Gavarres

El pa nostre de cada dia

Farina, aigua, llevat i una mica de sal. Res més. El pa de tota la vida, el que ha alimentat cases i generacions, necessitava pocs ingredients, però molta cura. Una manera de fer, una metodologia, que casa molt amb aquest número de la revista Gavarres, el volum 45, on a través d’un periodisme de cocció lenta i reposada s’han reivindicat els forns i les nissagues familiars que han elaborat i elaboren un dels productes bàsics de la nostra alimentació.

El monogràfic entra als obradors i es palplanta als taulells de les fleques del territori per conèixer els protagonistes que formen part d’aquest món de flaire atraient i crosta cruixent. El treball, compost per 57 pàgines, parla també de farines i farineres i del procés ‘panarra’: la tradició de pastar a mà, fermentar sense presses i coure amb delicades. Bon profit!

Crims terribles a la vora de casa

La revista Gavarres arriba al número 44 rescatant la crònica negra més reculada de casa nostra. Un total de 56 pàgines en què els protagonistes són homes i dones que, ja sigui empesos per la cobdícia, l’odi, l’enveja, la bogeria o l’amor (i el desamor!), han comès crims esfereïdors que han derivat en morts i cadàvers de tota mena. Uns episodis violents que continuen persistint gràcies a la memòria oral. Ja ho diuen, ja, que viure és acomplir un cicle i que després de la mort, torna la vida.

La publicació, a banda del dossier monogràfic, es complementa amb la resta de seccions habituals. Així, el capellà, arxiver i director del Museu de Sant Feliu de Guíxols, Àngel Jiménez, és el protagonista de la ‘Conversa’; el ‘Retrat de Família’ es planta a Llagostera, al Mas Borni, i el Castell d’Empordà és l’entorn que contextualitza l”Indret’. També us proposem dues rutes a peu, un article sobre la Càtedra d’Estudis del Suro o uns ‘Primers Relleus’ escrits per Xavier Cortadellas, entre altres continguts.

Aplecs i trobades

El nou número de la revista Gavarres dedica el seu dossier als aplecs i trobades que hi ha hagut i encara hi ha als nostres pobles. Durant 50 pàgines voltarem per santuaris i ermites, on de fa anys la gent es troba i on la devoció i els exvots conviuen amb la tabola, les ballades, l’esport i els àpats; des dels Àngels a Sant Sebastià i de Santa Caterina a Sant Maurici passant per tots els remeis. Fem parada a pobles prop de les Gavarres i del Ter, i conversem amb alguns veïns i veïnes que recorden els dies assenyalats dels aplecs, les activitats que es feien i la gran colla que es trobava.

«Avui, potser, la devoció no governa les trobades ni els exvots omplen d’agraïment les parets de l’ermita. Les caminades excursionistes i les curses, els àpats i la platxèria omplen el buit que ha anat deixant la fe. Però algunes persones ens continuem trobant encara en aquells llocs que en un temps remot els avantpassats van escollir de punts d’encontre. Uns topants on primer hi va haver pedres dreçades i després, esglesioles, i que guarden essències d’allò que va ser el nostre passat.»

La revista es complementa amb una àmplia secció d’actualitat amb entrevistes com la ‘Conversa’ amb el periodista i activista cultural gironí, Jordi Dalmau; o el ‘Retrat de família’ on coneixem els Viusà, de Peralta de la mà d’en Joan Pinsach. Descobrim el poble del Baix Empordà, Torrent, i us proposem dues rutes ‘A peu’: a Sidillà, i per les ribes del Ter de Girona fins a Sarrià.

Visita d’obres

El món de la construcció és un univers de contrastos, hi conviuen els prínceps i la plebs. L’arquitecte capficat que un edifici no tan sols acompleixi la funció per a la qual ha estat dreçat, sinó que aporti el plus artístic que farà la vida més agradable, més plaent. I el manobre que espera que arribin les sis cansat de traginar rajols i fer morter. I, entre l’un i l’altre, aparelladors, mestres de cases, caps d’obra, oficials de primera i de segona, aprenents… persones de la terra i, cada cop més, migrants que han fet i fan possible que una idea es converteixi en una realitat habitable.

Al dossier hem volgut que tothom s’hi senti representat, però també hem volgut posar en relleu sobretot els mestres de cases i els paletes de poble. Persones amb ofici, moltes vegades oblidades, que tant podien fer un petit cobert com construir una casa i que han deixat exemples del seu sentit estètic a tants edificis de tants carrers de les viles d’aquest nostre tros de país.

