Anna Costal i Fornells (Girona, 1981) és musicòloga, llicenciada en Història i Ciències de la Música per la Universitat Autònoma de Barcelona i doctora per la mateixa universitat amb una tesi sobre Pep Ventura que va merèixer el reconeixement de premi extraordinari. Actualment és professora a l’Escola Superior de Música de Catalunya, i forma part del grup de recerca Interpretació i Creació Musicals adscrit a aquesta institució. Ha publicat Això no és una biografia de Pep Ventura amb Editorial Gavarres.
En la plenitud de la seva carrera professional, Pep Ventura va viure una transformació radical de les diversions públiques. El músic de Figueres va participar activament en el canvi de paradigma cultural d’una societat que, a mitjan segle XIX, descobria un nou temps dedicat al lleure i gaudia dels espectacles teatrals, el virtuosisme dels artistes romàntics i els balls de moda. L’evolució del concepte festiu també va comportar un ús inèdit de la música i el ball que, més enllà del mer entreteniment, van vehicular l’expressió d’idees polítiques i reivindicacions socials, sobretot en l’època convulsa del Sexenni Democràtic.
La quotidianitat de Pep Ventura com a cap de cobla, compositor i intèrpret, contrasta amb el relat sobre el músic que va prosperar després de la seva mort. Diversos autors el van convertir en mite nacional de la música tradicional catalana, un fet que el va perpetuar en la memòria col·lectiva com una figura heroica, però totalment desconnectada de la realitat del seu temps.
Aquest llibre no és una nova biografia sinó una alternativa a aquell discurs tradicionalista. Proposa un diàleg entre els fets històrics i el relat mític, un exercici interessant que, a més de suggerir noves perspectives per a l’estudi de la música romàntica, recupera la vivència d’una cultura popular que va contribuir, decididament, a l’avenç i al progrés de la Catalunya contemporània.
Sales de ball
Els diumenges a la tarda, joves de poblets i de masies del pla o de la muntanya es congregaven als pobles més grans. Deixaven la bicicleta en una casa de confiança, es canviaven les espardenyes per sabates i cap al ball. Eren els anys cinquanta i seixanta. I, a les sales –Cal Tet, el Casino dels Nois, El Fraternal, Can Met, la Sala Galà…–, una orquestrina i, més endavant, un conjunt musical feien aixecar noies i nois de les cadires per entrar a la pista a ballar. A les llotges, asseguts, els grans: homes i dones, escopetes de vigilància. Als setanta i vuitanta, moltes d’aquestes sales es van transformar, es van enfosquir i van enllaunar la música. Les discoteques van florir arreu del territori, sobretot a la costa. En aquest número parlem d’aquests locals, que van acollir la joventut de tantes generacions a tants pobles de l’entorn de les Gavarres, l’Ardenya, el Baix Ter i el Montgrí.
La vida que s’amaga rere les parades de mercat
Anar a plaça és una activitat que ha marcat la vida quotidiana dels homes i les dones que, segles enrere, es van adonar que, si intercanviaven aquells productes que tenien en abundància per aquells altres de què estaven mancats, la vida de cada dia els seria més fàcil. Des d’aleshores, els mercats han format part del nostre imaginari col·lectiu. Qui no s’ha deixat caure, amb més o menys regularitat, en aquests espais on cada marxant exposa el seu producte –fruites, verdures, llegums, aviram, teixits…– i on, un dia a la setmana, es concentra el moviment dels habitants de la rodalia? Encara que els temps en què vivim han substituït els carros i les tartanes per vehicles motoritzats, a anar a mercat vol dir, encara avui, participar en una festa que transcendeix l’intercanvi comercial per convertir-se en un dels moments de plenitud de les relacions socials entre pobles veïns.
El cap de cobla, compositor i intèrpret figuerenc Pep Ventura va participar activament en el canvi de paradigma cultural d’una societat que, a mitjan segle XIX, descobria un nou temps dedicat al lleure i gaudia dels espectacles teatrals, dels artistes romàntics i els balls de moda. L’evolució del concepte festiu va comportar un ús inèdit de la música i el ball que, més enllà de l’entreteniment, van vehicular l’expressió d’idees polítiques i reivindicacions socials.
