Ernest Costa i Savoia
Una advertència prèvia: només parlaré, i no de manera exhaustiva, de tretze de les nombroses plantes llenyoses que arrelen al territori que abraça Les Garrotxes i una àrea relativament propera. Som-hi!
Aloc. Prudenci Bertrana relata que a les foranies de Girona vorejava el Güell i «els alocs li obstruïen els passos amb l’espessor de llurs tiges i el perfumaven amb l’embriagadora flaire de llurs flors morades». La bellesa i el gaudi que ens ofereixen els vegetals és un profit gens menyspreable que no hem d’oblidar. Prosaic del tot, l’any 1884, Francesc Maspons Labrós afirmava «que serveixen per a fer-ne cistells i coves». L’enyorat amic empordanès Lluís de la Deixesa m’explicava que a l’hora de fer cistells substituïen els vims per vergelletes tendres d’aloc tallades a l’hivern.
Arç blanc. D’habitud el pastor Joan Vilà, acompanyat del seu nin i quan la lluna era vella, anava a coll d’Ares a proveir-se de flors. Podria fer-ne tisanes. L’ús medicinal era i és un dels que s’ha fet d’aquest arbust. Els fruits també es perseguien amb idèntica finalitat. Al meu paladar solen ser eixuts, desmaiats i més aviat dolços. En canvi, deuen agradar a tudons, merles i gaigs, no en va els gascons els coneixen com a pans d’ocell. A les contrades de Milany en diuen aranyons vermells, cap a la Vall del Bac i Beget són beduis, i a la Bisbal d’Empordà passen a ser pometes de pastor. La Maria dels Alls, de Banyoles, en posava a la ratafia. A Sant Grau d’Entreperes creien que l’arbret acollia el millor escarcí, o sigui la planta mig paràsita també coneguda com a vesc o visc. L’arç blanc serveix com a peu d’empelt de pomeres, perers o cirers. De la fusta se n’han preparat fusos per filar.
Boix. Deixant de banda les grans quantitats de culleres, forquilles, llosses o mans de morter que s’han manufacturat, industrialment a Tortellà i de manera més rudimentària a les cases, els beneficis oferts pels boixos no tenen fi ni compte. En Martí de can Picola, d’Ogassa, que no és pas un pastor vell, em comentava haver fet els elements anteriors, tret, potser, de mans de morter. A més, entre altres, ha gastat boix per barrons de menjadora i sivelles per sarrons. De les torneries i de la fàbrica Grober, de Bescanó, n’han sortit botons per a les guerreres de soldat. Alguns muntanyencs se’n feien flobiols i pipes, per bé que el Pipaire, d’Amer assegurava que s’esquerda massa. D’altres, n’obtenien el tram final de les vergueres, les batoies –batolles–, per batre amb animals o bé esclopets per protegir-se les mans a l’hora de segar. Els de can Boix Matalasser, de Banyoles, n’aconseguien bastons per picar la llana. «Es petaven de cop, però duraven». Als horts no era rar veure aspres de boix.
Malgrat hi hagi unanimitat a acceptar que la fusta d’olina és la que dona el carbó de més qualitat, en Claudio Rosell, de Toses, dubtava: ves si no serà millor la de boix, venia a dir. Amb rama poc o molt seca i planxada amb pedres, recobrien carboneres i barraques: les embalumaven. Les rames han facilitat un bon jaç, se n’han preparat escombres, han protegit les hortalisses de la fred i se n’han posat al damunt de l’aigua de les galledes a fi que al xarbotar-la no es vessés. Per a ovelles, cabres i vaques el boix no és una planta rellevant. No els agrada gaire. Però sí que per als humans la captinença d’aquests animals és un indicador meteorològic útil perquè tan bon punt en facin alguna mossada els marcarà que tindran pluja o neu. Les càpsules dels fruits, proveïdes de banyetes –d’aquí que en alguns llocs en diguin bous–, han servit de joc a la mainada. I acabo amb l’ermitana de Santa Magdalena del Mont, d’allà dalt el Puigsacalm: una vegada feta una cuita de pa, torrava al forn, només una mica, alguns tronquets de boix; en tindria per veure-s’hi mentre feia camí cap a Sant Privat.
