Carles Hervás Puyal
Si sortim de l’estació de la Molina i ens dirigim cap a Alp seguint el PR 732, el camí de la Ribera, poc abans d’arribar a les primeres cases del poble trobarem un petit pont a la nostra dreta. Un cop travessat, mig amagada per una majestuosa arbreda, ens sorprendrà la presència d’una construcció espectacular, absolutament inesperada en aquest entorn bucòlic, i que ens suggereix de seguida imatges d’algun conte de fades dels que llegíem a la infantesa.
Es tracta de la Torre de Riu, una construcció que té els seus orígens cap als segles XIII-XIV, inicialment com a baluard defensiu i posteriorment com el centre d’una gran propietat agrícola i ramadera. L’any 1896, el seu propietari, Josep Nicolau d’Olzina de Ferret i de Riusech, la va transformar en un castell amb el seu aspecte actual, reconversió feta pel mestre d’obres Calixto Freixa.
Enganxat al mur perimetral, un petit cartell ens dona notícia de la seva història. Entre dades sobre el seu origen i les vicissituds viscudes posteriorment, el text afirma que durant la Guerra Civil el castell i la capella annexa foren cremats. És molt possible que la petita capella fos destruïda ja al principi de la guerra, víctima de la febre anticlerical que es desfermà. Però la realitat fou que l’edifici principal va continuar en ús durant tot el període bèl·lic, i en tres etapes diferents la Torre de Riu fou, successivament, sanatori, colònia infantil i hospital de sang.
El Sanatorio Pedrola. L’escriptor John Langdon-Davies, al llibre La Setmana Tràgica de 1937, ens diu que el 1936 a Alp, poble d’estiuejants, el més ric de la població era un personatge al qual identifica com el «verdulaire». Quan arriba el 18 de juliol de 1936, aquest individu es manifesta com a revolucionari i afiliat al POUM, el partit marxista no estalinista. Va contactar amb gent del partit i els va oferir l’edifici més gran del poble, és a dir, la Torre de Riu. La finca va ser expropiada i ben aviat es transformà en un centre sanitari on malalts i ferits afiliats a l’organització trotskista es recuperarien ajudats per la tranquil·litat i el clima cerdà.
El centre va rebre el nom de Sanatorio Pedrola, en memòria d’un milicià del POUM, Miguel Pedrola Alegre, que havia mort a Tierz, al front d’Osca, el 8 de setembre de 1936. En una visita feta el mes de desembre d’aquell mateix any, i apareguda al Socorro Rojo, una publicació del partit, un periodista fa una descripció entusiasta de les condicions i l’ambient d’aquella instal·lació sanitària. Procedent de Barcelona i després d’un viatge en tren de tres hores de durada, Pedro Abuli, l’autor de l’article, arriba a Alp i descriu l’edifici com una torre gran, de tres pisos i planta baixa, amb pretensions de «castell feudal.»
L’interior el troba alegre i confortable. Les habitacions estan netes i molt assolellades, i totes disposen d’aigua corrent tant freda com calenta. Del text de l’autor es pot deduir que el Sanatori anava destinat a acollir malalts, probablement tuberculosos i també ferits del pit procedents dels fronts.
Sobre el personal que treballava al centre, el periodista parla d’un «camarada médico», un delegat polític, un administrador i cinc dones, sense especificar titulació, que ajudaven en les tasques que tenien encomanades. Finalment, i segons recull Abuli, en aquelles dates estaven ingressats al Sanatori una quinzena de malalts, amb quadres de diferent gravetat.
No s’ha trobat documentació sobre el nombre total d’ingressats i de morts durant el temps que el sanatori va estar en funcionament. Només coneixem un cas, gràcies a una nota apareguda al diari La Batalla, òrgan del partit, el mes de gener de 1937. Segons la notícia, Luis Fernández Cancela, periodista i escriptor madrileny, feia uns mesos que era ingressat al sanatori antituberculós del Guadarrama però, veient que la malaltia no millorava, fou traslladat al sanatori cerdà amb l’esperança d’una recuperació. Però el procés va evolucionar de forma desfavorable i el pacient morí a mitjans de gener de 1937. Fou enterrat al cementiri d’Alp.
