En la pobresa, la castedat i l’obediència

Més enllà del brogit mundà, hi ha dones i homes que dediquen la seva vida a l’esperit. Alguns, renunciant a molt, s’emparen en la pobresa, la castedat i l’obediència, a vegades en el silenci. Uns quants dediquen els esforços a l’ajuda al proïsme – escoles, hospitals…-, d’altres a la perfecció del pensament, de l’ànima. Els més viuen en comunitats, els menys busquen la solitud per assolir els objectius. Parlem amb persones que han escollit aquest camí de via en aquests entorns de les Gavarres, l’Ardenya i el Baix Ter. Pretenem saber què els ha dut a deixar la norma per atènyer a una altra manera de mirar-se el món i de relacionar-s’hi.

Lurdes Boix i Jaume Badias fa molts anys que parlen amb pescadors de la costa que va de Portbou a Blanes. Fruit d’aquestes converses coneixerem algunes d’aquestes històries, per exemple, la dels tres germans Puigvert, de Lloret de Mar, que es jugaven la vida en mar per sortir de la misèria o el testimoni de l’últim pescador de l’Escala que va anar a fer tenda. També es recull els diferents arts de pesca, les senyes, la pesca del corall, la relació amb els primers turistes…

Actors, directors, escriptors, tècnics pugen a escena…

En trenta-cinc números de ‘Gavarres’, potser mai no havien aparegut tants de noms propis en un dossier. I és que a cada vila d’aquesta part del país hi ha molta gent disposada a pujar dalt d’un escenari o a fer de figurant en una escena al carrer… és a dir, a moltes persones els plau de fer teatre. Religiós o laic. Tràgic o còmic. I qui no se sent còmode veient-se escrutat per la mirada d’altri, ajuda a crear decorats, a resoldre problemes d’il·luminació, a vendre entrades, a fer de traspunt o a coordinar o dirigir el grup. A cada poble, per petit que sigui, hi ha un espai –un teatre, una sala o el mateix carrer– on la gent ha plorat veient els seus temors a dalt de l’escenari i s’ha rigut dels seus propis defectes encarnats en convilatans.

El passat taper, obradors i grans empreses, i el futur del suro

Mig segle enrere, a molts pobles del nostre territori, trobàvem en una de cada tres portes una fabricota familiar que treballava el suro. I a les viles taperes – Palafrugell, Cassà, Palamós, Sant Feliu de Guíxols…- als petits obradors, s’hi afegien les grans empreses. Avui, que la mecanització ha reduït el nombre de fàbriques de manera dràstica, volem recordar el nostre passat taper, pretenem fer memòria de les persones – homes i dones – que van dedicar la seva vida a un ofici que, més enllà de desaparèixer, ha plantat cara al futur i intenta redefinir-se per tirar endavant tot mirant altre cop a la terra i al producte que les alzines sureres de les Gavarres i l’Ardenya encara ofereixen.

Un recorregut pel passat i present de vins i cellers

Avui, a la zona que va des del Montgrí a la plana de la Selva i des de Girona al Mar, hi ha persones del territori i d’altres que han vingut de lluny que s’han entestat a recuperar la vinya. Tot plegat per restituir una activitat que havia estat comuna a casa nostra, tant a la plana com a la muntanya, tant a les viles com a pagès: fer vi. Uns han plantat peus nous, d’altres han aprofitat antics ceps; alguns fermenten el most com es feia tradicionalment; uns altres han implantat els mètodes més moderns; uns quants continuen fent reposar el vi en antigues botes de celler enteranyinat; la resta el fa descansar en polits cellers soterrats i de formigó. Per oferir-nos, al final de tot el llarg procés, el vi d’aquesta terra.

Un món en què la confecció es feia a mida

Abans que res ens cal triar la roba. Aquesta? Doncs vinga, prendrem mides: la cintura, els muscles, els braços, el pit, el coll…Ara ja podrem fer els patrons, tallarem la roba i muntarem l’abric tot embastant-lo. D’aquí a tres dies vindreu al cosidor per emprovar-vos-el. Quan estiguem, hi farem els retocs adequats i si cal vindreu un segon cop. I abans de fires ja tindreu l’abric a punt per estrenar-lo. Tot això passava abans que el mot ‘prêt-à-porter’ no allunyés el tall i la confecció del nostre vocabulari, quan els que ens vestien eren veïns nostres: els sastres i les modistes. Encara en queden. No molts, però en queden per recordar-nos tot aquell món d’agulles i de fil, de tisores i de teles; de noies al voltant d’una taula aprenent a cosir o a brodar; d’homes amb la cinta mètrica groga amb xifres i ratlles negres penjada al coll. En aquest número mirem, doncs, que cada puntada sigui ben feta perquè el vestit faci goig.