De l’arada al tractor

De la petita explotació familiar a les macrogranges. En poc més de cinquanta anys la pagesia d’aquesta territori ha fet un canvi radical. Els petits pagesos que anaven tirant amb vint-i-cinc vaques o una petita granja de porcs s’ha trobat davant l’abisme: o han crescut exponencialment o s’han anat veient abocats a vendre la terra o llogar-la. Aquest dossier reflecteix aquests canvis, aquesta deriva que ha pres el món rural d’ençà que el governa el mercat lliure, o sigui, els guardians del monopoli de la llet, de la carn, dels cereals o dels farratges… que diuen per on s’ha de passar i que, a més, cobren peatge. En aquest dossier hi trobareu 48 pàgines que ens faran conèixer dones i homes que malgrat tot continuen vivint de l’hora o del bestiar, del planter o del farratge, del cereal… en definitiva, de la terra.

Viure el paisatge

Tothom, en el grau que sigui, és capaç de tenir consciència del paisatge, de la seva bellesa. Tots tenim la capacitat de sentir-nos abstrets per l’harmonia d’un indret o pels colors encesos d’un cel trencat pel vent a la posta de sol. Dic això perquè sembla acceptat que la gent rural va començar a valorar el paisatge, a passejar-hi, a gaudir-ne –l’excursionisme és això– quan van arribar de ciutat els ecos de les primeres associacions que pretenien descobrir el país des dels vessants científic, cultural i de delectació. I jo penso que no. Crec que els avantpassats de la gent de la ruralia, ja sentien l’atracció per l’entorn, però no tenien la paraula –els periòdics, els llibres…– per expressar allò que veien, allò que els commovia, allò que els era plaent. I ens és complicat de constatar-ho si no és per la memòria oral. O per la toponímia, que potser n’és el testimoni més viu i més antic.

El número 40 de la revista Gavarres dedica el seu dossier a l’excursionisme. Descobrirem amb més de cinquanta pàgines els grups i centres excursionistes, conversem amb homes i dones que han caminat i ens han fet caminar pel nostre país per descobrir-lo i gaudir-ne, però també per defensar-lo.

Sales de ball

Els diumenges a la tarda, joves de poblets i de masies del pla o de la muntanya es congregaven als pobles més grans. Deixaven la bicicleta en una casa de confiança, es canviaven les espardenyes per sabates i cap al ball. Eren els anys cinquanta i seixanta. I, a les sales –Cal Tet, el Casino dels Nois, El Fraternal, Can Met, la Sala Galà…–, una orquestrina i, més endavant, un conjunt musical feien aixecar noies i nois de les cadires per entrar a la pista a ballar. A les llotges, asseguts, els grans: homes i dones, escopetes de vigilància. Als setanta i vuitanta, moltes d’aquestes sales es van transformar, es van enfosquir i van enllaunar la música. Les discoteques van florir arreu del territori, sobretot a la costa. En aquest número parlem d’aquests locals, que van acollir la joventut de tantes generacions a tants pobles de l’entorn de les Gavarres, l’Ardenya, el Baix Ter i el Montgrí.

En la pobresa, la castedat i l’obediència

Més enllà del brogit mundà, hi ha dones i homes que dediquen la seva vida a l’esperit. Alguns, renunciant a molt, s’emparen en la pobresa, la castedat i l’obediència, a vegades en el silenci. Uns quants dediquen els esforços a l’ajuda al proïsme – escoles, hospitals…-, d’altres a la perfecció del pensament, de l’ànima. Els més viuen en comunitats, els menys busquen la solitud per assolir els objectius. Parlem amb persones que han escollit aquest camí de via en aquests entorns de les Gavarres, l’Ardenya i el Baix Ter. Pretenem saber què els ha dut a deixar la norma per atènyer a una altra manera de mirar-se el món i de relacionar-s’hi.

Un vehicle d’informació de proximitat i de cohesió social

Resultaria difícil trobar un poble en aquest tros de país que no tingui la seva revista, la seva publicació mensual, semestral…normalment, a cada vila, hi ha indefectiblement un grup de persones – moltes vegades reduït i normalment amateur – que recull i reflecteix per escrit i a través d’imatges els fets que s’hi han esdevingut i avança els que hi tindran lloc; en definitiva aixeca acta notarial de la realitat social de la població, de la pulsió de vida que batega en cada racó d’aquest nostre territori. Volem parlar amb aquestes persones que, moltes vegades sense gaire ajuda ni gaires recursos, ens ajuden a entendre qui i què es mou a cada poble, què interessa a cada comunitat. Periodisme de proximitat en un món pretesament global.

