Miquel Perals i Descamps

Parlar del bosc és parlar d’una part indestriable del nostre paisatge. Ocupa una part molt important de tots els estatges climàtics, des de la zona més meridional de l’estatge muntà, amb Sant Pau de Segúries i Beget, a 862 i 526 metres d’altitud respecte el nivell del mar, com a base, fins a les cotes més altes de l’estatge alpí marcades pel pic del Gra de Fajol de Dalt (2.714 metres), el de Bastiments (2.881’4 metres) i el de Bacivers (2.704 metres) i l’erròniament anomenat pic de la Dona (2.553 metres). Amb dades de l’Inventari Ecològic Forestal de Catalunya a la mà, la superfície arbrada d’aquest territori pot representar entre el 55’1% i el 70’7% de la superfície total. L’estatge muntà, que engloba la major part del bosc de propietat privada, acull fonamentalment bosc caducifoli, representat per espècies com el roure martinenc (Quercus pubescens, Willd., segons el botànic alemany Carl Ludwig Willdenow o Quercus humilis, Mill., segons el botànic escocès Philip Miller); el freixe de fulla petita (Fraxinus angustifolia, Vahl.) i de fulla gran (Fraxinus excelsior, L.); el faig (Fagus sylvatica, L.); l’avellaner (Corylus abellana, L.); el boix (Buxus sempervirens, L.); el castanyer (Castanea sativa, Mill.); alguna noguera (Juglans regia, L.); l’alzina (Quercus ilex, L.) i sotabosc abundant.

El límit superior d’aquest estatge es troba als 1.600 metres, que traslladats sobre el terreny venen marcats per la corba de nivell que uneix el pla de la Llosena i la font de Xoriguera, a la vall de Querlat; la font de Sant Galderic, a la de Carboners; i el pla de Lliens, a la de Vall-llobre. Per sobre d’aquest límit comença l’estatge subalpí, gairebé tot de bosc públic, el límit superior del qual el trobem als 2.300 metres. Aquest és molt marcat sota el puig dels Lladres (2.365 metres), a la zona de Morens. En aquest estatge es troben les pinedes de pi negre (Pinus uncinata, Ramond, ex DC); l’avet (Avies alba, Mill., segons el botànic escocès Philip Miller o Abies pectinata, Lam, segons el botànic holandès Herman Johannes Lam) i alguna clapa de bedoll (Betula verrucosa, Ehrh., segons el botànic suís Jakob Friedrich Ehrhart o Betula alba, L, segons el botànic suec Carl von Linné). A les parts més altes, el sotabosc està dominat pel neret (Rhododendron ferrugineum, L.); el ginebró (Juniperus communis subsp. nana, (Willd.) Syme in Sowerby); el nabiu (Vaccinium myrtillus, L.) i algunes molses, com ara l’Hylocomium splendens, Hedw. i el Rhytiadelphus triquetrus, Warnstorf. Per sobre d’aquesta cota hi ha la zona alpina, limitada per la carena muntanyosa abans assenyalada. Aquí no hi ha bosc, hi predomina la gespa de festuca.

S’ha de tenir en compte, també, el bosc de ribera, format, majoritàriament per salzes (Salix caprea, L., Salix alba, L. o Salix nigra, L.); pollancres (Populus pollancrus, L.), i verns (Alnus glutinosa, L.).

Orígens medievals. Els boscos comunals dels municipis de la Vall de Camprodon tenen, la majoria, un origen medieval. Els Usatges de Catalunya ja establien que «els camins públics, les aigües corrents, les fonts, els prats i les pastures i els boscos fossin de les potestats, però no en domini d’alou, sinó com a empriu dels seus pobles, és a dir, en usdefruit comunal». L’empriu, terme usat per alguns municipis per assenyalar els boscos comunals, no és altra cosa que la propietat col·lectiva dels primers temps convertida en simple servitud sobre les terres públiques, encara que, en ocasions, també es tracta de boscos privats gestionats de forma conjunta. El seu usdefruit, per part dels habitants del poble, venia regulat per uns costums que variaven a cada contrada. Per norma general, cada veí podia fer ús dels béns comunals –aigües, pastures i boscos– segons les seves necessitats. Malgrat aquesta norma general, en ocasions sorgiren conflictes com en el cas dels municipis de Llanars i Setcases, quan aquests alous comtals foren adjudicats pel comte Ramon Berenguer III al monestir de Ripoll en el seu testament de l’any 1118. En el cas de Setcases, el litigi es resolgué l’any 1554 amb la signatura d’una escriptura de transacció i concòrdia, segons la qual el monestir cedia en emfiteusi el domini útil als veïns del poble, i restituïa així aquells costums de gaudiment dels usdefruits abans citats. Això fou així fins a l’any 1836, quan amb la desamortització del ministre Mendizábal la propietat del bosc setcasenc, el més important de la vall, passà a l’Estat espanyol, erigit en successor dels ordes religiosos, en virtut d’aquelles lleis desamortitzadores. El mateix passà amb Llanars i Molló.

A partir d’aquesta darrera data els veïns havien d’informar a l’administració local de llurs necessitats, la qual la passava a l’administració pública, que adjudicava els aprofitaments. També l’Estat fixava les tales destinades a les subhastes anyals, els ingressos de les quals anaven a parar al tresor públic. Amb aquests canvis de rol, la funció social del bosc i les relacions veïnals amb aquest canviaren completament: els veïns veien controlades i limitades llurs parts de l’usdefruit del bosc, però també constataven la creació de molts llocs de treball com a resultat de la gestió forestal duta a terme per les administracions i empreses privades adjudicatàries de les subhastes. Es precisaven boscaires, picadors, traginers i mitjans de transport.

