Diades de fe i gresca…

El número 31 de la revista Alberes arriba amb un dossier de 69 pàgines que ens conviden a caminar amb devoció a través de les romeries i els aplecs fins a una ermita o un santuari del nostre territori, on la gent es troba per compartir la fe, els platxeri, la música i els àpats: des de la Mare de Déu del Mont fins a Sant Sebastià a Cadaqués, passant per les Salines, Requesens o Sant Onofre.

El monogràfic repassa el fervor pretèrit, però també centra la mirada en l’avui. Actualment, el motor principals dels aplecs i les romeries que es tracen en aquest dossier no és estrictament religiós, en molts casos. Les trobades han esdevingut sobretot espai de relació social on les tradicions populars, els àpats en comunitat, els balls, la gatzara i les rutes excursionistes segueixen engrescant les persones a fer camí. Compartim-les!

Al volant!

A peu, a cavall, sobre dues, tres, quatre o més rodes la humanitat ha tingut la necessitat de desplaçar-se per intercanviar productes, rebre atenció mèdica, visitar familiars o coneguts, conèixer nous indrets… Quan parlem de transports de servei públic a l’Empordà, el Vallespir i el Rosselló ens referim, d’una banda, sobretot als cotxes de línia, autocars, autobusos, òmnibus, ordinaris –tots cinc mots sinònims, o amb lleus matisos–, és a dir, un mitjà de transport per carretera i sobre rodes. Però en aquest dossier també ens referim, de l’altra, als trens, la més popular la línia que uneix Barcelona amb Figueres des de 1877 i amb Portbou des de 1878, i que ha marcat tant les poblacions per on passa. No ens volem oblidar, però, d’altres línies ferroviàries. Ni tampoc d’un altre mitjà, el taxi.

Salomó Marquès i David Pujol ofereixen un recorregut autoguiat per alguns dels espais de la Girona pedagògica. En total, durant un matí, podeu passejar per la trentena de punts d’interès que s’han seleccionat. Cada un d’ells va acompanyat d’una explicació introductòria i d’un text breu que hi fa referència o que l’ha inspirat d’alguna manera. L’objectiu de la guia pedagògica és recordar alguns dels espais de la ciutat que tenen ressonàncies pedagògiques, bé perquè hi havia hagut -i encara hi ha- algun col·legi o acadèmia que ve de lluny, bé perquè ens fa memòria d’algun mestre o pedagog de renom, bé perquè tenen relació amb el món de l’educació en el lleure.

‘El foc té aturador, que l’aigua no’. Aquesta frase l’hem sentida més d’una vegada en cas d’aiguats i mugades a casa nostra. En aquest dossier, parlem de les catàstrofes naturals que ens han afectat; des dels focs que han arrasat les Salines, la serra de l’Albera i el cap de Creus en més d’una ocasió; els aiguats que han deixat la plana negada; l’any de la fred, el 1956, que va matar oliveres centenàries; les nevades poc freqüents al nostre territori que ho han col·lapsat tot; les víctimes dels llamps, les fortes tramuntanades o els naufragis de barques, sobretot, al cap de Creus. De la mà dels testimonis que en tenen un record ben viu rememorem els estralls que provoca la natura, molt sovint agreujats per la mala gestió de l’ésser humà.

A la venda, a partir del 29 de gener.

L’autor d’aquest llibre, en el seu triple vessant de pedagog, d’extècnic municipal a l’Ajuntament de Girona i exregidor a Pau, ha esbossat una guia de la democràcia i de la participació ciutadana en els afers públics municipals, amb clara intencionalitat didàctica, redactat de manera planera. David Pujol l’ha escrit, sobretot, perquè l’entenguin els joves però, també, amb la voluntat que pugui ser útil a pares i mares, mestres i educadors i, en definitiva, a qualsevol ciutadà que se senti captivat pel joc democràtic. I, és clar, per a tots els qui intervenen en els afers públics, perquè recordin que les cadires que ocupen no són seves, malgrat que a vegades els ho pugui semblar.