Actors, directors, escriptors, tècnics pugen a escena…

En trenta-cinc números de ‘Gavarres’, potser mai no havien aparegut tants de noms propis en un dossier. I és que a cada vila d’aquesta part del país hi ha molta gent disposada a pujar dalt d’un escenari o a fer de figurant en una escena al carrer… és a dir, a moltes persones els plau de fer teatre. Religiós o laic. Tràgic o còmic. I qui no se sent còmode veient-se escrutat per la mirada d’altri, ajuda a crear decorats, a resoldre problemes d’il·luminació, a vendre entrades, a fer de traspunt o a coordinar o dirigir el grup. A cada poble, per petit que sigui, hi ha un espai –un teatre, una sala o el mateix carrer– on la gent ha plorat veient els seus temors a dalt de l’escenari i s’ha rigut dels seus propis defectes encarnats en convilatans.

El passat taper, obradors i grans empreses, i el futur del suro

Mig segle enrere, a molts pobles del nostre territori, trobàvem en una de cada tres portes una fabricota familiar que treballava el suro. I a les viles taperes – Palafrugell, Cassà, Palamós, Sant Feliu de Guíxols…- als petits obradors, s’hi afegien les grans empreses. Avui, que la mecanització ha reduït el nombre de fàbriques de manera dràstica, volem recordar el nostre passat taper, pretenem fer memòria de les persones – homes i dones – que van dedicar la seva vida a un ofici que, més enllà de desaparèixer, ha plantat cara al futur i intenta redefinir-se per tirar endavant tot mirant altre cop a la terra i al producte que les alzines sureres de les Gavarres i l’Ardenya encara ofereixen.

Un recorregut pel passat i present de vins i cellers

Avui, a la zona que va des del Montgrí a la plana de la Selva i des de Girona al Mar, hi ha persones del territori i d’altres que han vingut de lluny que s’han entestat a recuperar la vinya. Tot plegat per restituir una activitat que havia estat comuna a casa nostra, tant a la plana com a la muntanya, tant a les viles com a pagès: fer vi. Uns han plantat peus nous, d’altres han aprofitat antics ceps; alguns fermenten el most com es feia tradicionalment; uns altres han implantat els mètodes més moderns; uns quants continuen fent reposar el vi en antigues botes de celler enteranyinat; la resta el fa descansar en polits cellers soterrats i de formigó. Per oferir-nos, al final de tot el llarg procés, el vi d’aquesta terra.

Un món en què la confecció es feia a mida

Abans que res ens cal triar la roba. Aquesta? Doncs vinga, prendrem mides: la cintura, els muscles, els braços, el pit, el coll…Ara ja podrem fer els patrons, tallarem la roba i muntarem l’abric tot embastant-lo. D’aquí a tres dies vindreu al cosidor per emprovar-vos-el. Quan estiguem, hi farem els retocs adequats i si cal vindreu un segon cop. I abans de fires ja tindreu l’abric a punt per estrenar-lo. Tot això passava abans que el mot ‘prêt-à-porter’ no allunyés el tall i la confecció del nostre vocabulari, quan els que ens vestien eren veïns nostres: els sastres i les modistes. Encara en queden. No molts, però en queden per recordar-nos tot aquell món d’agulles i de fil, de tisores i de teles; de noies al voltant d’una taula aprenent a cosir o a brodar; d’homes amb la cinta mètrica groga amb xifres i ratlles negres penjada al coll. En aquest número mirem, doncs, que cada puntada sigui ben feta perquè el vestit faci goig.

Joves que continuen la feina dels pares, avis i, fins i tot, besavis

Avui, que resulta tan difícil que els negocis familiars es perpetuïn, encara queden a casa nostra joves que han decidit continuar la feina dels pares, dels avis i fins i tot dels besavis. Aquesta continuïtat, en molts casos, ha significat renovació, millora i projecció al món. En aquest número parlem amb pastissers i flequers, adroguers, framacèutics, vinaters, restauradors, tapers, fusters, pagesos, terrissers, músics…que treballen al segle XXI asseguts al coixí d’una experiència que els ve de molts anys enrere. A la mateixa pàgina, passat i present, tradició i modernitat, avis i néts…Un còctel que assegura el camí cap al futur.