Joves que continuen la feina dels pares, avis i, fins i tot, besavis

Avui, que resulta tan difícil que els negocis familiars es perpetuïn, encara queden a casa nostra joves que han decidit continuar la feina dels pares, dels avis i fins i tot dels besavis. Aquesta continuïtat, en molts casos, ha significat renovació, millora i projecció al món. En aquest número parlem amb pastissers i flequers, adroguers, framacèutics, vinaters, restauradors, tapers, fusters, pagesos, terrissers, músics…que treballen al segle XXI asseguts al coixí d’una experiència que els ve de molts anys enrere. A la mateixa pàgina, passat i present, tradició i modernitat, avis i néts…Un còctel que assegura el camí cap al futur.

Rere cada topònim, una història del passat

Les coses no existeixen si no tenen un nom. Per tant, un paisatge sense denominacions tampoc no existiria. Els topònims —les paraules que denominen els llocs— fan concret allò que és genèric, apropen tot el que és als llims de la inexistència: no és un riu, és el Daró; no és una muntanya, és el Montigalar; no és un poble, és Fitor; no és una casa, és can Vilar. I aquesta toponímia de rius i cases, veïnats, pobles i ciutats, altures i depressions, paratges, boscos, camps i camins… va prenyada de fets històrics o imaginats, de colors i d’olors, de persones, de famílies, de veritats a vegades mig amagades… En aquest número fem un cop d’ull a la toponímia: de segur que els noms ens conduiran a descobriments apassionants a l’entorn de la nostra geografia.

Fabricants de rajols, testos i càntirs, teules i cairons…

Des de fa anys i panys relacional els noms de la Bisbal i el de Quart amb la terrissa. Una al nord i l’altra al sud del massís gavarrenc, aquestes dues poblacions representen la punta de llança d’una activitat que existeix des de fa segles i que encara avui és ben viva no tan sols en aquestes sinó també en d’altres viles del voltant de les muntanyes de les Gavarres, l’Ardenya i el Montgrí. Bòbiles i tallers de ceràmica artesans o industrials; artistes ceramistes; el Terracota Museu de la Bisbal i el de la Terrissa de Quart… Tot un món per descobrir del qual també queden traces antigues a les zones de muntanya: els forns per coure el material amb el qual es van construir les pròpies masies fa centenars d’anys.

Antigues barberies, on es feia una gran vida social…

A la paret, un mirall. A sota, un modest taulell on reposen, sobre draps blancs, tisores i pintes, navalla, brotxa i dues ampolles, una de quina i una de colònia. Davant del mirall, una cadira de braços amb reposacaps. En una paret lateral, en un penjador senzill, una capa blanca i, al costat, un calendari. En aquesta escenografia minimalista, la figura blanca d’un barber fa el servei –l’afaitada– a un client habitual. Asseguts en cadires de balca, homes que esperen el torn. És un diumenge al matí en un poble qualsevol al voltant de les Gavarres, l’Ardenya o el Montgrí dels anys de postguerra. A les comunitats de muntanya, el barber– que sempre tenia un altre ofici –treballava en condicions més precàries i amb eines més rudimentàries. Tant en un lloc com l’altre, però, les barberies havien estat institucions importantíssimes, que acomplien una funció bàsica, al costat de l’estètica i la higiènica: socialitzar els homes, possibilitar-los la conversa, apropar-los a la informació. Parlem dels barbers i de la seva feina, però també del fòrum, del lloc de trobada que representaven les barberies.

Homes i dones que van escollir la nostra terra per fer-hi vida

Ja fa molts anys que persones vingudes de lluny van decidir instal·lar-se als masos de les muntanyes de les Gavarres, de l’Ardenya i el Montgrí o a les cases dels pobles de les planes que les envolten. En aquest dossier coneixem alguns d’aquests homes i d’aquestes dones –artistes, hostalers, restauradors, pagesos, vinaters, jubilats…– que van escollir la nostra terra per fer-hi vida i que han acabat fent-se-la seva, integrant-se en el dia a dia dels nostres pobles, arrelant-hi.

Ratafia, codonyat, xampanyet de saüc o licor fi

Abans que multinacionals i grans empreses imposessin i uniformessin els productes que havíem de prendre, a moltes viles, petites empreses i destil·leries modestes preparaven i embotellaven begudes refrescants o licors per satisfer la set d’aquells consumidors que no prenien o no en feien prou amb l’aigua o el vi. Carbòniques com Can Vidal –de Girona–, Can Negre –de la Bisbal–, o destil·leries, com anisats Duran –de Cassà– o Bonet –de Sant Feliu– ens retornen la memoria d’aquells anys en què els sifons, ‘gracioses’, estomacals, licors i begudes refrescants artesanals omplien els gots als bars i els prestatges de les cases.