Cartellatge. Aprofitant la seva flexibilitat s’han fet servir les tigetes per lligar feixos de llenya prima: feixines, fogots. Amb tiges més fetes se n’han preparat bastons, batoies o mànecs de fuets de traginer. Si els prestigiosos mànecs dels perpinyans de Sureda –també es tractava de fuets– eren de lledoner, a les contrades garrotxines s’havia gastat cartellatge.
Cirer d’arboç. En preguntar a l’estimada Montserrat Costa, de la vall de Matamors, si la confitura de cireres d’arboç era gustosa, em va respondre: «Com que hi havia gana, tot era bo». També vaig demanar-ho als de can Vila, de Pujarnol, i, ràpid, digueren que la de cabell d’àngel era millor. Més clar, l’aigua. No li tenien cap estima. Amb tota la raó del món, afegeixo. Això no treu que en temps de misèria hagués servit d’aliment a moltes persones. Merles i tords, aquests sí, en fan festa. «Els tords arriben secs. Posen greix després d’haver menjat cideres d’arboç i olives», afirma la Julia de can Serrats, de la Mota.
L’arboç s’apreciava per carbó i llenya. A les muntanyes de Rocacorba les cames anaven per llenya i les rabasses, que s’arrencaven amb magall, es carbonaven. Amb tot, hi havia propietaris que preferien mantenir la rabassa perquè rebrotés. Els tanys s’empraven per fer pues de rampins i gàbies per poller. Segons en Joan de can Llorà, de Bescanó, i que d’aquestes coses en sabia un fum, amb tacs d’arboç s’alimentaven gasògens d’autos i camions. A les cases de les Gavarres, on els arboços abunden tant i tant, no era d’estranyar que guardessin estellicons d’arboç. Els tenien per bullir-los i fer aigua per rebaixar la sang; advertien, però, que s’havia d’ingerir amb mesura. Pel meu gust la mel d’arboç, entre dolça i amarga, és excelsa. Tanmateix, no deu ser un gust massa compartit, atès que és una mel difícil de trobar.
Espinavessa. Heus aquí un arbust que ens rep amb un exèrcit de punxes més o menys rectes o arquejades, sempre rígides, esmoladíssimes i agressives. No obstant això, els humans, que som capaços de treure partit dels elements més hostils, també n’hem tret de l’espinavessa. Els brancs, convenientment tallats, s’han usat per penjar figues a les punxes, dites garfis a les nostres contrades. Penjades d’aquesta manera les figues es ventilaven de tots costats i s’assecaven a la perfecció. A Vilafreser em deien que, sobretot, n’hi penjaven de coll llarg, d’ull de perdiu i de la carn. Amb els brancs, tan infranquejables, també s’establien barreres perquè el bestiar no passés.
Faig. Els vells feien memòria d’haver vist que pel camí vell d’Olot a Vic hi transitava faig del Cabrerès per fer-ne mobles. A la casa de les Cols, a la Canya, se’n duia per construir cadires. A l’inrevés d’alguns indrets de l’Alt Pirineu, al nostre espai la rama com a farratge no ha tingut requesta. Pel que fa a les fages, agraden al bestiar i no desplauen al paladar de les persones. El faig també era plaent als carboners, en aquesta cas perquè dona un bon carbó. A Bruguera foradaven les soques grosses amb un tribi –barrina grossa– per facilitar estellar-les amb dinamita.
Grèvol. Ningú ho diria: les agressives fulles dels grèvols han servit d’aliment als conills. Encara l’any 2011 vaig veure’n d’acabades d’arreplegar al Molí Vell dels Hostalets d’en Bas. Però és una planta que encara ha estat més cobejada per llevar-li trossades de pela amb la qual s’obtindria vesc per atrapar ocells. Cardines i verdums que després posarien en gàbies, vaig anotar a Amer.