El Mont és una església, una hostatgeria, un lloc de trobada de romeus, un destacat punt excursionista, un indret rellevant de la ruta verdagueriana i una de les millors panoràmiques del nostre país. Aquest llibre sobre la Mare de Déu del Mont és tot això i molt més: és, tal com va escriure el periodista Narcís-Jordi Aragó, un dels indrets més carregat de valors i de significats del territori gironí, amb un evident atractiu des del punt de vista de la tradició, del paisatge i de la literatura.

Un món en què la confecció es feia a mida

Abans que res ens cal triar la roba. Aquesta? Doncs vinga, prendrem mides: la cintura, els muscles, els braços, el pit, el coll…Ara ja podrem fer els patrons, tallarem la roba i muntarem l’abric tot embastant-lo. D’aquí a tres dies vindreu al cosidor per emprovar-vos-el. Quan estiguem, hi farem els retocs adequats i si cal vindreu un segon cop. I abans de fires ja tindreu l’abric a punt per estrenar-lo. Tot això passava abans que el mot ‘prêt-à-porter’ no allunyés el tall i la confecció del nostre vocabulari, quan els que ens vestien eren veïns nostres: els sastres i les modistes. Encara en queden. No molts, però en queden per recordar-nos tot aquell món d’agulles i de fil, de tisores i de teles; de noies al voltant d’una taula aprenent a cosir o a brodar; d’homes amb la cinta mètrica groga amb xifres i ratlles negres penjada al coll. En aquest número mirem, doncs, que cada puntada sigui ben feta perquè el vestit faci goig.

Joves que continuen la feina dels pares, avis i, fins i tot, besavis

Avui, que resulta tan difícil que els negocis familiars es perpetuïn, encara queden a casa nostra joves que han decidit continuar la feina dels pares, dels avis i fins i tot dels besavis. Aquesta continuïtat, en molts casos, ha significat renovació, millora i projecció al món. En aquest número parlem amb pastissers i flequers, adroguers, framacèutics, vinaters, restauradors, tapers, fusters, pagesos, terrissers, músics…que treballen al segle XXI asseguts al coixí d’una experiència que els ve de molts anys enrere. A la mateixa pàgina, passat i present, tradició i modernitat, avis i néts…Un còctel que assegura el camí cap al futur.

Les publicacions d’abans i d’ara a l’Alt Empordà

D’ençà de la segona meitat del segle XIX van néixer a la comarca, i a la ciutat de Figueres en particular, diversos mitjans periodístics: ‘El Ampurdanés’, ‘El Heraldo’, ‘El Regional’…Durant el primer terç del segle XX els estudiosos han comptabilitzat més d’una cinquantena de capçaleres, d’entre les quals destaca ‘L’Empordà Federal’, l’òrgan més important del republicanisme figuerenc. Durant el franquisme va néixer la revista ‘Canigó’, que més tard passà de l’àmbit comarcal a nacional. Al dossier d’Alberes, ‘La feina d’escriure’, parlem d’aquestes publicacions i de les persones que les impulsaren. Però també fem un repàs a les revistes locals, d’ahir i d’avui: ‘L’Esquerda de la bastida’ de la Jonquera, ‘El tap de suro’ d’Agullana, ‘El còrrec’ de Pedret i Marzà. També ‘Saverdera XXI’, de Palau-Savardera, ‘La Verna’ d’Espolla, ‘El Bruel’ de Castelló, ‘Sol Ixent’ de Cadaqués…

Antigues barberies, on es feia una gran vida social…

A la paret, un mirall. A sota, un modest taulell on reposen, sobre draps blancs, tisores i pintes, navalla, brotxa i dues ampolles, una de quina i una de colònia. Davant del mirall, una cadira de braços amb reposacaps. En una paret lateral, en un penjador senzill, una capa blanca i, al costat, un calendari. En aquesta escenografia minimalista, la figura blanca d’un barber fa el servei –l’afaitada– a un client habitual. Asseguts en cadires de balca, homes que esperen el torn. És un diumenge al matí en un poble qualsevol al voltant de les Gavarres, l’Ardenya o el Montgrí dels anys de postguerra. A les comunitats de muntanya, el barber– que sempre tenia un altre ofici –treballava en condicions més precàries i amb eines més rudimentàries. Tant en un lloc com l’altre, però, les barberies havien estat institucions importantíssimes, que acomplien una funció bàsica, al costat de l’estètica i la higiènica: socialitzar els homes, possibilitar-los la conversa, apropar-los a la informació. Parlem dels barbers i de la seva feina, però també del fòrum, del lloc de trobada que representaven les barberies.

