Anna Noguer > Text
El Pla de l’Estany ha sigut terra de bòbiles i rajoleries. Antigament, se’n comptaven a desenes d’escampades pels municipis, tal com recullen els autors Carles Puncernau i Joan Antón Abellán en el llibre Foc, terra i aigua. Forns, rajoleries i pous de glaç del Pla de l’Estany (Edicions MMV, 2018). Començant per la bòbila romana d’Ermedàs –segles I i II dC–, a Cornellà del Terri, a poc a poc se’n van anar establint pels masos de la comarca per abastir les necessitats constructives produïdes per l’augment de població, entre els segles XVIII i XIX. Tot i que els dos termes s’utilitzen de forma indistinta, parlem, principalment, de rajoleries o teuleries per designar les factories artesanes de rajols. El terme ‘bòbila’ fa referència a un sistema de producció determinat, caracteritzat per un forn de cuita de rajols de manera contínua en un gran espai cobert amb volta i una gran xemeneia per expulsar el fum i la cendra. De fet, segons Puncernau i Abellán, podríem dir que «aquesta indústria tradicional, en el sentit de rajoleria o teuleria, fou abandonada quan començaren a funcionar les bòbiles, amb forns més grans i amb un esperit més industrial.»
A la comarca queden només dues rajoleries en funcionament, provinents de la mateixa branca de rajolers: les ceràmiques Salt del Matxo, a Porqueres, amb els germans Jesús i Jordi Borrell al capdavant, i la rajoleria de Sords, a Cornellà del Terri, regentada pel seu cosí Jaume Borrell. Tots ells són hereus de l’ofici que va iniciar el seu avi Miquel a principis del segle XX i que van continuar els seus fills, en Lluís i en Narcís –pares d’en Jesús i en Jaume, respectivament–.
En Jesús i en Jaume em reben per separat, amablement, però amb una certa reticència que va desapareixent a mesura que avança la conversa. Conscients de ser els testimonis d’un ofici artesanal en vies de desaparèixer, es limiten a fer la seva feina i a donar continuïtat a un saber fer que potser no tothom entén.
Artesania des del Salt del Matxo. «Hi ha molta gent que no valora els oficis artesanals, no s’acaba d’apreciar la cosa de tota la vida», afirma amb recança en Jesús del Salt del Matxo abans de lamentar que «fa més de 100 anys que fem aquesta feina, i abans ningú es queixava. Ara, amb el fum del forn, tothom truca al 112… Anar al bosc a fer feixines és com anar a robar», afegeix. Fa uns anys van canviar el forn per un de nou que millora el sistema de combustió. Ara no fa fum. És un forn més petit que l’antic, d’uns vuit metres cúbics, i els permet fer fornades més reduïdes en funció de la demanda. Els canvis en la legislació mediambiental també els ha obligat a canviar la manera de fer el fang, que des de ja fa uns anys prové tot de la Bisbal, també per evitar problemes i denúncies.
Al Salt del Matxo fabriquen més d’un centenar de tipus de peces de rajola i ceràmica, cuites amb llenya, tal com es feia antigament. Abans, el foc s’alimentava amb feixines de fusta de pi, ara ho fan amb estelles de biomassa. «Els colors que s’aconsegueixen amb la llenya no s’aconsegueixen amb gasoil. Les persones que encara aprecien les peces artesanals, busquen aquests canvis de colors». En Jesús, que juntament amb el seu germà Jordi han agafat el relleu del pare i de l’avi, explica que al llarg dels anys han tingut encàrrecs de tota mena. Entre ells, són els responsables del material d’un tram de la restauració de la muralla de Girona, des dels Jardins de la Infància fins a Sant Domènec. Amb el temps, però, s’han desmarcat d’aquests grans projectes: «Ens agrada fer coses diferents, és amb el que gaudim més: ens hem apartat de les grans produccions, fabriquem peces especials, fora de mides.»
Tenen molts encàrrecs de fora la comarca, però pocs del Pla de l’Estany, es queixa en Jesús. De moment, els seus fills i nebots encara són joves i no saben si tindran relleu. Preguntat per si és una feina dura, afirma que totes ho són, a la seva manera. «Per mi, la feina de despatx també ho és.»
