El dossier, format per 69 pàgines, entra a tallers, galeries o museus de casa nostra per esbossar el món de l’art i l’artesania als nostres pobles: pintors, escultors, ceramistes, forjadors, col·leccionistes…  És un treball transversal que contempla grans epicentres artístics de la contrada -l’Escola d’Olot i la seva transcendència en el paisatgisme, l’art conceptual de Banyoles o els artistes moderns de Ripoll-, però també s’esmuny a pobles i valls per copsar els processos creatius que s’hi generen i, al mateix temps, per determinar la influència que ha tingut el mateix entorn a l’hora d’estimular-los.

El monogràfic planta el cavallet al prat, fa voltejar el torn i pica la pedra amb cops d’escarpa decidits. I ho fa arreu del territori que ens ocupa: des de la Garrotxa fins al Pla de l’Estany, el Ripollès o la Vall de Llémena. En tots aquests espais trobem testimonis directes, gent de diverses generacions que expressen el món que observen amb el pinzell a la mà, mitjançant el treball amb la ceràmica o a través del treball amb la fusta o el ferro. I també mirem enrere, és clar, cap a la documentació històrica. Només així podem agafar perspectiva i explicar d’on venim i, per tant, a on anem.

El dossier persegueix una flaire densa i eixuta, una flaire d’ofici, amb l’objectiu de fer valdre la tasca d’una gent, la de la construcció, que amb els seus jornals ens han donat aixopluc. És un treball testimonial, però també transversal, perquè si alguna característica té aquest món són els seus matisos: parlem de paletes i mestres de cases, és clar, però també del manobre empastifat de morter o de l’arquitecte que vetlla perquè la història i el valor d’una vella ermita recòndita continuï bategant.

Amb més sentit que mai, bastim el monogràfic per parts. Totxana a totxana. I comencem la casa a Olot i a la Garrotxa, per continuar feinejant a la bastida passant pel Ripollès, el Pla de l’Estany o la Vall de Llémena, sempre tenint en compte les fesomies constructives, els materials genuïns i, és clar, tota la gent que en forma part. Gent amb molt d’ofici, sovint amb poc ressò, que han definit pobles i ciutats amb esforç, dedicació i vocació -sigui inherent o resseguida amb el temps.

Una garrotxa és una ‘terra aspra, trencada, de mala petja’, característiques singulars d’aquest territori que tot i això no han resultat un impediment perquè tota mena de treballadors hagin explotat, durant anys, els recursos que s’esmunyen sota el terreny que trepitgem. En aquest número coneixem alguns d’aquests oficis relacionats amb la pedra: parlem amb calciners, escoltem les vivències de picapedrers i miners, prenem nota de les experiències dels pouaters…Aquest recorregut per conèixer testimonis també ens servirà per resseguir el país: la mina de les Ferreres a Rocabruna o les mines d’Ogassa. També posem en relleu materials icònics nostrats: les pedreres de Basalt de Castellfollit, els murs de pedra seca o el travertí banyolí, fonamentals per entendre l’arquitectura i el patrimoni del nostre paisatge.

A la venda a partir del 16 d’octubre als quioscos i llibreries habituals.

L’afició per trobar escarlets, rovellons, vaquetes, tòfones…

Quins són els bolets que podem trobar al sotabosc de les nostres comarques: escarlots, rovellons, baquetes o rossinyols, surenys, fredolics…; quin és el millor temps per anar-los a collir; us explicarem la manera per ser un bon boletaire; repassarem els establiments que en compraven i els portaven a vendre a Barcelona; com es poden conservar i quines són les millors receptes per cuinar un bon plat…De tot plegat en parlem en aquest número amb boletaires que compten amb una llarga experiència i amb els consells d’homes i dones expertes en l’art de cuinar-los. Una tradició ancestral que esdevé un autèntic amor a la natura, una afició més que saludable en temps de tardor i un plaer dels paladars.

Negocis històrics desapareguts i d’altres que sobreviuen

D’aquells comerços d’abans en queden ben pocs perquè la majoria han anat tancant les portes. L’inexorable pas del temps ha donat lloc a botigues especialitzades o grans superfícies, però d’aquells colmados de tota la vida on compràvem des de bacallà sec a optalidons, d’arengades a sidral, de cigrons bullits a una ampolla d’aromes de Montserrat…Encara en podem trobar alguns d’oberts. L’olor de cafè morrat, els sacs de farina o de sucre, les galetes a granel, les pastilles de sabó Lagarto, les balances Berkel, les prestatgeries de fusta…ens evoquen a temps nostàlgics. En parlem amb les famílies que les regentaven i, sobretot, amb les botigueres que hi despatxaven, tant dies feiners com festius i, gairebé sempre, sense horaris.

Mercats on negociaven ramaders i pagesos

L’economia de muntanya s’havia basat des de temps immemorials en la ramaderia, una activitat que tenia el seu moment culminant en les fires de bestiar; unes trobades anuals que s’organitzaven al llarg del calendari en determinats punts del territori per fer-hi les compravendes. Algunes han perdurat fins als nostres dies, com la de Sant Lluc d’Olot o la de Sant Martirià de Banyoles on els protagonistes són els vedells, els xais, les vaques o els cavalls. Parlem amb negociants, ramaders o organitzadors d’aquestes fires que ens expliquen la seva feina i com ha evolucionat en els últims temps.

