Tornar al blog
Gavarres 45
Can Quel de Foixà
Felicitat Poch i Jaume Torrent es van dedicar en cos i ànima, durant dècades, a la fleca-restaurant i botiga del seu poble; el seu llegat encara perdura

Clara Julià

Foixà és un petit paradís ubicat al bell mig del Baix Empordà. De poc més de 300 habitants, aquest municipi situat dins el que Josep Pla anomenava l’Empordanet –una delimitació inventada que recull la gran bellesa que conforma el conjunt d’indrets que construeixen la comarca– hi amaga encara un altre tresor. Allà, entre camps infinits que dia sí, dia també, meravellen amb aquelles postes de sol que deixen als afortunats que les contemplen sense esma, hi havia la fleca de Can Quel, ubicada al carrer de les Escoles. I no es pot parlar de Foixà i de Can Quel sense citar el seu flequer, Jaume Torrent Genís. Casat amb Felicitat Puig Poch, de can Puig de Parlavà, aquest matrimoni va dinamitzar la fleca, botiga i restaurant del municipi durant dècades; van construir un llegat que ni tan sols el pas del temps pot esborrar.

Asseguda a la taula de la cuina de casa seva, Felicitat Poch somriu en recordar els inicis del matrimoni, que es van conèixer com es coneixien abans les parelles, en un ball. «En els pobles petits et trobaves els diumenges a ballar. I nosaltres anàvem a Verges. Jo anava de Parlavà a Verges amb bicicleta i ell des de Foixà també. Érem unes criatures», rememora Poch. La mestressa de Can Quel explica que d’aquella coneixença inicial, quan tenia quinze anys, en va néixer un matrimoni i sis fills. «Vam festejar joves i, quan ens vam casar, em vaig mudar de Parlavà a Foixà. Aleshores ja tenien botiga de comestibles i feien pa a casa, i recordo que sempre hi havia molta gent a casa. Després van néixer dues bessonades en quinze mesos i em vaig trobar molt lligada, però estava bé i em vaig adaptar. Soc de poques paraules, però la meva sogra i el meu home xerraven molt [riu]. Millor, així jo no havia de dir gaire res!»

Poch explica que antigament Foixà era un poble molt transitat. La gent que anava de Girona a Verges o Torroella, o de la Bisbal a Figueres, sovint passava pel poble. I moltes d’aquestes persones s’aturaven a Can Quel, que s’anomena així per l’avi de Jaume Torrent: Miquel Torrent Lladó. Va ser Miquel Torrent el que es va aventurar a obrir un hostal i una botiga de queviures. I va ser Josep Torrent, pare d’en Jaume Torrent i fill de Miquel Torrent, qui va fer el forn de pa. L’espai era un lloc concorregut, un forn restaurant botiga on la gent es trobava els diumenges a la tarda: «Abans d’entrar jo, els meus sogres ja feien menjars. Jo no ho he vist, però quan en Jaume era petit a Foixà es feia ball i venia gent d’altres pobles. I després del ball la gent es quedava a fer el berenar sopar. I durant la setmana els viatjants –comerciants– que passaven es quedaven a dinar perquè la meva sogra tenia un do de gents i sempre s’acabava omplint.»

Farina, aigua i moltes hores. L’ofici de flequer, com és sabut, és sacrificat. Implica hores de barrejar farina, aigua i sal, encara més hores posant i traient del foc pans i, sens dubte, una tolerància a la calor per sobre de la mitjana habitual. «Els forns d’abans no són com ara. Abans es cremaven feixines de pi per la boca del forn i després s’havien de netejar. Cada dia t’empassaves una mà de fum, pols i porqueria. Però en Jaume, com que ho havia fet tota la vida, doncs no li feia res. I per netejar es feia tanta pols… El caliu es tombava dins un bidó de ferro per afogar-lo. Era una feina artesana i molt dura, però com que ho havien fet sempre per a ell no va ser dur. A més, cada dia es netejava el forn amb una saca lligada al pal, perquè si no es feia els pans de sota quedaven cremats», explica Poch. Això sí, identificar si en Jaume estava treballant era molt senzill, tan sols calia tenir el nas una mica despert: «L’olor se sentia de fora. Era aquella olor de pa que… uf, avui en dia no se sent gaire perquè el pa es fa molt diferent», afegeix Poch.

