l’ofici amb el pare, Ramon Erill, té un forn a Argelaguer (la Garrotxa)». Ella, la Lluïsa, a més de filòloga i professora, és presidenta del Secretariat de Sants-Hostafrancs-la Bordeta. Mes enllà de les classes, el seu activisme social en defensa de la llengua i la cultura catalanes li ha estat reconegut amb el Premi Lluïs Companys, entre altres distincions.

Actualment, a la vila de Peramola no hi queda sinó un forn, el de Cal Boixet. El porta el Carles Pallarès: «Fem pa i coca de forner des de temps del meu padrí, que va començar fent de forner a Alinyà. Antigament hi havia hagut el Forn de la Plaça i el de Cal Nasi, però ara només quedem nosaltres. Servim pa a Peramola, a Oliana, a Ponts, a Organyà i a algun restaurant de la comarca.»