Els Fets de Maig de 1937 probablement van representar un cop definitiu per a la supervivència del Sanatori Miguel Pedrola. Desplaçats del Govern de la Generalitat els anarquistes i els membres del POUM, sense suport ni ajudes, l’establiment es va veure obligat a tancar.
Colònia infantil. Els primers nens refugiats arribaren a Cerdanya l’abril de 1937, i inicialment foren allotjats a Rigolisa, dos quilòmetres al nord de Puigcerdà. El mes de juliol, i sota la protecció del Foster Parent Scheme of the National Joint Committee for Spanish Relief, una iniciativa promoguda per l’abans citat John Langdon-Davies, s’incrementà l’arribada de refugiats. S’habilità per acollir-los una casa a Puigcerdà, la Torre Morer, coneguda llavors com a Torre Anglaterra. L’augment progressiu del número d’infants refugiats obligà, els primers dies de 1938, a utilitzar també com a alberg la Torre del Remei de Bolvir. I fou probablement en aquestes dates quan la Torre de Riu d’Alp, clausurada com a sanatori, es convertí en el destí d’una part de la colònia infantil de refugiats.
Però aquesta funció va durar poc. La plana cerdana començava a ser bombardejada per l’aviació rebel, especialment des que l’exèrcit franquista havia trencat el front d’Aragó i havia envaït part del territori de Catalunya. Per protegir la vida dels infants, l’abril de 1938 tot el contingent de refugiats fou evacuat cap a llocs més segurs. D’aquesta manera, s’obriren noves colònies a Caldetes, Sitges i Barcelona. La Torre de Riu restà de nou buida i silenciosa.
Hospital de sang. El trencament del Front d’Aragó per part de l’exèrcit rebel la primavera de 1938, i l’ocupació de part del territori català, obligà les autoritats a ampliar la xarxa hospitalària militar ja existent amb noves instal·lacions. A Girona es creà l’Agrupació d’Hospitals Militars gironins, amb un hospital base a la capital i fins a dotze clíniques militars repartides per la resta de la província. Sota aquesta planificació, el juliol de 1938, la Torre de Riu entrà de nou en funcionament i es convertí en la Clínica Militar núm. 8 de l’Agrupació de Girona, amb la funció d’actuar com a «estación reguladora para heridos del sector Norte del Ejército del Este». El primer director i cap de serveis fou el capità metge Lluís Vergé Mussella. El mes d’octubre fou substituït pel tinent metge José Farrás Ebriera. Entre finals de 1938 i principis de 1939 s’incorporaren dos altres metges: Ramon Córdoba Rodríguez, que darrerament treballava a Puigcerdà, i Juan Civit Bellfort.
Artur Bladé Desumvila, escriptor que va treballar com a practicant en diferents hospitals, amb motiu d’una visita que va fer al centre a finals de 1938, parla «d’una gran sala amb xemeneia de campana i ornaments propis de l’estil que s’havia volgut imitar: panòplies, armadures, corns de caça, caps de cèrvids… Era l’única peça de la casa on no hi havia ferits. La resta –menjador i cambres– n’era plena. L’aspecte exterior i les pretensions d’aquella sala contrastava amb la penúria de mitjans, fins i tot de llits, sobretot de llenya o carbó». Segons el mateix testimoni, en aquelles altures del conflicte la Clínica d’Alp es dedicava especialment al tractament de soldats afectats de congelacions.
Poques setmanes després, no sabem la data exacta, la Clínica núm. 8 devia ser evacuada i abandonada. I potser va ser en aquells dies convulsos quan va patir els darrers estralls de la guerra. Però fins a l’últim moment, la Torre de Riu, malgrat el seu aspecte de «ridícula imitació de castell feudal», com va ser descrita, es va mantenir com un símbol de solidaritat i de servei humanitari, aspectes que justificarien un record perdurable.