Rere cada topònim, una història del passat

Les coses no existeixen si no tenen un nom. Per tant, un paisatge sense denominacions tampoc no existiria. Els topònims —les paraules que denominen els llocs— fan concret allò que és genèric, apropen tot el que és als llims de la inexistència: no és un riu, és el Daró; no és una muntanya, és el Montigalar; no és un poble, és Fitor; no és una casa, és can Vilar. I aquesta toponímia de rius i cases, veïnats, pobles i ciutats, altures i depressions, paratges, boscos, camps i camins… va prenyada de fets històrics o imaginats, de colors i d’olors, de persones, de famílies, de veritats a vegades mig amagades… En aquest número fem un cop d’ull a la toponímia: de segur que els noms ens conduiran a descobriments apassionants a l’entorn de la nostra geografia.

Fabricants de rajols, testos i càntirs, teules i cairons…

Des de fa anys i panys relacional els noms de la Bisbal i el de Quart amb la terrissa. Una al nord i l’altra al sud del massís gavarrenc, aquestes dues poblacions representen la punta de llança d’una activitat que existeix des de fa segles i que encara avui és ben viva no tan sols en aquestes sinó també en d’altres viles del voltant de les muntanyes de les Gavarres, l’Ardenya i el Montgrí. Bòbiles i tallers de ceràmica artesans o industrials; artistes ceramistes; el Terracota Museu de la Bisbal i el de la Terrissa de Quart… Tot un món per descobrir del qual també queden traces antigues a les zones de muntanya: els forns per coure el material amb el qual es van construir les pròpies masies fa centenars d’anys.

Antigues barberies, on es feia una gran vida social…

A la paret, un mirall. A sota, un modest taulell on reposen, sobre draps blancs, tisores i pintes, navalla, brotxa i dues ampolles, una de quina i una de colònia. Davant del mirall, una cadira de braços amb reposacaps. En una paret lateral, en un penjador senzill, una capa blanca i, al costat, un calendari. En aquesta escenografia minimalista, la figura blanca d’un barber fa el servei –l’afaitada– a un client habitual. Asseguts en cadires de balca, homes que esperen el torn. És un diumenge al matí en un poble qualsevol al voltant de les Gavarres, l’Ardenya o el Montgrí dels anys de postguerra. A les comunitats de muntanya, el barber– que sempre tenia un altre ofici –treballava en condicions més precàries i amb eines més rudimentàries. Tant en un lloc com l’altre, però, les barberies havien estat institucions importantíssimes, que acomplien una funció bàsica, al costat de l’estètica i la higiènica: socialitzar els homes, possibilitar-los la conversa, apropar-los a la informació. Parlem dels barbers i de la seva feina, però també del fòrum, del lloc de trobada que representaven les barberies.

Homes i dones que van escollir la nostra terra per fer-hi vida

Ja fa molts anys que persones vingudes de lluny van decidir instal·lar-se als masos de les muntanyes de les Gavarres, de l’Ardenya i el Montgrí o a les cases dels pobles de les planes que les envolten. En aquest dossier coneixem alguns d’aquests homes i d’aquestes dones –artistes, hostalers, restauradors, pagesos, vinaters, jubilats…– que van escollir la nostra terra per fer-hi vida i que han acabat fent-se-la seva, integrant-se en el dia a dia dels nostres pobles, arrelant-hi.

Ratafia, codonyat, xampanyet de saüc o licor fi

Abans que multinacionals i grans empreses imposessin i uniformessin els productes que havíem de prendre, a moltes viles, petites empreses i destil·leries modestes preparaven i embotellaven begudes refrescants o licors per satisfer la set d’aquells consumidors que no prenien o no en feien prou amb l’aigua o el vi. Carbòniques com Can Vidal –de Girona–, Can Negre –de la Bisbal–, o destil·leries, com anisats Duran –de Cassà– o Bonet –de Sant Feliu– ens retornen la memoria d’aquells anys en què els sifons, ‘gracioses’, estomacals, licors i begudes refrescants artesanals omplien els gots als bars i els prestatges de les cases.