La rutina de la família Torrent Poch era un no parar. «Nosaltres només ens vèiem els diumenges, perquè ell estava tot el dia treballant. Els horaris tampoc són els d’ara. Ell treballava de dies i es venia el pa del dia abans, i la gent no anava a primera hora a comprar, venia al matí, al migdia o al vespre. S’aixecava cada dia a les quatre de la matinada; i els dissabtes, a les tres. I els diumenges no fèiem pa», recorda Poch. Trobar un forat per reposar era pràcticament missió impossible: «Em llevava el dematí a trote i fins a les tantes de la nit sense descansar. Al principi no me’n sabia avenir perquè cadascú dinava a una hora diferent i com podia, perquè al migdia no tancàvem. Però m’hi vaig acostumar. Vaig anar fent un procés que, si m’ho haguessin dit, no m’ho hauria pensat mai. També vaig ajudar sempre amb el que vaig poder, fins i tot a la fleca. Els dissabtes l’ajudava al matí a pesar pa perquè ell quan acabava de fer pa ajuntava amb el menjador per servir. No descansava mai», rememora.

L’arribada dels supermercats i la moda dels pans petits va afectar el negoci, que es va haver d’adaptar als nous temps. Per fortuna, els menjars de Can Quel eren molt demandats i la davallada d’un costat va ser paral·lela al creixement de l’altre. Amb el pas dels anys la botiga va acabar tancant davant la impossibilitat de competir amb els preus de les grans superfícies. En Jaume Torrent va continuar fent pa fins als 70 anys, fins que una malaltia el va apartar de davant del forn. Aleshores es van acabar les coques i els pans de Can Quel, aquells que causaven furor entre la clientela. «Encara recordo que abans hi havia un grup d’arquitectes que sempre es trobaven aquí. I un d’ells era de Canàries i es va endur deu coques de cop», explica Poch. El matrimoni també va inventar ‘els foixanencs’, unes postres especials de la casa que enamoraven la clientela que les tastava. Uns anys després, el restaurant també va abaixar la persiana i va ser traspassat, tot i que li van treure profit al forn fins al darrer moment perquè el secret de la cuina de Can Quel era que els flams i el porquet es cuinaven dins el forn de pa.

Felicitat Poch exposa que al matrimoni li agradava treballar. Això va fer que no decidissin posar punt final al negoci fins ben passats els 60 anys. Després d’una vida lligada a Can Quel, acomiadar-se del seu ofici no va ser cosa fàcil. «Dol molt, però entre uns que et fan reflexions d’un costat i altres de l’altre… No tens temps de pensar. És com un dol; al principi sempre ve gent i, com que som tanta colla, no hi penses. Jo no m’havia pogut cuidar mai de cap net i ens vam bolcar amb els petits, però el que més trobo a faltar és el tracte amb la gent. Jo no sortia al menjador, però molta gent em venia a veure i, és clar, eren clients que anaven repetint i els acabes coneixent.»

Jaume Torrent no només era forner, és un foixanenc orgullós. S’estima tant el poble que sempre hi organitzava esdeveniments. I els clients que preguntaven pel castell o per algun racó rebien sempre una detallada lliçó d’història. Si un problema de salut no ho hagués impedit, probablement el poble encara sentiria la flaire de pa sortint del seu forn. «Sempre deia que mai volia marxar de Foixà i, mira, a Foixà s’ha quedat», conclou Poch.

Vols llegir més articles?

Fullejant la revista podràs descobrir moltes més històries ben arrelades a casa nostra.

Altres articles
Alberes 32
Els últims taps darniuencs
Parlem amb els darrers testimonis que van treballar a la fàbrica Barris, abans de la desaparició total de la indústria surotapera al poble, l'any 1975
Gavarres 46
En Jordi Muxach
Es compleixen cinc anys de la mort del pastor de l'Estartit que va enamorar-nos amb la Coloma i que va revolucionar el món dels concursos de gossos
Subscriu-te al butlletí.

Apunta't al butlletí del Grup Gavarres per conèixer les últimes publicacions i la nostra actualitat editorial

"*" indicates required fields

×ATENCIÓ: Cookies no configurades en l'idioma actual. Revisa la teva configuració al plugin, gràcies!