Diades de fe i gresca…

El número 31 de la revista Alberes arriba amb un dossier de 69 pàgines que ens conviden a caminar amb devoció a través de les romeries i els aplecs fins a una ermita o un santuari del nostre territori, on la gent es troba per compartir la fe, els platxeri, la música i els àpats: des de la Mare de Déu del Mont fins a Sant Sebastià a Cadaqués, passant per les Salines, Requesens o Sant Onofre.

El monogràfic repassa el fervor pretèrit, però també centra la mirada en l’avui. Actualment, el motor principals dels aplecs i les romeries que es tracen en aquest dossier no és estrictament religiós, en molts casos. Les trobades han esdevingut sobretot espai de relació social on les tradicions populars, els àpats en comunitat, els balls, la gatzara i les rutes excursionistes segueixen engrescant les persones a fer camí. Compartim-les!

Per Sant Tomàs…

El número 30 de la revista Alberes parla d’una tradició ancestral de casa nostra, la matança del porc. Aquesta escena, anys enrere molt habitual en masos i cases de poble de les nostres contrades, avui cada vegada és més esporàdica: ja no és una necessitat alimentària com abans, més aviat les dietes modernes i l’excés de colesterol en dissuadeix el consum de la gent. En aquest dossier, però, recuperem el seu llegat parlant amb matadors i botifarreres, però també amb carnissers, artesans i famílies que cada hivern encara posen el perol al foc.

Més enllà del monogràfic, la publicació també inclou entrevistes i reportatges d’actualitat; una ‘Conversa’ amb la Miquela Valls, gran defensora de la llengua, la cultura i la literatura catalana a la Catalunya del Nord; els ‘Primers relleus’, de la mà d’Henar Galán; la trajectòria dels Lladó de Borrassà al ‘Retrat de família’, o els racons de Saus, Camallera i Llampaies a l”Indret’. Com sempre, també hi ha articles de patrimoni, dues rutes per fer a peu i continguts que fan una picada d’ullet a l’actualitat.

Vinguts de lluny, noves vides i oportunitats

El nou número de la revista Alberes centra el seu dossier amb persones que van deixar casa seva, el seu país, i van venir cap a Catalunya, concretament a poblacions de l’Alt Empordà. El dossier ‘Vinguts de lluny’ ens ofereix 37 pàgines que parlen de la gent que va haver de marxar de casa seva per buscar noves oportunitats en fàbriques, al camp, en la construcció, el sector serveis derivat del turisme… i que avui ja han arrelat a casa nostra.

La revista també inclou entrevistes i reportatges d’actualitat; una ‘Conversa’ amb en Jaume Subirós, cuiner i director del Motel Empordà de Figueres i l’Almadraba Park Hotel de Roses; els ‘Primers relleus’ de la mà de Montserrat Segura; o, descobrim la història del ‘Retrat de família’ de la família Font, de Marzà. Entre d’altres hi ha articles de patrimoni, dues rutes i descobrim amb la secció de l”Indret’, Cabanelles.

Al volant!

A peu, a cavall, sobre dues, tres, quatre o més rodes la humanitat ha tingut la necessitat de desplaçar-se per intercanviar productes, rebre atenció mèdica, visitar familiars o coneguts, conèixer nous indrets… Quan parlem de transports de servei públic a l’Empordà, el Vallespir i el Rosselló ens referim, d’una banda, sobretot als cotxes de línia, autocars, autobusos, òmnibus, ordinaris –tots cinc mots sinònims, o amb lleus matisos–, és a dir, un mitjà de transport per carretera i sobre rodes. Però en aquest dossier també ens referim, de l’altra, als trens, la més popular la línia que uneix Barcelona amb Figueres des de 1877 i amb Portbou des de 1878, i que ha marcat tant les poblacions per on passa. No ens volem oblidar, però, d’altres línies ferroviàries. Ni tampoc d’un altre mitjà, el taxi.

