Josep Playà Maset > Text
Cadaqués ha exercit una estranya fascinació entre els artistes, que va més enllà del seu personatge més popular i representatiu que és Salvador Dalí. La coincidència de pintors com Joan Soler Roig, Eliseu Meifrèn, Lluís Graner i Ramon Pichot Gironès ja a finals del segle XIX només es pot entendre per una conjunció de diversos factors vinculats a la bellesa del paisatge i a l’aïllament d’aquest enclavament del Cap de Creus, que afavoreix la creació. Altres hi trobaran la màgia de l’entorn, la tramuntana dels deliris o el caràcter especial dels cadaquesencs més propi d’una illa.
Les figures de Picasso, Planells, Duchamp, Hamilton… i naturalment Dalí van tenir durant al segle XX un efecte crida. I, als anys setanta, Cadaqués va viure probablement el seu moment àlgid, des del punt de vista artístic, amb la posada en marxa del Festival de Música i el concurs de gravats Mini Print –impulsat pel gravador Pascual Fort–, amb les exposicions de renom internacional a la galeria Cadaqués –dirigida per l’arquitecte Lanfranco Bombelli–, amb la creació del museu d’art i amb l’activitat al voltant de la Societat l’Amistat, amb sonades mostres com la dedicada a Carles Rahola. Una sèrie d’artistes, alguns amb residència fixa, altres de temporada, són durant aquests anys la punta de llança d’aquest «jardí de les delícies», com el va anomenar Joan Josep Tharrats. I, entre tots, destaquen els noms de Josep Maria Prim, Ramon Aguilar Moré, Rafael Duran, Josep Roca Sastre, Francesc Todó, Ramon Pichot, Antoni Pitxot, Elena Paredes, Joan Ponç i el mateix Tharrats, tots ells ja desapareguts. També altres creadors que, des de diferents camps, en van ser els grans divulgadors: Rafael Santos Torroella, Luis Romero, Henry François Rey o Peter Harden.
D’arreu del món. Fer un cens d’artistes de Cadaqués és quasi impossible. Permanentment n’hi ha uns que arriben i altres que se’n van. Fins i tot els que hi viuen tot l’any, si poden, marxen a l’estiu per evitar l’allau turística. Però juliol i agost són els mesos que s’hi instal·len altres artistes que viuen fora. El mateix passa amb les galeries d’art i els tallers, que obren i tanquen segons la temporada –des dels anys setanta es calcula que n’hi ha hagut unes 40–. El diari La Vanguardia va voler reunir el juliol de 2022 en una fotografia tots els artistes que hi resideixen tot l’any. En sortien prop d’una quarantena, i la xifra s’estenia segons on es posava la barrera entre amateurs i professionals o en quines disciplines artístiques, ja que, a banda dels pintors i escultors, es pot ampliar a fotògrafs, performers, dissenyadors gràfics, creadors audiovisuals, joiers…
El degà dels artistes és, sense discussions, Shigeyoshi Koyama (Osaka, 1940). Va arribar a Cadaqués el 1970 fent autoestop i al cap de poc s’hi va establir definitivament. La seva obra, que exposa habitualment a la galeria Patrick Domken, és reconeixible. Els seus paisatges grisos, amb el Paní i Es Cucurucuc com a eixos, són avui un signe d’identitat pictòrica de la població.
Un altre estranger que ha deixat petjada és Ignacio Iturria (Montevideo, 1949), que va arribar el 1977. Ha tornat a l’Uruguai, però aquí ha deixat una galeria amb el seu nom, a mans del seu gendre Juan Russo, i és en part culpable de l’arribada d’altres artistes d’aquest país com José Luis Scaffo, Miguel Herrera o Mauricio Sbarbaro, aquest darrer també amb galeria pròpia.
