Pere Roura
D’un costat, el santuari de les Salines se situa a 1.081 m d’altitud, al nord de Maçanet de Cabrenys, i s’hi arriba per una carretera forestal que surt del nucli urbà, amb un recorregut de 13 quilòmetres. L’edifici, format per la capella, l’hostatgeria i el refugi, s’alça damunt un petit replà del terreny, al mig de la petita vall triangular de 3 quilòmetres de llarg per 1 d’ample de mitjana que forma el clot o ribera de les Salines. Un conjunt de cims i colls alterosos envolten aquest indret presidits pel Roc del Comptador (1.450 m), que és el sostre de l’Empordà. La vegetació de la vall és d’una exuberància excepcional: pi roig, faigs, roures, freixes…
La devoció i veneració de la Mare de Déu a les Salines neix el 1271, en què Mascarós d’Hortal, senyor del castell de Cabrera, en nom seu i dels maçanetencs demanà llicència al bisbe de Girona, Pere de Castellnou, per edificar una capella en el lloc anomenat «les Salines», on «s’hi obren molts miracles». La tradició conta que la imatge fou trobada a la cova que hi ha al peu de la carretera i prop de la capella per un toro del mas Roure, i per això s’edificà allí el santuari. El cert és que l’any 1275 la capella ja estava acabada, hi fou instituït un capellà i, més tard, un ermità.
Els dos aplecs de les Salines. Avui s’hi fan dos aplecs: el de Sant Isidre (15 de maig), però avui se celebra el diumenge més proper, i el de la Mare de Déu d’Agost, que antigament era en la festa de la Nativitat, el 8 de setembre, dia de les marededeus trobades, i al segle passat es desplaçà al mes d’agost: primer a la tercera setmana, després al 15 i avui al primer diumenge.
L’aplec d’agost es fa des del segle XIII, en canvi, el de Sant Isidre –canonitzat el 1622–, des del segle XVII. Abans l’aplec d’estiu era el més concorregut, però ara tot al contrari. Antigament, a ambdós aplecs els maçanetencs hi pujaven en processó encapçalada pel rector i autoritats municipals, i els anava a rebre l’ermità prop del mas Roger, al Roc de l’Ermità. Tanmateix no només hi acudia gent del poble, sinó també de Ceret, Reiners, les Illes, Montalbà, la Vajol, Darnius i Agullana.
L’aplec més típic avui és el de Sant Isidre –patró dels pagesos–, en què es reparteix l’arròs i una berena –un panet rodó–, a tots els assistents. En el seu origen, aquest repartiment tenia com a finalitat compartir els productes de la terra amb els pobres. Antigament era l’ermità qui tenia el càrrec de captar el necessari per poder coure l’arròs amb mongetes i llogar els músics. D’altra banda, els pabordes, que eren dos pagesos del terme, tenien l’obligació de fer una capta de gra per tots els masos i elaborar ells mateixos, a mitges, les berenes a casa seva, ja que en aquell temps a pagès tothom es feia el pa.
Per la diada de Sant Isidre, els pabordes pujaven les saques de pa amb matxos. Una vegada al santuari, posaven les saques al peu de l’altar, mentre l’ermità i la seva família condimentaven l’arròs. A les deu, començava la missa on es cantaven els goigs i, a la fi d’aquesta, es feia la benedicció de les berenes i del terme, i es presentaven els pabordes que entrarien l’any següent. Llavors els pabordes es posaven a la porta de la capella amb les saques de pa. Repartien les berenes als assistents i se’n guardaven per als malalts.
Després de l’ofici, començaven els balls del contrapàs, ball rodó o sardanes, amenitzats per músics de les contrades veïnes. Acabat el ball, es repartia l’arròs i tothom s’esbargia cap a l’era, la font i pels voltants en grups familiars i d’amics, i vinga queixalades, cantarelles i, a la tarda, la música i els balls continuaven.
Avui dia, l’aplec de Sant Isidre transcorre de manera molt semblant, si bé en termes més moderns. Des de l’any 2000 s’encarrega de la cocció de l’arròs una empresa especialitzada. Fa cinquanta anys, a causa de l’abandó de les feines del camp i el tancament dels masos, un grup de gent de bona voluntat, més o menys lligada a aquest ram, fundà el Patronat de Sant Isidre, amb la finalitat de perpetuar l’aplec i conservar el santuari. Les despeses de la festa es cobreixen amb la venda de tiquets i el que es recull d’una rifa que es fa el mateix dia a la tarda i en fer-se en diumenge l’assistència d’empordanesos i vallespirencs és nombrosa, d’entre 200 i 300.
D’altra banda, l’aplec de la Mare de Déu d’Agost temps enrere era el més lluït, amb molta presència d’estiuejants i amb música de cobla. S’hi havia ballat el ball dels confits, ball de ram, ball de la morratxa, el ballet del Rosselló i la bolangera. Hi havien actuat els Grandons de Maçanet, la Cobla de Ceret, la Cobla de Figueres, els Músics d’Albera, la Principal d’Olot i la Cobla Catalunya de Bordils. La carretera, que hi va arribar el 1923, va ser una millora molt important perquè els vehicles hi accedissin. En els darrers anys l’assistència a l’aplec d’estiu havia minvat molt, només hi acudien una colla d’incondicionals. Per això, des de 2016, s’ha impulsat la trobada amb ofici, un dinar popular i música.