Una activitat ancestral a les cases de pagès

La matança del porc ha estat des de sempre un acte col•lectiu, de retrobament i de festa, sobretot a les cases de pagès. Perquè el porc ha estat i és un dels aliments bàsics de la dieta de la gent d’aquest tros de país, tant que ha generat multitud de frases fetes i de refranys que fan referència a gairebé tots els aspectes de la vida: semblar un porc d’engreix; estar gras, afartar-se, quedar o menjar com un porc; dir el nom del porc; de porc i de senyor se n’ha de venir de mena; porc a mitges, mai no és gras… Parlem de l’engreix, de les feines de la matança, dels matadors i de les eines, de la carn, de l’embotit i el pernil… Tot un món tradicional que es va perdent perquè segurament a hores d’ara no sabem qui mana a Can Ribot, si la truja o el porc.

Dibuixants, pintors, escultors, col·leccionistes, bohemis…

Viles i ciutats sempre han tingut persones d’esperit emotiu —moltes vegades de formació autodidacta— que han estat capaços de reflectir sobre una tela o en la forma de l’escultura el món que ens envolta. En aquest dossier recuperem la memòria d’aquests personatges, a vegades oblidats, que han escampat pels nostres pobles colors, formes, sensibilitat… En definitiva, art.

Propietaris i rematants, traginers i burricaires

Durant molts anys, des del segle XIX, una part de l’economia dels pobles que envolten les Gavarres i l’Ardenya ha girat a l’entorn del negoci del suro. Perquè la pela de l’alzina surera arribi a les fàbriques, cal que molta gent es posi d’acord i que els bosquetans facin tota una sèrie de processos que van ocupar —i encara sortosament ocupen— una part de la població: netejar bosc, tallar i arrossegar troncs, fer camins, pelar, traginar i fer rusquers. Parlem de les cases de pagès i dels hostals que en vivien i ho vivien, dels propietaris, dels procuradors, de les feines bosquetanes —de les colles, dels peladors i dels burricaires, dels traginers…—, de les seves eines de treball. I no ens oblidem, evidentment, de les plantes: dels suros modestos, però també dels monumentals, que durant la dura postguerra van desapareixent dels nostres boscos.

Cantants, orquestres, corals, festes i sales de ball

Cobles, orquestres, amb solfa o sense; pasdobles, tangos, sardanes; festes majors, festes petites, sales de ball… Tot un món de ritme, diversió i alegria protagonitzat per professionals i aficionats, per gent amb ganes de gaudir de l’art o de la gresca i d’altra gent disposada a oferir-ho a pobles, ciutats, veïnats o cases de pagès.

Els camins de ferro que envoltaven les Gavarres

El 1887, el tren va començar a fer camí de Palamós a Girona i, en aquest dossier, parlem de trens: del Tren Petit, però també del Carrilet, que anava de Sant Feliu a Girona, i del Tren Gros. I, evidentment, recordem les persones que o bé hi treballaven —guardabarreres, mecànics, fogoners, caps d’estació, revisors, carrilaires…— o bé s’hi desplaçaven per anar a la feina o per lleure.

Homes i dones que han deixat una llarga petja

Amb motiu dels deu anys de la revista, el dossier de Gavarres posa a la primera plana aquelles persones, aquells homenots que des de la feixa de baix van fer prou feina al territori —moltes vegades callada i poc reconeguda— perquè avui les Gavarres, l’Ardenya i el Montgrí i els pobles que els envolten tinguin una idiosincràcia particular, específica. I, de retop, perquè aquesta revista tingui raó de ser.

La màgia que captiva els caçadors de bolets

Moltes persones del nostre país senten una crida irrefrenable que els mena cap a bosc a principis de setembre. Abans arribaven a bosc caminant; ara ens desplacem amb cotxe fins a peu de sureda. Abans els boscos eren nets; ara el sotabosc s’ha assilvestrat. Però malgrat tot encara anem de quatre grapes entremig de brucs per collir un moixí, ens esgarrinxem l’ànima per arribar al pinetell o ens amarem fins al moll de l’os per trobar l’escarlet. Hem dedicat 52 pàgines a descobrir la màgia que captiva els caçadors de bolets.