Altres boscos, com els de Vilallonga de Ter i Sant Pau de Segúries, han estat de propietat municipal. El Districte Forestal, de demarcació provincial, ha actuat de gestor administratiu i tècnic. Els amidaments dasomètrics anaven a càrrec dels enginyers de monts, els quals adjudicaven les diferents subhastes, els imports de les quals anaven a parar al tresor dels municipis. A títol d’exemple, el 21 de novembre de 1927 el Districte Forestal de Girona adjudicà als veïns setcasencs 150 pins per necessitats domèstiques, i 300 esteris per a llenya. A la vegada, estengué llicències de pastures per a 4.000 ovelles, 195 vaques i 95 eugues. El 8 d’octubre de 1931, els adjudicà 150 pins per a fusta, per un valor de 1.500 pessetes, a la vegada que 300 esteris per a llenya i 400 esteris de ramatge, tot plegat per un valor de 500 pessetes. L’alcalde era Jep Bartolí Guillaumes (Molló 1881-Setcases 1956), de ca l’Oliver.

Gestió urgent. Durant els segles XVII i XVIII aquests boscos sofriren una enorme degradació. Uns, a causa del pasturatge i el carboneig destinat als manteniments de les fargues; altres, com els alzinars i rouredes, pel carboneig vegetal destinat a les llars. Però a partir de la segona meitat del segle XIX, experimentaren una recuperació progressiva en produir-se el despoblament originat pel tancament de les fargues i la utilització del gas butà. Aquesta recuperació ha anat en augment per diverses causes, entre les quals l’abandonament del conreu d’artigues i la disminució del pasturatge. Actualment, aquesta recuperació ha arribat a proporcions excessives, fins a l’extrem que, en molts indrets, com Setcases i Vilallonga de Ter, la invasió arbrada representa més d’un 80 % de la superfície total del terme municipal. S’imposa una gestió urgent per part de les administracions públiques. I, en molts casos, és possible que part d’aquesta gestió consisteixi en una tala massiva. Tant el Centre de la Propietat Forestal de la Generalitat de Catalunya, en els boscos de propietat privada, com la Direcció General de Política Forestal i Patrimoni, en els boscos de propietat pública, hauran de prendre decisions en un futur més pròxim que no pas llunyà.

Un motor econòmic. És evident que els boscos d’aquesta vall han tingut un paper històric molt important en les economies dels municipis. S’ha parlat del gaudiment dels usdefruits en forma de llenyes i fusta per les necessitats dels veïns. I també de la quantitat de llocs de treball dels quals han gaudit molts dels seus habitants: carboners, boscaires, traginers, llenyataires, treballadors contractats en tasques de repoblació forestal… Però també, indirectament, molts d’aquests llocs de treball s’han generat en les empreses destinatàries de subhastes: serradores, fusteries i, en general, indústries de les diferents tecnologies de la fusta.

Durant molts anys han proliferat tasques de bosc. En Jesús Casals Palol (Setcases, 1931) encara ho recorda: «Vaig treballar molts anys en les colles d’en Magret i d’en Bonada, de Camprodon. Hi havia en Joan Pairó (Setcases, 1899-1971), en Botei, com a cap de colla. Érem vuit o deu i talàvem a Merdanya, Carboners, les Fonts de Cavallera, Resclosanys… Havíem anat a desemboscar on ens manava l’empresa. Talàvem els arbres: unes vegades pins, altres, plataners, roures, bedolls…». En Jesús explica que els traginers eren tots de la vall: hi havia en Valent, de Llanars; en Salite, de Camprodon, o en Pitus (Josep) Sunyer, en Pitus Moliner, nascut a la Ral. De Setcases hi havia en Pitus (Josep) Picart Molas (Setcases, 1923-2004), en Tet; en Jaume Illa Molas (Setcases, 1914-2003), en Met de ca la Sila; en Martí Moret Casadesús (Setcases, 1910-1988), en Martí de can Ras; en Roman Carlón Pérez (Villacid de Campos, Valladolid, 1925-Ripoll, 2017); en Cesc (Francesc) Molas Gardell (Setcases, 1911-1988) o en Cesc de can Benet, entre d’altres. En una ocasió, desemboscant a la zona de Ventallola, amb glaç i alguna congesta de neu, els pins que arrossegava el matxo d’en Pitus Moliner van relliscar i es van emportar també l’animal: van caure pel salt d’en Gallegós, vora la cabanya d’en Con, a Carboners, i el matxo es va matar. En Pitus acabava de perdre tot el que tenia i estava desesperat, però la solidaritat dels companys li van permetre comprar-ne un altre, de matxo. «Les colles estàvem molt unides i en sortien amistats que encara perduren», diu en Jesús.

Avui, de tot allò, solament en queden els ròssecs, convertits en senders de muntanya. A Carboners hi ha el que va des del Camp d’en Pous, vora la Pedregosa, fins al pla de Carboners. I n’hi ha un altre: el que s’estén des de la cabanya d’en Vidal, al cim de la Pedregosa, fins al pla de la Llosa. Es tracta de dos testimonis muts que ens parlen del desembosc de més de tres segles de durada.