La rajoleria de Sords. El cosí d’en Jesús, en Jaume Borrell, em rep a casa seva, a la carretera que va de Cornellà del Terri a Medinyà, on el seu pare, en Narcís, es va establir a finals dels anys 50 del segle XX construint-hi una rajoleria amb un forn de forma quadrada, que es manté igual que el primer dia, amb alguna reforma. En Narcís continuava així l’ofici del seu pare, en Miquel, que després d’haver sigut treballador de la bòbila de Can Mariscot de Camós va establir-se al Salt del Matxo. Els seus fills, en Lluís i en Narcís, van seguir amb la feina de rajolers: el primer a Porqueres i l’altre a Cornellà del Terri.
Amb en Jaume ens asseiem a l’espai que separa la casa del cobert on hi ha el forn, a tocar de la pastera on es barreja la terra per formar l’argila. Recorda que quan s’hi va establir el seu pare, el lloc on van construir el forn i un petit cobert tot eren camps. Amb els anys, l’espai s’ha anat condicionant però assegura que el producte final i la manera de fer és la mateixa que com ho feia el seu avi Miquel. Això sí, s’ha millorat la manera d’elaborar el fang, l’única part del procés que es fa de forma mecànica, amb l’ajuda d’un molí i una coladora, que desfà la terra perquè surti pura, sense calç ni pedres. «S’ha de triar bona terra, no totes serveixen. La meitat és d’aquí, una terra vermella, però molt sorrenca, sense gaires vicis. No és molt forta, cosa que fa que no es torci, i surt un rajol correcte». La meitat de la terra amb què fa els rajols surt dels mateixos terrenys de Sords, mentre que l’altra meitat, una terra més forta i argilosa, prové de Pujarnol, lloc on antigament hi havia hagut rajoleries.
Un cop feta la barreja amb les proporcions correctes, amb la pala es treu el fang i el pas següent és emmotllar els rajols. Després es deixen assecar i s’apilen per portar-los al forn, que s’omple en un procés que és llarg i laboriós. Des que no hi ha el seu pare ho fa ell tot sol, ajudat en moments puntuals per la família. Un cop el forn està ple, es tapa la part superior i s’inicia la cuita, que sol caure en dissabte. Els dies previs, però, s’ha d’anar escalfant posant-hi feixines de pi o fusta de serradora, tres o quatre cops al dia. A partir del dijous, s’hi van afegint feixines de forma continuada perquè el forn vagi agafant temperatura fins a arribar a uns 1.000 graus. Quan s’assoleix aquesta escalfor, ja es deixa apagar, vigilant que el forn quedi ben tapat, i es deixa refredar durant una setmana més. Finalment, encara farà falta una altra setmana per buidar-lo. En Jaume també explica que gairebé a cada cuita reben la visita dels Bombers, alertats, més que pels veïns, pels vianants o els ciclistes que passen pel carril bici que ressegueix el voltant de la rajoleria.
Els rajols resultants de la cuita es van posant en palets, cosa que ha facilitat la feina, ja que abans es col·locaven en rima, apilats a terra. A la rajoleria de Sords produeixen obra vista, teules, terres de rajol de diferents mides i rajols especials per encàrrec; uns materials especialment demanats a la costa, principalment per a obres de restauració, però també per obra nova. Com a molts sectors, la crisi de la construcció els va deixar tocats, però actualment van fent, tot i que la demanda no és tan alta com anys enrere. La seva producció és petita, fan dues o tres cuites a l’any, quan abans en feien quatre o més. «Per nosaltres ja fem», assegura en Jaume, que afegeix que és un negoci molt familiar i que, igual com ha passat amb algunes de les rajoleries del voltant, és possible que es perdi si no hi ha relleu generacional. Subratlla que es tracta d’un ofici que és important que es mantingui i, tot i que està d’acord en el fet que molta gent no valora aquesta feina artesanal, n’hi ha molta altra que sí. «Els comentaris positius d’aquesta gent són els que m’animen a continuar», valora.