Lledoner. Mireu què escriu Víctor Català en aquest pou sense fons que és Solitud: «Pelava les vergelles de lledoner que més tard serien collars pels marrans aixaliats». Collars, però també moltes i moltes forques, jous, encims –se subjectaven als jous–, o burros –colladers– per dur aigua o llet. Que la fusta blegui bé i sigui agraïda de treballar evidencia el perquè d’aquesta demanda. No ha d’estranyar, doncs, que els lledoners, sovint d’una corpulència admirable, fessin companyia a nombroses cases pageses: a part de proporcionar-los una matèria primera excel·lent, els oferien ombra, rama farratgera o lledons com a munició per a les petadores.
Llentrisca. És possible que la propietat més coneguda i divulgada sigui la d’envigorir les peces de la boca, combatre el mal de queixal o alleujar les molèsties inherents a una extracció. A aquest fi se’n fa aigua i es glopeja. A can Llusca, de Camós, n’arramassaven algun braçat per, junt amb romaní, poder fer aigua per posar-hi els peus adolorits. Altres prenien aigua per rebaixar el sucre, amb rames escombraven i aromatitzaven els forns de pa, netejaven botes de vi, algú en fumava…
Marfull. Vaques i cabres en són tan gormandes que s’enfilen fins a haver els brots més alts. De Talaixà, Biert o Camós he recollit informacions semblants. A l’ensems les tiges han servit de lligasses. A Breda hi lligaven els feixos de llenya que es duien als ollers.
Pi rojalet. Com que puja espadat se n’han destinat per pals de telèfon o d’electricitat. A més, se’n troba al bigatge de les construccions muntanyenques. «Moltes bigues de casa són de rajolet molt fet, una fusta que tot és cor, dura com la pedra; vols clavar-hi un clau i no pots. No es corca», m’explicaven, amb satisfacció, els estadants de Llimós, a les Llosses. Els esclopers de Maià de Montcal i Lliurona procuraven fer els xabots –calçats que tenen la sola de fusta– i els esclops servint-se de rojalets. A Ogassa m’asseguraven que, per collars, aquests pins es bleguen més si han nascut i crescut a l’ombra i a la humitat de mates de boix o ginebre.
Vern. «El vern va deixar morir la seva mare de fred», diuen a Anglès. A la Garrotxa parlen «del pare». Sigui quina sigui la víctima és una mala fama guanyada a pols: la seva fusta dona un carbó fluix i com a llenya no escalfa. Això sí, el vern s’ha valorat per obtenir-ne tints d’ús tèxtil, les torneries també l’han estimat, i se n’han fet baldufes i esclops. L’Escloper de Mieres el preferia per davant de cap altra, fos xop, saula o pi negre –pinassa–. A Arbúcies, quan s’esqueien les Enramades de dècades enrere, tenia un protagonisme cabdal: n’hi duien i es guarnien amb banderoles casolanes. Atesa la significació social que assolí, no deu ser casualitat que al rovell de l’ou del nucli històric hi hagi el carrer del Vern.
Una pèrdua excessiva. Les informacions anteriors les he obtingudes al llarg dels anys de boca de les persones que eren dipositàries d’aquests coneixements. No sols ho he fet escoltant-les i parant l’orella, sinó mirant-nos als ulls, copsant-ne les reaccions. De vegades veient com feien allò que explicaven. A hores d’ara el món ha canviat tant que, en molts casos, això ja no és possible. Aquí rau precisament l’enorme importància d’una publicació com la que teniu a les mans. En endavant caldrà recórrer a allò que s’hagi escrit o enregistrat a base d’imatges i, també, de paraules. La pèrdua és excessiva, desproporcionada als avatars del temps, empobridora i, a ben segur, irreversible.