Pel que fa al Fau, aquesta capella s’alça damunt d’un turó a 956 metres d’altitud, just en la partió de la carena que separa els termes d’Albanyà i Maçanet; però administrativament depèn del primer municipi. Al costat sud, hi ha l’hostatgeria i la casa de l’ermità. Tot plegat es trobava en un estat crític d’abandó, però des de 2012 el Club Els Senglanassos Esports de Muntanya i el Club Excursionista Maçanetenc (CEM), ajudats per una colla de voluntaris i voluntàries, hi estan treballant per habilitar l’hostatgeria com a refugi de muntanya, i amb molt de mèrit perquè no hi arriba la carretera i tot s’ha pujat a pes de braços.
Els orígens de la capella es remunten a l’any 1315, quan el bisbe Pere de Rocabertí, donà llicència a Guillem Blanc i Maria Roquer, esposos, per edificar una capella dedicada a la Mare de Déu en el lloc anomenat Fau –«Fauo»–,en la qual viuria un ermità.
Les formigues el dia de l’aplec. Al Fau, s’hi feien dos aplecs: el de Sant Isidre o dels pagesos (15 de maig) i el de la Mare de Déu (8 de setembre), així ho canten els goigs: «En est poble de Carbonills, Fontfreda, Horts i Vilars, tots los anys vos venerem en vostra Nativitat». L’aplec de Sant Isidre es feia des del segle XVII, però el de setembre es feia des de molt antic i era el més concorregut i festiu. Hi acudia, a més dels habitants dels veïnats de l’entorn i dels riberals de l’Arnera i de la Muga, la gent d’Albanyà, Maçanet, Tapis, Costoja, Sant Llorenç de Cerdans i Sant Llorenç de la Muga.
El dia abans de l’aplec es tocava la campana per anunciar la festa. Hi pujava el capellà, rector dels Horts, que vivia a Maçanet, amb l’ermità i els pabordes amb alguna cavalcadura carregada de provisions. Tots plegats organitzaven la festa i l’hostatgeria que en aquells dies servien begudes i menjars. Era típic dels pagesos i bosquerols quan arribaven fer ‘la baqueta’, és a dir, beure una tassa petita d’aiguardent o aniseta. Al replà o era de davant de la capella, també s’instal·laven venedors que oferien rosquilles, tortells, figues, grana i fruites. La gent arribava en colles i era una diada de retrobament d’amics i parents que feia temps que no es veien. A les onze començava la missa i a la fi es cantaven els goigs. La Verge del Fau era també coneguda com la Mare de Déu de les Formigues o Alades, perquè la tradició deia que, en el dia de la seva festivitat, milers de formigues alades hi anaven a morir. Es conta que el fenomen començava a l’inici de la missa i anava augmentant considerablement fins a l’acabament de l’ofici, quan el paviment i l’entorn de la capella quedava cobert d’aquests petits insectes. Es diu que atrets pels llums, l’olor dels ciris, l’encens o l’aglomeració de gent es precipitaven en el petit temple, cercant la mort per asfíxia, al peu de la Verge. Carles Bosch de la Trinxeria, que coneixia molt bé aquestes muntanyes, va incloure la llegenda en la seva novel·la Lena (1894). L’advocat bisbalenc Jaume Rossich va assistir a l’aplec el 1903, i va ser testimoni d’aquesta excepcionalitat i ho va explicar en un article al periòdic Lo Geronès.
A l’hora de dinar tothom s’escampava pels voltants en grups familiars, cosa que aprofitaven els pabordes per passar acompanyats del músic per les rotllanes de gent per recollir diners, el ‘llevant de taula’. A les quatre començava el ball dels confits, on cada ballador havia de comprar una paperina de confits o cornet i oferir-la a la noia amb la qual volia ballar. Normalment l’oferiment sempre era acceptat i s’iniciava el ball. Tots els beneficis de la venda anaven per pagar els músics i el manteniment de la capella i hostatgeria. Els confits se servien des d’una coixinera i no donaven el ball per acabat fins que no els havien venut tots. I avui encara perdura la dita «justos com els confits del Fau», per dir que una cosa o un fet és ben evident. També s’hi havia ballat el ball de ram de la toia i del ramellet a so de flabiol i, darrerament, amb violí i acordió, i amenitzats per músics sense solfa de les contrades veïnes: Pere del Rimaló, en Fullaraca, el Músic d’Albanyà, en Blanc de Beget, en Fonso de Lliurona….
La Verge del Fau era molt invocada i visitada per les fadrines que buscaven marit i li formulaven els seus desitjos: «Mare de Déu del Fau, doneu-me un marit, si us plau, encara que sigui ronyós o pollós, mentre que lo que estimi fos.»
El mes d’agost de 1936 fou destruïda l’antiga imatge, el mobiliari i la campana; i la capella i l’hostatgeria van ser comissades. L’aplec no es va recuperar fins el 1948, quan es va reposar i beneir una nova imatge, ofrena de la gent de Carbonills, els Horts, Pincaró, els Vilars i Tapis, amb una assistència de 80 persones. Però el despoblament dels veïnats va ser clau perquè d’ençà dels anys seixanta ja no se celebrés l’aplec. El 2014 per iniciativa del CEM es va recuperar l’aplec que feia cap a 50 anys que no se celebrava. Unes 90 persones hi van pujar des de Maçanet i Albanyà, i van gaudir d’ofici, música i dinar a l’aire lliure, cosa que s’ha repetit cada any.
Malgrat tot, a Maçanet se celebren altres aplecs que no són tan multitudinaris ni festius en les capelles romàniques i que havien desaparegut després de la Guerra Civil, però recuperats quan es van restaurar aquestes capelles: el de Sant Andreu d’Oliveda des de 1966, el de Sant Pere dels Vilars des de 1971 i el de Sant Miquel de Fontfreda des de 1975.