Una activitat ancestral a les cases de pagès

La matança del porc ha estat des de sempre un acte col•lectiu, de retrobament i de festa, sobretot a les cases de pagès. Perquè el porc ha estat i és un dels aliments bàsics de la dieta de la gent d’aquest tros de país, tant que ha generat multitud de frases fetes i de refranys que fan referència a gairebé tots els aspectes de la vida: semblar un porc d’engreix; estar gras, afartar-se, quedar o menjar com un porc; dir el nom del porc; de porc i de senyor se n’ha de venir de mena; porc a mitges, mai no és gras… Parlem de l’engreix, de les feines de la matança, dels matadors i de les eines, de la carn, de l’embotit i el pernil… Tot un món tradicional que es va perdent perquè segurament a hores d’ara no sabem qui mana a Can Ribot, si la truja o el porc.

Dibuixants, pintors, escultors, col·leccionistes, bohemis…

Viles i ciutats sempre han tingut persones d’esperit emotiu —moltes vegades de formació autodidacta— que han estat capaços de reflectir sobre una tela o en la forma de l’escultura el món que ens envolta. En aquest dossier recuperem la memòria d’aquests personatges, a vegades oblidats, que han escampat pels nostres pobles colors, formes, sensibilitat… En definitiva, art.

Cantants, orquestres, corals, festes i sales de ball

Cobles, orquestres, amb solfa o sense; pasdobles, tangos, sardanes; festes majors, festes petites, sales de ball… Tot un món de ritme, diversió i alegria protagonitzat per professionals i aficionats, per gent amb ganes de gaudir de l’art o de la gresca i d’altra gent disposada a oferir-ho a pobles, ciutats, veïnats o cases de pagès.

Els camins de ferro que envoltaven les Gavarres

El 1887, el tren va començar a fer camí de Palamós a Girona i, en aquest dossier, parlem de trens: del Tren Petit, però també del Carrilet, que anava de Sant Feliu a Girona, i del Tren Gros. I, evidentment, recordem les persones que o bé hi treballaven —guardabarreres, mecànics, fogoners, caps d’estació, revisors, carrilaires…— o bé s’hi desplaçaven per anar a la feina o per lleure.

Homes i dones que han deixat una llarga petja

Amb motiu dels deu anys de la revista, el dossier de Gavarres posa a la primera plana aquelles persones, aquells homenots que des de la feixa de baix van fer prou feina al territori —moltes vegades callada i poc reconeguda— perquè avui les Gavarres, l’Ardenya i el Montgrí i els pobles que els envolten tinguin una idiosincràcia particular, específica. I, de retop, perquè aquesta revista tingui raó de ser.

La màgia que captiva els caçadors de bolets

Moltes persones del nostre país senten una crida irrefrenable que els mena cap a bosc a principis de setembre. Abans arribaven a bosc caminant; ara ens desplacem amb cotxe fins a peu de sureda. Abans els boscos eren nets; ara el sotabosc s’ha assilvestrat. Però malgrat tot encara anem de quatre grapes entremig de brucs per collir un moixí, ens esgarrinxem l’ànima per arribar al pinetell o ens amarem fins al moll de l’os per trobar l’escarlet. Hem dedicat 52 pàgines a descobrir la màgia que captiva els caçadors de bolets.

La tasca d’alguns docents que van dedicar la vida a ensenyar

Hem dedicat 54 pàgines als mestres i a les escoles. Parlem de mainada uniformada o mal guarnida, amb espardenyes foradades o sabates de cuir, clenxinada o esperrucada, de cara feliç o atemorida. I al seu costat, mestres. Homes i dones de cara severa o comprensiva, d’ulls amigables o distants. Repassem la tasca d’alguns docents, persones que van dedicar la vida a ensenyar. Sabem, però, que no hi són tots. D’entre els que falten, n’hi ha que la documentació administrativa podrà recuperar; però, alguns altres, només la memòria dels testimonis ens els pot fer presents. Es tracta de capellans i de mestres que no n’eren, de persones que tenien coneixença però no la titulació necessària per ocupar llocs reconeguts. I malgrat això van fer la seva feina, van ajudar a accedir al coneixement persones que sense la seva tutela haguessin quedat en l’absolut analfabetisme. En alguns llocs, en deien mestres de sequer. Feien classe a les rectories, als menjadors de les masies, allà on calgués…

El ‘glamour’ d’una Costa Brava que tot just començava a ser-ho

Quan la gent de casa bona començava a pensar en l’estiueig encara faltava molt temps perquè es generalitzés la idea de ‘fer vacances’. Volem parlar d’aquelles primeres famílies estiuejants, dels llocs on anaven, de la gent que les atenia, de la manera com hi arribaven, de com vestien i del que hi feien. La majoria anava a mar, alguns, però, estiuejaven als masos de les Gavarres i de l’Ardenya, en alguns santuaris i hostatgeries… Nosaltres volem explicar el que molta gent va viure, el que molta gent va sentir a dir o el que molta gent recorda.