La tasca d’alguns docents que van dedicar la vida a ensenyar

Hem dedicat 54 pàgines als mestres i a les escoles. Parlem de mainada uniformada o mal guarnida, amb espardenyes foradades o sabates de cuir, clenxinada o esperrucada, de cara feliç o atemorida. I al seu costat, mestres. Homes i dones de cara severa o comprensiva, d’ulls amigables o distants. Repassem la tasca d’alguns docents, persones que van dedicar la vida a ensenyar. Sabem, però, que no hi són tots. D’entre els que falten, n’hi ha que la documentació administrativa podrà recuperar; però, alguns altres, només la memòria dels testimonis ens els pot fer presents. Es tracta de capellans i de mestres que no n’eren, de persones que tenien coneixença però no la titulació necessària per ocupar llocs reconeguts. I malgrat això van fer la seva feina, van ajudar a accedir al coneixement persones que sense la seva tutela haguessin quedat en l’absolut analfabetisme. En alguns llocs, en deien mestres de sequer. Feien classe a les rectories, als menjadors de les masies, allà on calgués…

Oficis i recursos que donen les entranyes de la terra

La gent de les Gavarres, l’Ardenya, el Montgrí i els seus encontorns ha aprofitat des de molt antic tot allò que el ventre de la terra li ha donat. Pedreres i sorreres, escampades arreu del territori, han servit per treure materials que, un cop treballats, s’han usat per fer construccions o per adequar camins; a Girona, la tradició dels picapedrers, que comença en temps molt antics, ha arribat fins a avui; els peons caminers tenien distribuïdes al llarg de les vies que adobaven petites pedreres per aconseguir material i engravar els camins; i els paletes valoraven molt la sorra de Begur per arremolinar les parets. Per altra banda, els pouaters i els minaires baixaven a les profunditats per arribar a l’aigua o extreure’n mineral: les mines de Celrà o Mont-ras en són exemples. En aquest número de Gavarres gratarem les entranyes de la terra.

Jugar a la baldufa, a fireta, a saco, a pilota…

Correrem darrere la innocència de la mainada que jugava a bèlit, a risques, a cuit i amagar o a bales. Recordarem aquells reis que no portaven gaire res i que obligaven la imaginació a fer nines amb capses de blat de moro. Passejarem pels carrers o per davant d’aquells espais que, a pagès o als pobles, servien d’escenari per fer guerra entre veïnats o per jugar a pilota en camps improvisats. Són 54 pàgines que ens convidaran a jugar a fireta, a la baldufa, a saco, a pilota… i que també ens faran seure al costat d’un jugador a la taula d’un cafè o d’un casino per viure com la sort s’atura o passa.

Fets dolorosos i circumstàncies adverses que encara es recorden

Desventures i catàstrofes, a vegades, fruit de l’infortuni d’haver encès un foc sense miraments, en el pitjor lloc del bosc o de la casa; a vegades, conseqüència d’un temporal o d’un cop de vent imprevist, d’una nevada o d’un temps de sequedat massa llarg, inevitable. I, encara també altres vegades, calamitats que han vingut precedides d’una imprudència, d’un cop de geni massa viu, d’un animal embogit o maltractat… En el número 16 publiquem allò que l’esborrador implacable del temps encara no s’ha emportat.

El ‘glamour’ d’una Costa Brava que tot just començava a ser-ho

Quan la gent de casa bona començava a pensar en l’estiueig encara faltava molt temps perquè es generalitzés la idea de ‘fer vacances’. Volem parlar d’aquelles primeres famílies estiuejants, dels llocs on anaven, de la gent que les atenia, de la manera com hi arribaven, de com vestien i del que hi feien. La majoria anava a mar, alguns, però, estiuejaven als masos de les Gavarres i de l’Ardenya, en alguns santuaris i hostatgeries… Nosaltres volem explicar el que molta gent va viure, el que molta gent va sentir a dir o el que molta gent recorda.

Olor d’encens, tocs de campana i visites de bisbes

Prometien el cel i a vegades tocaven massa de peus a terra. Parlem de fa quaranta, cinquanta o, encara més anys, de quan cada parròquia tenia els seus capellans: vicaris i rectors; domers, diaques i seminaristes. I encara hi havia escolans i campaners, majordomes i devotes, menjacapellans i indiferents. En aquest número parlem de capellans i de cerimònies religioses i de campaners i d’escolans i d’històries que s’explicaven i es deien.

Establiments per menjar, estar de platxèria i beure vi

Volem parlar d’aquests establiments que han estat el lloc on es va dormir una nit i que es recorda per sempre més. Volem tornar a sentir la seva olor, recordar el gust del que s’hi servia, sentir el que s’hi feia i el que s’hi explicava. En total, 60 planes farcides de gent, de menjar, de platxèria i de vi: per cantar i per descansar, per riure i per fer gresca, per jugar a cartes i per distreure’s.

