Miquel Spa
A Bellver de Cerdanya hi ha un dia marcat en vermell al calendari. Un dia que amb els anys ha esdevingut el dipositari de l’essència del sentiment local. Més que no pas les festes majors, les fires o les festivitats religioses. L’aplec de Talló ha anat quedant en l’imaginari col·lectiu dels bellverencs com el ritual que confirma la pertinença al poble. Visquis a Bellver o ben lluny, si et sents del poble, el Dilluns de Pasqua tens el cor a la font de Talló.
L’aplec de Talló basa la seva existència en una llegenda. Així l’expliquen els tècnics de Cultura de l’Ajuntament: «La Verge Maria va ser trobada per una ovella que furgava el terra en un mateix punt. En recuperar la imatge, va brollar aigua i va néixer aquesta font, molt volguda per la gent de la Batllia. Es creu que la celebració d’aquesta festivitat era per venerar la Mare de Déu i el ressorgiment de la natura, amb el ball de festeig entre la joventut, encara que és una tradició de clar origen pagà que ens parla del culte a la mare terra i la fertilitat (aigua), idea que el cristianisme va recollir i va representar a la figura de la Verge.»
Estat civil: parella de Ballet. La jornada de l’aplec de Talló s’estructura en dues parts principals. En la primera, al matí, se celebra la missa a l’església de Santa Maria de Talló. Es tracta d’una celebració cantada que es complementa amb una sessió de sardanes i de caramelles en acabar l’acte litúrgic. És en aquest moment en què s’enceta l’ambient dels Ballets, amb els veïns del poble esperant ja la part central de la festa, just després de dinar, amb els grans protagonistes de l’aplec: les parelles. Així és, a Bellver existeix un estat civil local i únic: parella de Ballet. Això és així perquè els infants del poble, a partir dels sis anys, formen parelles de nen i nena, per ballar la corranda de festeig davant la capella de la font de Talló, i la mantenen unida fins que es casen.
En les últimes edicions de la festa hi han pres part més de 130 balladors d’entre 6 i els 26 anys. És tradició que les parelles que fan l’últim ball de la seva vida el facin sols davant la mirada de tot el poble, que s’aplega al voltant de la font escoltant la melodia de cobla del ball cerdà que es va repetint com una lletania.
A primera hora de la tarda les parelles queden concentrades a la plaça de l’Arbre, al centre del poble. Allà fan les primeres danses en cercle i tot seguit marxen al galop cap a la font de Talló, als afores del nucli urbà en el camí històric de Pi. En el transcurs dels balls hi ha petites tradicions, com ara la que fa cridar el públic quan un ballador barra el pas de la parella durant la coreografia. Fets els balls de les parelles, tots els joves tornen al poble, però en aquesta ocasió ho fan travessant els prats de conreu d’un turó, al capdamunt del qual ballen una altra corranda. Diu la tradició que un any el propietari dels prats va negar el pas dels balladors i que va tenir mala collita, de manera que sota l’empara d’aquesta maledicció, joves i acompanyats continuen travessant el turó trepitjant el sembrat.
Una altra tradició interna de l’aplec diu que una vegada acabada la ballada, la família del ballador convida a berenar la família de la balladora. En aquest moment, els usos i els costums del poble han derivat en una nit de disbauxa en què els joves fan sonar les botzines dels cotxes pel poble i tanquen la jornada en un ball final.
L’aplec de Talló té a Bellver voluntaris històrics que durant anys s’han encarregat de mantenir viva la tradició. En aquest cas, la família Silla ha estat l’encarregada durant dècades d’ensenyar els passos de ball als infants de l’escola i coordinar les parelles. L’Eva Silla, que ja va agafar el relleu de la seva mare, ha remarcat en moltes ocasions que «l’aplec és un retrobament» de parelles de balladors i grups d’amics que moltes vegades ja no viuen al poble i no es veuen durant l’any, de manera que fills d’exballadors que no viuen a Bellver poden sentir més l’aplec que fills de pares que han anat a viure al poble. Efectivament, així és com l’aplec dels Ballets de Talló s’erigeix en el ritual d’integració al poble, ballant a la font de Talló. Quan la resta del país és a taula menjant la mona, els bellverencs se senten revifats en el seu racó de la Batllia, enmig de la plana, a redós del Cadí i la Tosa.
Homenatge a l’aigua. Al mateix terme municipal de Bellver de Cerdanya, per bé que al poble de Bor, cada any s’hi celebra també un aplec d’anomenada molt sentit pels seus veïns: l’aplec de la Fou. La Fou de Bor és un paratge que forma part dels espais mítics de la Cerdanya, per la cova i la surgència d’aigua que s’hi genera, que els anys de grans tempestes és digna de visita. Tal com recull l’informe tècnic de la Generalitat, la Fou de Bor és el drenatge principal d’un aqüífer càrstic excavat en les calcàries devonianes, amb evidents paral·lelismes amb les berguedanes fonts del Llobregat. Aquí, la surgència brolla just al pla de falla que posa en contacte les calcàries amb les pissarres del carbonífer, que estan enfonsades. El sistema consta d’una surgència d’aigua, que és el que anomenem Fou de Bor i, per damunt, hi trobem tres boques accessibles: la Tuta de Dalt, la Tuta Gran –el principal accés al sistema– i la Tuta Freda. El cabal que brolla està entre 150 i 200 litres per segon, però després de grans precipitacions pot arribar als 6.000 litres per segon. El conjunt de cavitats de la Fou de Bor i la Tuta Freda està situat al sud del nucli de Bor (Cerdanya), a uns 1.200 metres d’altitud. Actualment, s’han recorregut més de tres quilòmetres de galeries en un sistema càrstic força complex. L’accés al brollador és molt senzill: s’hi arriba en menys de deu minuts per un camí planer que surt de l’ermita de Sant Marcel, situada a la part alta de Bor. A partir d’aquí, un sender curt, però força dret, dona accés a l’entrada de la Tuta Gran, tal com recull també l’informe tècnic del Parc Natural del Cadí-Moixeró.