‘El foc té aturador, que l’aigua no’. Aquesta frase l’hem sentida més d’una vegada en cas d’aiguats i mugades a casa nostra. En aquest dossier, parlem de les catàstrofes naturals que ens han afectat; des dels focs que han arrasat les Salines, la serra de l’Albera i el cap de Creus en més d’una ocasió; els aiguats que han deixat la plana negada; l’any de la fred, el 1956, que va matar oliveres centenàries; les nevades poc freqüents al nostre territori que ho han col·lapsat tot; les víctimes dels llamps, les fortes tramuntanades o els naufragis de barques, sobretot, al cap de Creus. De la mà dels testimonis que en tenen un record ben viu rememorem els estralls que provoca la natura, molt sovint agreujats per la mala gestió de l’ésser humà.

A la venda, a partir del 29 de gener.

El pal de paller de moltes cases, sobretot a pagès

Les dones han estat el pal de paller de moltes cases, especialment a pagès, on han hagut de fer de tot: cuinar, rentar la roba, anar a buscar aigua a la font, pujar les criatures, cuidar els avis, donar menjar a l’aviram, als conills i a la truja, talaiar les vaques, menar l’hort i, si calia, anar a mercat, anar a collir olives i raïms, trenar rebrolles i capses de blat de moro, anar a buscar llenya…Segons si vivien a muntanya o a la plana. En aquest número donem veu a un col·lectiu sovint invisibilitzat que en primera persona ens explicarà l’ahir, però també l’avui de les dones que són al capdavant d’explotacions agrícoles i ramaderes.

Pa, coques, flaones, rosquilles, taps i galetes artesanes…

En aquest número parlem de la farina i del pa. Ens fixem en el correu del blat, en els antics molins, en els obradors de galetes —com el forn La Barceloneta de Figueres, obert des de finals del segle XIX—, en les fleques i pastisseries amb solera…Parlem dels brunyols, de la coca d’escalivada de Vilabertran, dels taps de Cadaqués, del pa de pessic, de les rosquilles d’Arles, dels tortells i del pa amb vi i sucre. També dediquem unes pàgines, és clar, a la farinera de Castelló d’Empúries, avui convertida en Ecomuseu.

El món de la caça, una afició arrelada al país

Donem a conèixer el món de la caça, una activitat molt popular als nostres pobles. Parlem de les colles senglaneres, dels vedats públics i privats, de quan s’anava a ‘parar ballestes’, de la caça amb vesc o amb d’altres paranys, dels caçadors de tords i de conills, de les maneres de cuinar les peces…

Formes de diversió que van canviant

Parlem dels jocs tradicionals, tant si es jugaven a l’escola com a casa o al carrer, així com dels joguets d’abans –des dels més senzills i austers fins als més sofisticats–, dels jocs de cartes que encara perviuen en bars i cafès, dels cromos que regalaven algunes cases de xocolata…També visitem el Museu del Joguet de Catalunya, instal·lat a la Rambla de Figueres.

Arts de pesca, peixos, pescadors, llotges i peixateries

Parlem del món del mar i de la vida que hi gira a l’entorn: dels peixos i dels pescadors, de les ‘remendadores de xerxes’, dels àpats en mar, de les llotges i de les peixateries, dels diferents tipus d’embarcacions i arts de pesca…També ens fixem en els escalencs que anaven a ‘fer tenda’ a diverses platges del nostre litoral, així com en aquelles paraules i expressions que han donat i donen encara vida a tot aquest món.

Tavernes, fondes, tertúlies i bons àpats

Cinquanta anys enrere. Un pagès va, com de costum, al mercat de Figueres. Quan acaba la feina de vendre i comprar, fa un tomb pels carrers principals i aprofita per portar diners al banc, on s’ha d’esperar una bona estona: a l’entitat bancària hi ha gent i activitat, cosa que ell veu com a símptoma de vitalitat i riquesa. Quan arriba l’hora de dinar el pagès decideix anar a la fonda. El menjador és ple de gent, com sempre que hi ha mercat. S’asseu a la taula i devora els tres plats que li serveixen. Després de les postres demana cafè i copa.

Oliveres, ‘olivassos’, plagues, gelades, trulls…

Amb el pas dels segles, l’oli s’ha convertit en un element identificatiu del paisatge empordanès i de la manera de viure-hi dels seus habitants. Aquest dossier s’inicia amb un article d’en Pere Gifre en el qual explica que a l’Empordà d’oliveres ja n’hi havia abans de l’arribada dels grecs però que de mil·lenàries n’hi ha menys de les que ens pensem, ja que la majoria són centenàries. Treballant en aquesta revista hem après que hi ha olis de qualitats diferents; hem après que d’oli d’oliva verge, i sobretot l’extra verge, té efectes beneficiosos per a la salut –l’oli d’oliva, tot mal esquiva–; hem après que el sector, a l’Empordà, està experimentant una revifalla i que s’ha iniciat un camí, semblant al que va seguir el món del vi, que és esperançador; hem après, en definitiva, que el nostre oli és un producte carregat de futur.