Ratafia, codonyat, xampanyet de saüc o licor fi

Abans que multinacionals i grans empreses imposessin i uniformessin els productes que havíem de prendre, a moltes viles, petites empreses i destil·leries modestes preparaven i embotellaven begudes refrescants o licors per satisfer la set d’aquells consumidors que no prenien o no en feien prou amb l’aigua o el vi. Carbòniques com Can Vidal –de Girona–, Can Negre –de la Bisbal–, o destil·leries, com anisats Duran –de Cassà– o Bonet –de Sant Feliu– ens retornen la memoria d’aquells anys en què els sifons, ‘gracioses’, estomacals, licors i begudes refrescants artesanals omplien els gots als bars i els prestatges de les cases.

Una activitat ancestral a les cases de pagès

La matança del porc ha estat des de sempre un acte col•lectiu, de retrobament i de festa, sobretot a les cases de pagès. Perquè el porc ha estat i és un dels aliments bàsics de la dieta de la gent d’aquest tros de país, tant que ha generat multitud de frases fetes i de refranys que fan referència a gairebé tots els aspectes de la vida: semblar un porc d’engreix; estar gras, afartar-se, quedar o menjar com un porc; dir el nom del porc; de porc i de senyor se n’ha de venir de mena; porc a mitges, mai no és gras… Parlem de l’engreix, de les feines de la matança, dels matadors i de les eines, de la carn, de l’embotit i el pernil… Tot un món tradicional que es va perdent perquè segurament a hores d’ara no sabem qui mana a Can Ribot, si la truja o el porc.

Els camins de ferro que envoltaven les Gavarres

El 1887, el tren va començar a fer camí de Palamós a Girona i, en aquest dossier, parlem de trens: del Tren Petit, però també del Carrilet, que anava de Sant Feliu a Girona, i del Tren Gros. I, evidentment, recordem les persones que o bé hi treballaven —guardabarreres, mecànics, fogoners, caps d’estació, revisors, carrilaires…— o bé s’hi desplaçaven per anar a la feina o per lleure.

Pa, coques, flaones, rosquilles, taps i galetes artesanes…

En aquest número parlem de la farina i del pa. Ens fixem en el correu del blat, en els antics molins, en els obradors de galetes —com el forn La Barceloneta de Figueres, obert des de finals del segle XIX—, en les fleques i pastisseries amb solera…Parlem dels brunyols, de la coca d’escalivada de Vilabertran, dels taps de Cadaqués, del pa de pessic, de les rosquilles d’Arles, dels tortells i del pa amb vi i sucre. També dediquem unes pàgines, és clar, a la farinera de Castelló d’Empúries, avui convertida en Ecomuseu.

El món de la caça, una afició arrelada al país

Donem a conèixer el món de la caça, una activitat molt popular als nostres pobles. Parlem de les colles senglaneres, dels vedats públics i privats, de quan s’anava a ‘parar ballestes’, de la caça amb vesc o amb d’altres paranys, dels caçadors de tords i de conills, de les maneres de cuinar les peces…

La vida escolar a les aules dels nostres pobles

En aquest número ens acostem a les aules escolars d’abans a sentir l’olor de la goma d’esborrar i de la fusta dels llapis; les aromes dels entrepans i de les fruites que esperaven ser menjades a l’hora d’esbarjo; les sentors que desprenien una trentena d’infants – i més i tot – quan s’agrupaven per escoltar la lliçó del mestre o de la mestra…Evoquem alguns dels protagonistes d’una època en què s’anava a estudi a aprendre la ‘nombra’ i la lletra. Si fa no fa, com ara.

Formes de diversió que van canviant

Parlem dels jocs tradicionals, tant si es jugaven a l’escola com a casa o al carrer, així com dels joguets d’abans –des dels més senzills i austers fins als més sofisticats–, dels jocs de cartes que encara perviuen en bars i cafès, dels cromos que regalaven algunes cases de xocolata…També visitem el Museu del Joguet de Catalunya, instal·lat a la Rambla de Figueres.