En aquest entorn de natura i aigua, l’aplec origina cada mes de setembre una unió màgica entre entorn i cultura popular. És, doncs, un aplec que no tan sols està vinculat a la festa de Sant Marcel, sinó també a un dels racons de natura més emblemàtics de la Batllia. Aquest és el cas en moltes ocasions d’aplecs que se celebren en punts lligats a la tradició popular i que posteriorment van ser cristianitzats. En aquest cas, doncs, la Cerdanya té tres aplecs vinculats a la natura: el de la Xicoia de Malniu, el de Fontanera i el de la Fou. Amb aquests ingredients, l’aplec s’erigeix cada final d’estiu com una festa en homenatge a l’aigua i la vida.
L’aplec de la Fou de Bor se celebra dins del programa de la festa major de Bor, la primera setmana de setembre per honorar el patró, Sant Marcel. Un dels veïns que la viu amb emoció i plenitud és en Ventura Ricard, de cal Perna. En Ventura explica que l’aplec de la Fou «és una festa molt estimada pels veïns, perquè recupera l’essència històrica del poble», amb les famílies que des de fa segles han format aquesta petita comunitat. El dilluns, cap a les dotze, la banda de música, que antigament havia estat una orquestra i ara és un grup d’acordionistes, inicia una cercavila que passa per diversos indrets clau del poble. Els actuals músics que donen vida a l’aplec, amb noms coneguts de la Cerdanya d’avui com Pep Lizandra o els integrants de Mai Por, han agafat el relleu de noms històrics com l’Estevet Ubach de la Seu d’Urgell.
La importància de la Fou. En Ventura explica que l’aplec ha estat sempre un «homenatge a l’aigua», atès que des de la seva surgència de la roca abastava el poble amb un reg que tenia fins a divuit preses situades al llarg de tot el cabal fins al Segre. Amb un nus a la gola per l’emoció, en Ventura Ricard remarca que «l’aplec era i és tan important perquè, alhora, la Fou ho és. La Fou comporta quelcom tan important pel poble com ho és l’aigua, amb tot el que representava abans en les feines del camp i que ara ja es va perdent, perquè no queda gaire gent». D’aquesta manera, l’aplec continua sent un ritual de poble en reconeixement a la natura que li ho ha donat tot des de la nit dels temps.
Quan els músics eren a plaça, es repartia xocolata, anís i moscatell i s’iniciava una festa que en els últims anys ha comptat amb la recuperació d’una peça popular de segadors extreta del cançoner de Bagà que es diu Els garberets de Cerdanya. Actualment es reparteix coca. Darrerament, l’aplec ha agafat una nova embranzida, amb la participació de nous músics i nous veïns de Bor. El recorregut històric de la passejada amb la música i les corrandes ha passat en diferents etapes per llocs com ara el camí del Mig, el pont del Molí, el Prat o cal Quel, quan es venia pel costat del Serrat. L’itinerari ha anat canviant amb els canvis del paisatge, però l’ànima de la trobada s’ha mantingut fidel a la tradició. El noi de cal Perna explica que «en l’itinerari s’anaven fent parades per tocar i ballar, amb la idea que abans de dinar fóssim a la plaça, per tocar un parell de peces per ballar i així tancar l’aplec per anar a dinar, per això a l’inici sortíem cap al migdia, però mai més tard per no allargar l’últim ball del migdia.»
Amb el pas dels anys i l’evolució de l’economia de la Cerdanya, la Fou de Bor també ha canviat les seves rutines de cabal. Ja no en surt tanta aigua, i una canalització n’agafa per al dipòsit nou. Amb tot, un dia a l’any la Fou torna a ser el que va ser tota la vida. Al costat d’altres aplecs multitudinaris a redós d’ermites i sants, el de la Fou ha sabut mantenir l’esperit històric de festa lligada al poble i a la seva natura més íntima. Per això, cada setembre, el dilluns de la festa major, els veïns de Bor i els cerdans amics del poble continuen formant la comitiva que s’endinsa pels corriols i prats del vessant de la gran roca foradada per homenatjar l’aigua i el seu mateix esperit de comunitat. En un dia de festa familiar, els veïns de Bor mantenen el reconeixement a aquest recurs natural sota amenaça que ha alimentat les generacions de la vall. Ho fan agafats de la mà en danses populars i cantant corrandes, que són també una herència sense preu de la tradició de Cerdanya.