El paper de les entitats excursionistes

Fins fa poques dècades, a la muntanya s’hi anava per necessitat i, com qui diu, era territori reservat als pastors. L’excursionisme vindria més tard, primer a càrrec d’intel·lectuals amb una idea entre romàntica i científica de descoberta del país, i més endavant, practicat per una minoria d’incondicionals atrets pels paisatges i l’aventura. D’aquella gent anterior a l’excursionisme d’ara, així com de les entitats més veteranes de les nostres comarques, en parlem amb homes i dones que en van ser, i encara en són, els protagonistes.

Olor d’encens, tocs de campana i visites de bisbes

Prometien el cel i a vegades tocaven massa de peus a terra. Parlem de fa quaranta, cinquanta o, encara més anys, de quan cada parròquia tenia els seus capellans: vicaris i rectors; domers, diaques i seminaristes. I encara hi havia escolans i campaners, majordomes i devotes, menjacapellans i indiferents. En aquest número parlem de capellans i de cerimònies religioses i de campaners i d’escolans i d’històries que s’explicaven i es deien.

Oficis i personatges lligats a l’Església catòlica

Les nostres comarques, com la resta del país, han estat molt influenciades per l’Església catòlica en tots els aspectes de la vida quotidiana durant segles. A les pàgines següents, hem aplegat històries i protagonistes d’uns anys en què el rector del poble tenia una autoritat que ultrapassava els límits del presbiteri, alhora que els convents i el seminari no patien crisi de vocacions; un temps en què les noies de pobles petits dedicaven el seu temps lliure a atendre l’església i quan entraves en una casa o en una botiga saludaves amb un ‘Ave Maria puríssima’, simplificat amb aquell popular ‘A Maria’! Però també, de la brusca transformació que, en poc temps, ha experimentat aquest escenari. Ho deixa molt clar el rector de Riudaura, mossèn Mel, en l’article de Ricard Sargatal: «En unes poques dècades, el capellà s’ha desprès d’aquella aurèola de poder secular i s’ha convertit en un veí més».

Rius, molins, fàbriques i centrals elèctriques

L’aigua ha estat històricament l’element clau per a l’ésser humà, primer, tan sols per garantir-se la supervivència i després, per desenvolupar-se socialment i econòmicament. Així, a Banyoles deu la seva existència a la canalització de l’aigua de l’estany, mentre que la industrialització de la vall de Camprodon, de la Garrotxa i de la vall de Llémena només es pot entendre a partir dels molins empesos per la força dels seus rius. En aquest número parlem de com aprofitaven aquest recurs fa tot just unes dècades, del ric patrimoni arquitectònic i industrial que es va crear al voltant de l’aigua i de com la cultura actual n’ha quedat amarada.

Locals que, fins fa pocs anys, trobàvem a pobles i carreteres

Repartits per viles i camins, els hostals i les tavernes han estat durant segles un lloc de repòs i esplai per als viatgers i també, un important espai de relació social, on la gent es posava al dia dels esdeveniments i tancava tractes. En les últimes dècades, la majoria d’aquells establiments han sucumbit als nous costums, però a les nostres comarques tenim la sort d’haver-ne conservat uns quants. Parlem amb les dones i els homes que havien portat o encara porten una taverna o un hostal, dels clients que hi solien parar, dels esdeveniments que van viure-hi, de les anècdotes que hi van recollir i dels menjars i els altres serveis que hi oferien.

Testimonis de la feina de vetllar per la salut

La necessitat de guarir els mals va fer que apareguessin a les comunitats primitives personatges dedicats a sanar, als quals es va revestir sovint d’una aurèola de misteri i de santedat. Amb el pas dels segles i amb l’avenç de la ciència, els bruixots i sanadors que es cuidaven dels homes i dels animals van quedar arraconats en favor dels metges i personal sanitari. A les societats rurals, però, al costat de la medicina oficial han sobreviscut costums ancestrals, sovint basats en el ric herbolari i altres recursos. Metges, manescals i remeiers ens explicaran les seves experiències d’uns temps i uns llocs en què les solucions casolanes eren indispensables.

Testimonis de privacions i represàlies de la Guerra Civil

La guerra del 1936-1939 és encara molt present entre nosaltres, bé perquè queden supervivents que la van patir, bé perquè molta gent en va rebre les conseqüències al cap d’un temps. En aquest dossier parlem de com la Guerra Civil va afectar les persones, les famílies i pobles sencers d’aquestes comarques, un territori que, per altra banda, va haver de convertir-se en un camí cap a l’exili per a milers de derrotats. Ens submergim en aquella etapa fosca del nostre passat recent, que va marcar una generació sencera, a través de les explicacions d’uns protagonistes en majúscules —d’un i altre bàndol— que no solen tenir cabuda en els llibres d’història.

Feines que s’estan perdent o que han desaparegut

En aquest dossier es reflecteixen feines i gent supervivents dels temps en què les grans màquines i els automatismes estaven a l’abast de pocs i eren més indispensables que mai el talent, l’habilitat o l’esforç personal. Fem un petit recorregut per vells oficis de la Vall de Camprodon, la Garrotxa, el Pla de l’Estany i la Vall del Llémena i escoltem què ens diuen dones i homes que que s’havien dedicat a feines que havien estat molt comunes i que s’estan perdent o que ja han desaparegut: traginer, miner, sastre, carboner, parracaire, enforcadora d’alls o culleraire…