Pous, basses, aiguamoixos, recs, rieres i fonts…

Com tanta altra gent, Josep Pla quedava fascinat pel soroll de l’aigua. A notes disperses escriu: «en el meu país, caminant per fora, m’aturo a escoltar el rajolí de l’aigua d’un rec, per insignificant que sigui». S’aturava, és clar, el Josep Pla escriptor, enamorat de la seva terra i de les coses petites –que són en realitat les gran coses. Però també, el Pla pagès, el somiador, el badoc, l’home que toca de peus a terra i que sap que l’aigua és vida i que és indispensable per a tothom. Al dossier del número 9, ens aturarem a escoltar el que ens expliquin de basses, rescloses, pous, aiguamoixos… i dels mals i dels béns que l’aigua ha fet a la gent de les Gavarres, l’Ardenya i les terres que les envolten.

Arts de pesca, peixos, pescadors, llotges i peixateries

Parlem del món del mar i de la vida que hi gira a l’entorn: dels peixos i dels pescadors, de les ‘remendadores de xerxes’, dels àpats en mar, de les llotges i de les peixateries, dels diferents tipus d’embarcacions i arts de pesca…També ens fixem en els escalencs que anaven a ‘fer tenda’ a diverses platges del nostre litoral, així com en aquelles paraules i expressions que han donat i donen encara vida a tot aquest món.

Lluites i resistència, angoixes i silencis, maquis i emboscats

Situades en un territori sovint poc transitat, però prou emboscat i prou extens com perquè sigui relativament senzill passar-hi desapercebut, les Gavarres i l’Ardenya han estat alguns cops refugi ideal; altres, una via segura per on poder passar o per on poder fugir; encara altres cops, el testimoni callat de més d’una acció clandestina. Durant l’última guerra també va ser així. A ‘El temps de la guerra’ parlarem de gent i de fets relacionats amb aquest període. També dels maquis i dels emboscats. I de la por, és clar, i de les esperances.

Tavernes, fondes, tertúlies i bons àpats

Cinquanta anys enrere. Un pagès va, com de costum, al mercat de Figueres. Quan acaba la feina de vendre i comprar, fa un tomb pels carrers principals i aprofita per portar diners al banc, on s’ha d’esperar una bona estona: a l’entitat bancària hi ha gent i activitat, cosa que ell veu com a símptoma de vitalitat i riquesa. Quan arriba l’hora de dinar el pagès decideix anar a la fonda. El menjador és ple de gent, com sempre que hi ha mercat. S’asseu a la taula i devora els tres plats que li serveixen. Després de les postres demana cafè i copa.

Oliveres, ‘olivassos’, plagues, gelades, trulls…

Amb el pas dels segles, l’oli s’ha convertit en un element identificatiu del paisatge empordanès i de la manera de viure-hi dels seus habitants. Aquest dossier s’inicia amb un article d’en Pere Gifre en el qual explica que a l’Empordà d’oliveres ja n’hi havia abans de l’arribada dels grecs però que de mil·lenàries n’hi ha menys de les que ens pensem, ja que la majoria són centenàries. Treballant en aquesta revista hem après que hi ha olis de qualitats diferents; hem après que d’oli d’oliva verge, i sobretot l’extra verge, té efectes beneficiosos per a la salut –l’oli d’oliva, tot mal esquiva–; hem après que el sector, a l’Empordà, està experimentant una revifalla i que s’ha iniciat un camí, semblant al que va seguir el món del vi, que és esperançador; hem après, en definitiva, que el nostre oli és un producte carregat de futur.

Negocis clandestins en èpoques de repressió i misèria

En èpoques de miseria faltava de tot. Els rebosts eren buits, les botigues no tenien res per vendre, les parades tampoc… En el mercat negre es trobava el que es trobava: era temps d’estraperlistes i de contraban, de fam i de penellons, de pa negre, de llobins i de farro, de burots i de carrabiners, de trens amb vagons plens de dones sospitosament grasses, de barques nocturnes que semblava que no existien.

