Olga Muñoz

Sovint en contemplar l’harmonia existent entre l’arquitectura tradicional i el seu entorn natural es parla de paisatge construït. La naturalitat i bellesa que transmet el conjunt no és un fet casual, sinó el resultat de la gestió activa de l’entorn que els seus ocupants han anat modificant al llarg dels segles, a través del coneixement profund del territori i de l’aprofitament màxim dels seus recursos. Una arquitectura construïda amb els materials del lloc i amb tècniques evolucionades en el temps a base de sentit comú i experiència que acaba donant-nos colors, textures, formes, dimensions i solucions que s’integren plenament en el paisatge.

I no es pot entendre el mas sense parlar de tot allò que l’envolta, entenent el defora no només com l’entorn de l’edifici, sinó també tots aquells espais oberts on es desdibuixa la frontera entre el dins i el fora, els corrals, els patis, els baixos oberts, les eixides, les golfes a sota coberta…

Els masos són habitatges i alhora centres de producció lligats a la terra. Tant si la producció és agrícola i/o ramadera, com si és d’explotació dels recursos del bosc, en tots els casos la casa té una estreta i còmplice relació amb l’entorn ja que fa un ús òptim de l’espai i el sòl, del sol i de l’aigua. Transforma i humanitza el medi de manera subtil, però complexa per treure’n el millor profit quan es tracta de fer l’horta, el conreu i la pastura.

El lloc idoni. Tot i que hi ha moltíssimes altres raons per conservar i habitar aquests edificis, la cura en la tria del lloc i la manera de disposar els diferents volums és en la majoria de casos immillorable. El lloc per excel·lència per situar un mas és a la falda de les muntanyes, allà on s’acaba el bosc i comença la plana. On el pendent començaria a ser fort i aflora la roca, on assentar bé l’edifici. També és a peu de mont el millor lloc on construir mines i pous per recollir les aigües que s’han anat filtrant al terreny i poder així omplir les basses. No és casualitat que sigui als peus de les Gavarres on hi ha també la majoria dels nuclis grans i petits: Juià, Sant Martí Vell, Madremanya, Sant Sadurní de l’Heura, la Bisbal, Calonge, Santa Cristina, Cassà, Llambilles i la mateixa Girona.

El mas s’orienta amb la façana principal a sud, o sensiblement girada a est, oberta als camps i resguardada dels vents pel bosc. Els masos endinsats amunt de les Gavarres aprofiten els saplans, que és com localment s’anomena als espais planers i elevats que reprodueixen una mica les condicions de la falda de la muntanya, on fent un clar en el bosc permet obrir-se al sol i disposar d’un espai prou planer per conrear. Altres masos són al fons d’una vall, a prop d’una riera, com can Marcó del Clot o la Torre d’en Rosés, per la disponibilitat fàcil d’aigua filtrada per la riera i la fertilitat de les terres al·luvials. O com can Vidal, vinculat a l’aprofitament hidràulic com a molí. Alguns, molt pocs, són a la carena, com can Martí i can Negrell, més exposats a vents i amb menys probabilitats d’obtenir aigua, i amb males condicions per fer-hi camps com que hi ha la roca que aflora. I també són pocs els masos construïts al bell mig de la plana, el mas Alou, can Dalmau o can Gou. Històricament s’ha evitat construir als llocs més aptes pel conreu, la plana era reservada pel camp.

A les Gavarres, la configuració del mas ve molt condicionada per l’accidentada orografia del lloc, que d’entrada feien més complexa la construcció, amb murs de contenció de terres i la necessitat de conduir les aigües que baixen muntanya avall. Però la capacitat d’adaptar-se als desnivells i aprofitar la topografia a favor és una de les virtuts més interessants d’aquesta arquitectura, que vertebra la disposició dels volums per fer de la necessitat, virtut. Així sempre que es podia es posava l’era en el punt més alt, al lloc més assolellat i esventat, on el vent de marinada ajudava a batre el blat i separar la pellofa del gra, mentre a la part més baixa es recollien les escorrenties de les aigües plujanes que baixaven del massís desviant-les dels edificis i conduint-les als vivers i safareigs.

Els camins que porten al mas s’adaptaven a la topografia amb el mínim moviment de terres possible modificant-la únicament amb la construcció de petits murs per aconseguir superfícies de poc pendent i contenir les terres tot evitant que les escorrenties formin forts corrents d’aigües que comportarien l’erosió del terreny. Alhora, les terrasses ajuden a retenir l’aigua allà on ens fa falta, on hi ha l’horta o els fruiters, en un clima on les pluges no són sobreres. La construcció del mas en terrasses adaptades al terreny permetia també tenir un accés directe a cadascuna de les plantes, fent-les totes el que ara diríem accessibles. Això representava un gran avantatge en moure bestiar i carros.

Espais oberts. Els diferents volums que conformen el conjunt del mas, l’edifici principal, les pallisses o les corts, en la seva relació defineixen i caracteritzen l’espai entre ells, tant si aquest espai és tancat com si és obert. A les Gavarres són molt poques les vegades que el mas consta d’un sol edifici. Quan aquest espai de relació està tancat per murs de pedra, forma el pati clos. És el corral del bestiar, un espai més arrecerat que alhora fa de filtre de les entrades i sortides, tant de bèsties com de persones. El fet que sigui tan freqüent i l’existència d’espitlleres a molts masos fa pensar que en altres èpoques calia defensar-se de perills externs.

Tenim també l’eixida, amb un nom derivat d’eixir, sortir. És un altre espai exterior controlat, present en moltes cases de pagès. Es tracta d’una terrassa amb barana d’obra, assolellada, orientada a sud o a l’est, i un magnífic lloc per dominar tot l’entorn. Si el corral o pati és a baix, l’eixida és a la planta principal, la sortida del dalt, sovint lligada a la cuina, on a vegades també hi arriba el pou.

És habitual que acompanyin l’edifici principal les pallisses. N’hi pot haver més d’una, i solen tenir dues plantes: un espai a baix per guarda-hi el carro, maquinària, eines i altres estris i un altell, quasi sempre fet de fusta, per emmagatzemar-hi la palla. Algunes vegades de l’altell ja no en queda res i llavors es veu un únic espai de gran altura. Amb la façana encarada a sud tota oberta, o almenys a partir de l’altell, i les altres tres pràcticament cegues. Tant la pallissa com les golfes, a sota coberta, eren espais oberts però protegits, d’emmagatzematge de la palla o del gra, tomates, patates…, posats a assecar al lloc més sec, airejat, i a l’ombra, condicions òptimes per mantenir la collita en bon estat. Avui dia, quan al mas ja no hi ha activitat agrícola o ramadera, no és necessari emmagatzemar, però amb el clima benigne que tenim i la seva bona orientació, no hauria de ser tan difícil gaudir d’aquests espais i donar-los una nova vida sense necessitat de convertir-los en espais tancats i climatitzats. És precisament aquest ser un dins i un fora alhora el que els fa tan especials i confortables al llarg de molts moments de l’any.