Bosquetans, espigoladores, procuradors, llenyataires…

Quan les muntanyes de les Gavarres i l’Ardenya eren vives —tenien les llars enceses i els camps sembrats— els boscos bullien d’activitat: homes de la plana i de les mateixes cases de pagès tenien —o feien temporalment si la necessitat ho exigia— l’ofici de bosquetà i es dedicaven a carbonar, a pelar, a fer llenya, a fer tragines…prop seu, hi havia d’altres personatges, com els propietaris, els procuradors o les dones que anaven a espigolar. Recordem tots aquests oficis i alguns d’aquelles activitats relacionades amb el bosc i contrastar-ho amb les feines que s’hi fan avui.

Hortolans, xarlatans, pagesos, negociants, pollers…

Empentes, crits, negociants, tractants, gent amb cistells, amb gecs o americanes de vellut; roba i atuells i fruites i eines i verdures i terrissa i esclops i espardenyes; ‘hortelans’ i xarlatans; mocadors de cap i faldilles virolades…Volem recordar aquells mercats d’abans, volem enflairar-ne l’olor: aquella olor de racions, de cafè i de caliquenyo.

Mals, remeis, supersticions, bruixes, curanderos i metges

Dones i homes, quan no tenen salut, difícilment poden tenir gaires altres coses. Pitjor encara quan el malalt és una filla o un fill, la pubilla o l’hereu de casa. Llavors, es corre tant que a vegades ni les cames no hi són a temps. També es corre quan el que ha perdut la salut és un animal que es necessita o que s’estima. Més d’un cop, però, el que no es troba és el remei adequat, el manescal o el metge. A vegades, el que no hi ha és senzillament prou diners. En aquest dossier, volem parlar d’herbes, de remeis, de supersticions i de bruixes, de xarlatans, de manescals, de curanderos i de metges. unes planes que possiblement no ens curaran, però que ens ajudaran a saber molt del que els nostres avantpassats feien per guarir i per guarir-se: a les Gavarres, a l’Ardenya i al tros del món que hi ha a la vora.

Pous, basses, aiguamoixos, recs, rieres i fonts…

Com tanta altra gent, Josep Pla quedava fascinat pel soroll de l’aigua. A notes disperses escriu: «en el meu país, caminant per fora, m’aturo a escoltar el rajolí de l’aigua d’un rec, per insignificant que sigui». S’aturava, és clar, el Josep Pla escriptor, enamorat de la seva terra i de les coses petites –que són en realitat les gran coses. Però també, el Pla pagès, el somiador, el badoc, l’home que toca de peus a terra i que sap que l’aigua és vida i que és indispensable per a tothom. Al dossier del número 9, ens aturarem a escoltar el que ens expliquin de basses, rescloses, pous, aiguamoixos… i dels mals i dels béns que l’aigua ha fet a la gent de les Gavarres, l’Ardenya i les terres que les envolten.

Lluites i resistència, angoixes i silencis, maquis i emboscats

Situades en un territori sovint poc transitat, però prou emboscat i prou extens com perquè sigui relativament senzill passar-hi desapercebut, les Gavarres i l’Ardenya han estat alguns cops refugi ideal; altres, una via segura per on poder passar o per on poder fugir; encara altres cops, el testimoni callat de més d’una acció clandestina. Durant l’última guerra també va ser així. A ‘El temps de la guerra’ parlarem de gent i de fets relacionats amb aquest període. També dels maquis i dels emboscats. I de la por, és clar, i de les esperances.

Espais per reposar, reflexionar, fer salut o, senzillament, badar…

A més de ser uns territoris per treballar i per viure, a les Gavarres i a l’Ardenya hi ha hagut –i hi ha encara– molts de llocs on s’ha anat –i on es va– a reposar i a descansar, a refer la salut, a distreure’s qualsevol dia tot fent una arrossada, una costellada, una menjada de bolets o del que sigui. Racons de pau i, a vegades també, plens de gent i de vida; racons idíl·lics i, sobretot, ben posats, d’aquells que entusiasmen i que conviden. Volem parlar de santuaris i de balnearis, d’hostals, d’hotels i de cases de turisme rural, d’indrets d’aquells a on es va d’excursió: platges, miradors, fonts, pinedes, gorgues, clarianes o places amagades en el bosc, places d’aquelles que no es veuen fins que s’hi és i d’on deien –o d’on diuen encara– que les bruixes s’hi trobaven a la nit i hi descansaven, refeien la salut o hi feien, també, les seves festes.

