Pere Roura Sabà

Des del segle XVII fins als anys seixanta del segle XX, el carbó va ser un producte molt preuat tant o més que el suro. La producció de carbó anava molt lligada a l’activitat de la indústria del ferro que en consumia grans quantitats i a Maçanet aquesta feina va ser molt important amb els ferrers i clavetaires. Un cop fet el proveïment local, els excedents s’exportaven a les fargues del Vallespir i era molt corrent els bescanvis de ferro per carbó entre els negociants d’una i altra banda. S’originava així un comerç prou rendible i a més donava feina a molta gent. El carbó es pagava bé i es van fer tallades salvatges de bosc per produir carbó i van ser l’esca de conflictes fins al punt de fer-ho sense permís i furtivament de nits.

Arran de l’entrada en funcionament de la Reial Foneria de Sant Sebastià (1771-1794), a Sant Llorenç de la Muga, per a la producció de munició d’artilleria, va obligar els municipis i els propietaris situats en un radi de 20 km a l’entorn de la fàbrica a reservar tot el carbó que es produís per a l’abastament de la foneria que en necessitava unes quantitats enormes. En una inspecció de 1779 van estimar que al terme hi havia uns boscos capaços per a 30.000 càrregues de carbó.

El 1830 es van construir dues fargues i tres martinets, la producció de ferro d’ambdues era de 200 tones l’any, per això necessitaven 850 tones de carbó vegetal i amb el seu funcionament fins el 1870 van arruïnar els boscos de la comarca.

Els carboners eren sobretot pagesos que des de l’hivern fins a la festa de Pasqua, amb la reducció de les tasques agrícoles, es dedicaven als treballs al bosc per emparar l’economia camperola.

El procés del carbó. Per fer bon carbó, les llenyes més idònies són les d’alzina, suro i roure perquè són denses, pesants i donen un alt poder calorífic. Quan es feia el tracte per carbonar s’acordava el preu amb el negociant o propietari de la llenya, però se solia anar a preu fet, és a dir, que el carboner rebia una quantitat per cada carga de carbó cuita. Si el bosc era molt brut o de mal treballar, el carboner preferia cobrar a jornal o a terços, és a dir, dos per a ell i un per a l’amo.

El primer que calia fer era la ‘plaça carbonera’, que és una superfície horitzontal lliure de pedres, en forma de cercle o el·líptica d’uns 5 o 6 metres de diàmetre i era l’espai reservat per aixecar el ‘fornell’ o ‘pila’ de llenya. Si el terreny era rost per retenir la terra o anivellar, es feia una paret seca o un embarrat de socs, però el més habitual era aprofitar les places carboneres de campanyes anteriors. Un altre element necessari era aixecar la ‘barraca’ d’uns 4 a 5 metres de llarg per 2 d’ample, per fer vida prop dels fornells encesos i vetllar-los dia i nit durant dues o tres setmanes. S’acostumava a buscar un lloc enlairat de manera que d’aquí es veiessin tots els fornells.

Per fer-la s’estintolaven dos troncs drets, ‘puntals’, a manera de forcat amb un angle segons les mides que es pretenia. L’enforcadura era el suport d’una barra llarga, la ‘biga serrera o mestra’, que a l’altre extrem es recolzava a terra o a un petit marge. Al davant de la barraca hi feien una paret de pedra farcida de terra i gleves i d’aquí a cada costat tot de pals de cap a cap inclinats i recolzats a la biga serrera, el ‘costellam’, però deixant un espai buit prop del puntal que serviria de porta. Després es cobria el costellam amb ginesta i rama i s’enterrava. També a la paret entre els puntals s’hi deixava un forat que serviria de ‘ximenella’ i per preservar la coberta d’incendis a dalt s’hi col·locava una tola o llosa de pedra. Al sostre damunt la biga serrera, s’hi posava un gruix de ginesta i per impermeabilitzar ruscles de suro o bé alguns sarrions. De porta servia un lligall de branques de bruc o ginesta o una saca. A dintre una barra entravessada a terra servia per separar la cuina o vora del foc amb el jaç on descansaven i on tenien el ‘fato’.

Un cop ajustada la llenya a la plaça carbonera i tallada de 4 a 5 pams, en feien dues rotllanes concèntriques al volt de la plaça i així ja estava llesta per empilar. Hi havia diverses maneres d’aixecar un fornell, però totes s’havien de començar per l’‘ull’, una obertura de dos pams per on s’encenia i es mantenia el foc, semblant a una xemeneia. El ‘sistema de gàbia’ era el més corrent; es començava pel mig fent l’ull que consisteix en l’encreuament dels buscalls més gruixuts formant quadrats que se sobreposen i així es va pujant l’ull a nivell, prenent un angle agut fins a 1 metre d’alçada. Llavors al seu entorn, s’hi estintolaven els ‘buscalls’, primerament els més gruixuts i així disminuint fins a la perifèria sense deixar gaire espai entre si perquè no hi passés l’aire. A mesura que el fornell anava creixent en diàmetre, la llenya agafava una posició més vertical i ja estava feta la base de la pila. Es reprenia l’aixecada de l’ull pel centre i seguint l’envoltada es pujaven els pisos o sostres cada cop més estrets com un paller foradat pel centre. Però sempre evitant deixar cambres d’aire perquè el foc prendria i en sortiria cendra, per això s’ajustava bé la buscallada atapeint-la amb brocs.