La vida que s’amaga rere les parades de mercat

Anar a plaça és una activitat que ha marcat la vida quotidiana dels homes i les dones que, segles enrere, es van adonar que, si intercanviaven aquells productes que tenien en abundància per aquells altres de què estaven mancats, la vida de cada dia els seria més fàcil. Des d’aleshores, els mercats han format part del nostre imaginari col·lectiu. Qui no s’ha deixat caure, amb més o menys regularitat, en aquests espais on cada marxant exposa el seu producte –fruites, verdures, llegums, aviram, teixits…– i on, un dia a la setmana, es concentra el moviment dels habitants de la rodalia? Encara que els temps en què vivim han substituït els carros i les tartanes per vehicles motoritzats, a anar a mercat vol dir, encara avui, participar en una festa que transcendeix l’intercanvi comercial per convertir-se en un dels moments de plenitud de les relacions socials entre pobles veïns.

Aliments racionats i tràfic il·legal de productes

Som un país de frontera i, com a conseqüència d’això, una terra on s’havia fet molt de contraban. En aquest número anem a trobar aquells que havien passat la muntanya amb un ‘fardo’ a l’esquena, o bé per mar, amb l’embarcació ben carregada, perquè ens expliquin les seves peripècies. Anem a conèixer els secrets on els paquetaires amagaven la càrrega en cas de necessitat. Volem saber, per boca dels protagonistes, amb quins productes es traficava. També parlem de la misèria i de les restriccions que, en algunes èpoques no gaire llunyanes, van fer de l’estraperlo una activitat ben normal i quotidiana, però a la vegada arriscada i incerta.

Les protagonistes més desconegudes de la vida pagesa

Quasi sempre presents, però quasi també sempre en un segon pla, a ningú no se li escapa que les dones han estat sovint les grans protagonistes silenciades de la nostra història. A les gavarres o a l’Ardenya, com també a tants altres llocs. L’objectiu d’aquest dossier és donar una visió de l’educació que rebien, de la visió que se’n tenia i, sobretot, de les diferents etapes de la vida de les dones en aquestes muntanyes. Però no ho plantegem com un treball exhaustiu, sinó com un primer treball, com un primer pas per començar a saber com naixien, com creixien, com s’enamoraven, com somiaven, com treballaven, com envellien i com morien unes persones estimades en alguns casos, menyspreades en alguns altres, però que eren quasi sempre a pertot i que eren quasi sempre també indispensables.

El conreu de raïm, cellers i cooperatives

El conreu de la vinya i, per extensió, l’elaboració de vi, ha estat, al llarg de la història, un element important i definitori del país, a una banda i a l’altra de l’Albera. La primera referència escrita sobre el comerç del vi, a Empúries, és del segle cinquè abans de Crist, que aviat és dit. Les vinyes han configurat un paisatge. Les feixes i parets de pedra seca, amb les característiques barraques de vinya, ens mostren la voluntat dels pagesos de lluitar contra una natura adversa. Anem a trobar a alguns dels que segueixen la tradició de cuidar les vinyes i extreure’n el millor suc. Parlem de les antigues cooperatives –aixecades amb esforços i renúncies–, però també dels actuals cellers i dels nombrosos intents, reeixits, d’aconseguir prestigiar els vins de la zona.

Unes muntanyes úniques entre Sant Feliu i Tossa

Coneguda també com a massís de Cadiretes, Ardenya, aquesta gran gemma verd-fosca i severa, per dir-ho en paraules de Josep Vicente, espera que molta gent la reconegui i fins i tot que la identifiqui. Des de l’extensió del massís fins a l’origen del nom, des del patrimoni històric i etnològic fins a la gent que hi va viure o que en va viure, en aquest dossier farem una primera visió d’aquesta gemma desconeguda que és Ardenya. I no oblidarem tampoc la part litoral d’unes muntanyes que han estat camí de contrabandistes, senya per als pescadors i que són encara punt de referència.

Feines tradicionals en una terra de plana, mar i muntanya

Els protagonistes d’aquest dossier són persones que, a banda de treballar i lluitar molt, s’han estimat el seu ofici. Seguint Joan Maragall a Elogi de viure, són persones que s’han esforçat en la seva tasca com si en depengués la salvació de la humanitat. Persones que saben que el món s’arreglaria només que tothom fes el seu deure, amb amor, a casa seva. En aquest dossier fem un repàs de feines tradicionals d’una geografia marcada per la unió de la plana, la muntanya i el mar: des de ferrers a sanadors, passant per minaires, moliners, carboners, llevadors de suro fins a ‘remendadores’ de xarxa o corallers.