Negocis clandestins en èpoques de repressió i misèria

En èpoques de miseria faltava de tot. Els rebosts eren buits, les botigues no tenien res per vendre, les parades tampoc… En el mercat negre es trobava el que es trobava: era temps d’estraperlistes i de contraban, de fam i de penellons, de pa negre, de llobins i de farro, de burots i de carrabiners, de trens amb vagons plens de dones sospitosament grasses, de barques nocturnes que semblava que no existien.

Flequers, barbers, botiguers, sastres, mestres d’aixa…

Va haver-hi un temps que els masos eren plens de vida. A més de la gent que hi treballava i que s’hi estava habitualment, tot sovint, un sastre, un manescal, un estanyapaelles, un rellotger, un boter, un esmolet, un baster, un capellà, un rematant… tot de persones de diferents oficis i de diferent condició anaven fins al mas i contribuïen amb la seva feina a què la vida en aquella casa fos una mica més agradable. Al mateix temps, pagesos i pageses, mossos i mosses, hereus, fadristerns i pubilles, vailets i noies marxaven de tant en tant del mas i anaven a la vila perquè volien proveir-se d’allò que els faltava. Encara queden algunes fleques, algunes barberies, algunes drogueries, alguns hostals, algunes botigues d’aquelles d’arròs i fideus d’abans. També queda gent que feia oficis que s’han perdut o que es van perdent. Feines, botigues i oficis que han existit i que volem que siguin els protagonistes d’aquestes planes.

Les protagonistes més desconegudes de la vida pagesa

Quasi sempre presents, però quasi també sempre en un segon pla, a ningú no se li escapa que les dones han estat sovint les grans protagonistes silenciades de la nostra història. A les gavarres o a l’Ardenya, com també a tants altres llocs. L’objectiu d’aquest dossier és donar una visió de l’educació que rebien, de la visió que se’n tenia i, sobretot, de les diferents etapes de la vida de les dones en aquestes muntanyes. Però no ho plantegem com un treball exhaustiu, sinó com un primer treball, com un primer pas per començar a saber com naixien, com creixien, com s’enamoraven, com somiaven, com treballaven, com envellien i com morien unes persones estimades en alguns casos, menyspreades en alguns altres, però que eren quasi sempre a pertot i que eren quasi sempre també indispensables.

Unes muntanyes úniques entre Sant Feliu i Tossa

Coneguda també com a massís de Cadiretes, Ardenya, aquesta gran gemma verd-fosca i severa, per dir-ho en paraules de Josep Vicente, espera que molta gent la reconegui i fins i tot que la identifiqui. Des de l’extensió del massís fins a l’origen del nom, des del patrimoni històric i etnològic fins a la gent que hi va viure o que en va viure, en aquest dossier farem una primera visió d’aquesta gemma desconeguda que és Ardenya. I no oblidarem tampoc la part litoral d’unes muntanyes que han estat camí de contrabandistes, senya per als pescadors i que són encara punt de referència.

L’hàbitat i la cria del senglar, colles senglaneres i batutes…

El porc senglar és el més gros dels mamífers que viuen als massissos de les Gavarres i d’Ardenya. El dossier d’aquest número ens acostarà, des de diverses perspectives, a la realitat que envolta aquest animal. Quin és el seu habitat? De què s’alimenta? Per què ara cria tant? Com se’n regula la cacera? De quina manera s’organitza una colla senglanera? Com es fa una batuda? De quina forma es cuina?

El massís de les Gavarres, una font de riquesa

Les Gavarres, aquestes muntanyes tan marcades per la presència de l’home, han estat sempre una font de riquesa. Abans se’n treia carbó i suro, en sortien també carros i més carros de feixines, se n’aprofitava la fusta i l’escorça, o la força de l’aigua pe fer anar els molins; s’hi fabricava calç i vidre, s’hi emmagatzemava glaç en pous ombrívols, s’arrancaven rabasses, s’hi caçava i, del seu subsòl, se n’extreia galena i pirita. A les Gavarres hi havia hagut molta vinya i fruiters, i colomars, i donaven argila, engalba, sabonet, aglans per engreixar el bestiar, l’aigua de les fonts, el bruc de les escombres…