La vida que s’amaga rere les parades de mercat

Anar a plaça és una activitat que ha marcat la vida quotidiana dels homes i les dones que, segles enrere, es van adonar que, si intercanviaven aquells productes que tenien en abundància per aquells altres de què estaven mancats, la vida de cada dia els seria més fàcil. Des d’aleshores, els mercats han format part del nostre imaginari col·lectiu. Qui no s’ha deixat caure, amb més o menys regularitat, en aquests espais on cada marxant exposa el seu producte –fruites, verdures, llegums, aviram, teixits…– i on, un dia a la setmana, es concentra el moviment dels habitants de la rodalia? Encara que els temps en què vivim han substituït els carros i les tartanes per vehicles motoritzats, a anar a mercat vol dir, encara avui, participar en una festa que transcendeix l’intercanvi comercial per convertir-se en un dels moments de plenitud de les relacions socials entre pobles veïns.

Aliments racionats i tràfic il·legal de productes

Som un país de frontera i, com a conseqüència d’això, una terra on s’havia fet molt de contraban. En aquest número anem a trobar aquells que havien passat la muntanya amb un ‘fardo’ a l’esquena, o bé per mar, amb l’embarcació ben carregada, perquè ens expliquin les seves peripècies. Anem a conèixer els secrets on els paquetaires amagaven la càrrega en cas de necessitat. Volem saber, per boca dels protagonistes, amb quins productes es traficava. També parlem de la misèria i de les restriccions que, en algunes èpoques no gaire llunyanes, van fer de l’estraperlo una activitat ben normal i quotidiana, però a la vegada arriscada i incerta.

El conreu de raïm, cellers i cooperatives

El conreu de la vinya i, per extensió, l’elaboració de vi, ha estat, al llarg de la història, un element important i definitori del país, a una banda i a l’altra de l’Albera. La primera referència escrita sobre el comerç del vi, a Empúries, és del segle cinquè abans de Crist, que aviat és dit. Les vinyes han configurat un paisatge. Les feixes i parets de pedra seca, amb les característiques barraques de vinya, ens mostren la voluntat dels pagesos de lluitar contra una natura adversa. Anem a trobar a alguns dels que segueixen la tradició de cuidar les vinyes i extreure’n el millor suc. Parlem de les antigues cooperatives –aixecades amb esforços i renúncies–, però també dels actuals cellers i dels nombrosos intents, reeixits, d’aconseguir prestigiar els vins de la zona.

Els testimonis d’un temps marcat per la pena i la recança

Al final de la Guerra Civil –una contesa que encara és present entre la majoria de nosaltres– va començar la gran retirada republicana de 1939. L’èxode es va convertir en un camí de misèria i de patiment per a aquells que, havent de deixar el seu país, es van veure obligats a passar la ratlla, amb un destí incert. El map temps i el fred es varen sumar a la pena d’aquella gent que travessala en coll de Lli, el coll de Banyuls, el coll del Belitres, el coll de Pertús…I que, un cop arribats a l’altra banda, van haver de malviure en camps de concentració improvisats pel govern francès a Argelers, Sant Cebrià o el Baracrès. Escoltem en primera persona el relat d’alguns dels protagonistes.

Feines tradicionals en una terra de plana, mar i muntanya

Els protagonistes d’aquest dossier són persones que, a banda de treballar i lluitar molt, s’han estimat el seu ofici. Seguint Joan Maragall a Elogi de viure, són persones que s’han esforçat en la seva tasca com si en depengués la salvació de la humanitat. Persones que saben que el món s’arreglaria només que tothom fes el seu deure, amb amor, a casa seva. En aquest dossier fem un repàs de feines tradicionals d’una geografia marcada per la unió de la plana, la muntanya i el mar: des de ferrers a sanadors, passant per minaires, moliners, carboners, llevadors de suro fins a ‘remendadores’ de xarxa o corallers.