Llavors amb molta rama o brancatge, prèviament aplanats a manera de llesques d’uns 3 pams de llargada que servirien perquè la terra no s’empassés, s’embalumava o atapeïa tota la capa exterior del fornell. Tot seguit començaven per baix amb paneres de vims l’‘enterradora’, plenes de terra del terrer, si podia ser humida, s’anava enterrant tot volt, fent una capa de 15 a 20 cm de terra fins arribar a dalt només deixant lliure l’ull del fornell. Si el forn era alt, calia fer una escala amb troncs i pedres estintolada a la pila per enfilar-se. Servia de tap de l’ull un tros de llauna rodona.

Llavors calia fer l’‘encesa’ i amb una pala es tirava el caliu per l’ull del fornell. Per donar-li més tirada, s’hi afegia una ‘bitllada’, o sigui un braçat de tronquets de 20 a 30 cm de llarg. A poc a poc i sense flama, anava cremant fent caliuera des de dalt i fins al sòl del fornell. El foc trigava a prendre un parell de dies i s’acabava la missió almenys quinze dies després. Durant aquest temps, dia i nit, s’havien de vigilar i no badar per no perdre la cuita. Cal recalcar que en una campanya hi podien haver cinc o sis fornells coent alhora.

En una comarca com la nostra el pitjor enemic del carboner era el vent, perquè la terra s’aprimava, s’esllavissava i es feia flamarada. Així que es podria perdre el carbó i calar foc al bosc. Per aquest motiu, els dies ventosos eren un suplici. Perquè el foc coronés, és a dir, que cogués la llenya, s’havien de fer uns forats al voltant de l’ull amb un bastó llarg acabat en punxa, el ‘donafums’, i després tapar-los. Successivament calia obrir-ne de nous dos pams més avall seguint la cuita. Era necessari per fer baixar i atiar el foc perquè el foc comença a dalt la corona i acaba arran de terra. Per atiar i mantenir el foc també s’havia de bitllar el fornell matí i vespre. Calia així tirar alguns cabassos de bitllots amb l’ajut d’una barra llarga, prima i punxeguda, la ‘burxa’. El moment de fer-ho i la quantitat necessària només era fruit de l’experiència del carboner.

Quan el fum es tornava de blavós a transparent, assenyalava que el carbó era fet. Un cop apagat el fornell, s’esperaven un parell de dies per deixar refredar del tot el carbó. Llavors es ‘rescaldava’, que volia dir trencar la crosta de terra amb el magall i el rampí desterrossant-la perquè quedés ben fina. Llavors es ‘reabrigava’ la pila totalment tapada amb cendra i la sorra que havia quedat per evitar que el caliu que encara conservava, l’encengués i destruís. Després calçats amb esclops, amb unes arpelles s’esllavissava el fornell, s’escampava el carbó a la plaça i es triava separant la cendra i els ‘culots’ o ‘tises’, és a dir, brases mal cuites.

A continuació es posava en sarrions i es pesava amb la romana. Llavors els matxos de bast els portaran cap al poble. A cada sarrió, hi posaven un quintar i mig de carbó i cada carga era de dos sarrions. Fins al 1930 la carga va ser de 125 kg i els sarrions de 5 kg cadascun, que això feia un viatge de 135 kg. Des de llavors es va generalitzar la càrrega de 120 kg. Els fornells més corrents eren de 20 a 35 càrregues de carbó i això equivalia a 22 tones i 38 tones de llenya, respectivament.

Eines del carboner. El magall, la pala, el xapo, el rampí, les arpelles, el xerrac, la cabra, la picassa, l’enterradora, el cabàs d’espart i la burxa eren les eines del carboner. Per començar la campanya llogaven un traginer perquè pugés el fato i un bot de vi (60 litres). De vi no en podia faltar, ja que el treball dur i l’escalfor dels fornells feia que en consumissin d’un a dos litres per dia. La feina era dura, bruta, perillosa i tot, però més mentalment pesada pel fet d’estar dies aïllats al mig del bosc, amb una alimentació insuficient. S’aixecaven abans de clar i a la nit amb el llum havien de fer un volt per tots els fornells per controlar la cuita. Cuinaven a la barraca amb l’olla, la piella i les grielles: arròs, carn de porc salada per l’escudella, botifarra, mongetes, trufes, cebes, alls, arengades, bacallà… i això ho compartien tots. Procuraven cadascú per torns arribar-se un cop per setmana a casa per proveir-se de menjar i roba neta. De vegades era el traginer que els ho portava. I és que la feina era molt bruta entre la fumèrria i el sutge. Quedaven negres de roba, de la pell i els ulls, per això vestien roba vella, calces de vellut, camisa gruixuda blava, faixa, gorra i espardenyes.

També la dona i els fills els anaven a veure, sovint els portaven queviures i roba neta. Si calia, també vigilaven els fornells, escampaven i ensarriaven el carbó fet. Quan es tractava d’un pagès carboner que anava a dormir i menjar a casa, participaven en la feina tota la família, sobretot les dones hi ajudaven cap al final quan s’escampava i s’ensarriava el carbó. Valia la pena després d’una bona campanya perquè entraven uns diners molt ben guanyats i servien per tirar la família endavant. Les darreres cuites es van fer als anys seixanta del segle passat.