Un altre referent és Guastau Carbó Berthold (Barcelona, 1941). Viu des de 1978 a Cadaqués i està casat amb la pintora Nobuko Kihira (Nagoya, 1960), que va descobrir aquesta població gràcies a la seva participació, fa 34 anys, en el Mini Print Internacional. Carbó ha estat deu anys president de l’Ateneu de Cadaqués i fa 21 anys que va crear la galeria Marges-U, una de les més estables.
Si parlem de galeries hem d’esmentar la de Patrick Domken, que ara mateix és la més activa i gairebé l’única que té exposicions durant tot l’any. Important per la rellevància de les seves exposicions és la galeria Cadaqués, que gestiona Huc Malla, que ha sabut mantenir l’esperit Bombelli i ha donat oportunitat a joves que avui s’han fet un nom com Jordi Mitjà, Rosa Tharrats, Jordi Colomer o Anna Malagrida. Un grup al qual darrerament s’hi ha afegit el cineasta més inclassificable de tots, Albert Serra.
El Taller Galeria Fort podríem dir que és més que una galeria. Vicenç Altaió, autor del llibre-crònica Tardes de diumenge, ha escrit amb encert que «és la galeria del món que millor rendibilitza l’espai per metres cúbics». Mercè Barberà, ajudada per la seva família, continua la tasca endegada pel seu marit, Pascual Fort, i cada any hi fa encabir els més de 800 petits gravats que s’han presentat a concurs. «Molts dels artistes que han enviat obra en les 43 edicions celebrades, després han vingut a Cadaqués per conèixer el poble», explica, amb la seva conversa tranquil·la i precisa, la Mercè, que segueix al peu del canó com si l’edat s’hagués aturat en aquest racó de món.
Un altre artista molt vinculat a Cadaqués és Ramon Moscardó. Va començar a venir-hi amb el seu germà bessó, Josep, però ell s’hi va instal·lar fa més de 30 anys. Han contribuït a la seva popularitat uns paisatges més figuratius i l’estudi del carrer Hort d’en Sanés –que capitalitza el mapa de galeries juntament amb el carrer Unió–. «No hi ha una escola de Cadaqués però l’indret exigeix, et marca, encara que molts es neguen a reconèixer-ho», afirma, alhora que es queixa per les dificultats de molts artistes per disposar d’un espai per culpa dels alts lloguers i a la manca d’un centre públic on exposar.
Patricia Sicardi, una argentina que ha tingut fins a tres galeries a Cadaqués des de 2005, coincideix amb les dificultats per organitzar-se, per impulsar activitats com la Nit de l’Art i per certa tendència «a criticar molt i fer poc». Però alhora no s’està de dir que «buscava un lloc al món per viure i en arribar aquí em vaig enamorar de la llum, que canvia permanentment, del mar i de la bellesa del poble.»
En clau femenina. En els darrers anys, l’activitat creadora s’ha vist enriquida per una eclosió de dones artistes: Suse Stoisser, Catherine Sagnier, Catherine Rey, Maya Cusell, Joanna Rosselló, Valérie Prot, Nobuko Kihira, Jessi Rask, Mercedes Gallardo, Natàlia Tomàs, Elodie Loiseleur, Rosa Tharrats, Fina Miralles… Una desena de galeries són regides també per dones.
La llista d’artistes de Cadaqués es pot construir des de molts punts de vista. Podríem parlar de figures emergents com Javi Aznárez o Joaquín Lalanne; dels artistes locals, com Moisès Tibau, de qui fa poc s’ha publicat un llibre del seu treball de fotoperiodista, o del desaparegut Joan Vehí, que perviu a través de la seva fundació; dels forans, com el mateix Koyama, Bernd Block, Wolfgang Berus, Daniel Zerbst, Bernard Florencie, Norbert Danny Rauch… I fins i tot dels qui sense ser-ho mereixen ser en aquesta antologia, com en Pere Vehi, del Boia, col·leccionista, expert en l’obra daliniana, organitzador d’exposicions i aglutinador d’aquest esperit creatiu que forma part de l’ADN cadaquesenc.
