Foto: Martí Albesa

Francesc Ginabreda

Entre l’evocació nostàlgica del carrilet esbufegant i l’espera dilatada per la polèmica variant, els ciclistes i els caminants van i venen pel carril bici faci ponent o llevant, no gaire lluny d’on hi ha d’haver la compromesa connexió amb la boca del túnel de la Pinya. N’hi ha que s’aturen a l’antic baixador de Codella, on feia parada l’antic tren d’Olot, per prendre un vermut a la cafeteria i reposar una estona amb esperit horacià a l’empara del Parc de Pedra Tosca. En aquest indret, alhora recollit i accessible, és on les Àvies Remeieres de la Garrotxa han popularitzat els seus tallers sobre les plantes del nostre entorn. Es tracta de la Tresa Amat, la Mercè Teixidor, la Maria Rigart, l’Àngels Artigues, l’Olga Pérez i l’Anna Maria Colomer, que preserven i transmeten la saviesa botànica casolana, de ferrenya tradició oral, de les seves antecessores.

Ja fa una colla d’anys que les seves trobades compten amb participants que hi assisteixen de manera regular i el seu altaveu ressona arreu de Catalunya. Però abans de tenir el camí fressat, van haver de recórrer molts senders i corriols, tant en sentit figurat com literal. Els orígens d’aquesta associació es remunten a l’any 2006, quan un servidor de vostès estudiava batxillerat i el tripartit de Maragall celebrava l’entrada en vigor d’un nou estatut. Aleshores, la Tresa treballava per l’Ajuntament de les Preses fent promoció del Parc de Pedra Tosca, organitzant cursos de pedra seca i cultius de plantes aromàtiques, fins que va sorgir la idea que esdevindria l’espurna del seu propòsit col·lectiu: crear un jardí botànic. Va ser amb motiu de la festa del jubilat. I va ser un èxit.

L’intercanvi de coneixements i experiències amb les plantes va resultar tan positiu que van decidir repetir-lo en trobades posteriors, a les quals van començar a assistir gent que no era de les Preses, com l’Anna Maria, que venia de Sant Feliu de Pallerols. Aquesta remeiera i poeta emèrita de 96 anys, entrevistada per en Josep Valls en aquest mateix número, va parlar-ne a la Mercè i a l’Àngels, que de seguida s’hi van engrescar. A banda de la Tresa, que ja hi prenia part, també ho va fer la Maria, moguda pel mateix interès per les herbes i les ganes de compartir remeis, olors i sabers apresos amb el llenguatge de les àvies. Només faltava l’Olga, que venia de Calonge, a qui l’atzar –o, si ho preferiu, l’Anna Maria– va convidar a unir-se al grup un dia que es trobava al Parc de Pedra Tosca. La confraternitat va fer la resta.

Un llibre i moltes propietats. Quan el projecte de l’Ajuntament de les Preses, que depenia de fons europeus, es va acabar, les àvies es van negar a deixar-ho córrer; no volien que tota la feina que havien fet quedés en no res. Va ser en aquell moment, l’any 2011, que van decidir fer l’associació i es van posar d’acord amb el consistori perquè els cedís l’espai. Els tallers funcionaven, però ja no hi havia suport econòmic i van aconseguir prosperar gràcies a les aportacions voluntàries dels assistents. El primer dissabte de cada mes organitzaven una activitat al parc, amb una concurrència que va anar augmentant de mica en mica, de tal manera que, d’un temps ençà, en fan dues cada mes i a vegades hi ha gent que en queda fora. La cirereta del pastís la van posar el 2015, amb la publicació del llibre Guarir amb plantes remeieres. La ressonància que va tenir va sorprendre propis i estranys i els contactes d’escoles, biblioteques i centres culturals van portar-les a col·leccionar xerrades i a voltar per tot el país. Si bé n’estaven contentes, tenien tanta feina que al cap d’un temps es van veure obligades a reduir un parell de marxes i van prendre la decisió més senzilla i més sàvia: continuar amb els tallers que feien a Codella i quedar-se a casa. Mentrestant, aviat és dit, el llibre ja va per la vuitena edició.

Les àvies estan actives al jardí i també a les xarxes, on publiquen puntualment informacions i fotografies de les seves xerrades i tallers. L’Anna Maria, la degana del grup, ja no hi assisteix de manera regular, però encara li fan consultes. De fet, es pot dir que l’associació és una realitat, en bona part, gràcies a ella, la primera que va afegir-se a la iniciativa de la Tresa i els treballadors del parc. L’Àngels, pescallunes d’origen barceloní i cuinera de capçalera, la va conèixer perquè buscava conills de pagès. La seva afició per les plantes li ve de la seva àvia, que en collia en plena Meridiana, on els camps i les pastures que hi havia resten en els records enterrats per la trivialitat de l’Heron City i els edificis de Nuñez y Navarro. La Maria, filla de Montagut resident a Olot i refranyera vivaç, hi va accedir a través d’una amiga que coneixia la seva germana. I la Mercè, veïna d’Olot amb arrels a Batet i sornegueria pagesa, la va conèixer al mercat. Elles també tenen les seves àvies –i la vida a pagès, sense farmàcies ni metges– com a referents. Juntament amb la Tresa, de la Vall del Bac i portaveu assossegada, i l’Olga, que coneix moltes històries sobre les herbes, formen un col·lectiu heterogeni i ben complementat en què cada una, com les plantes, té les seves propietats.

Alambins, hidrolats, curiositats. El perfil de gent que va als tallers s’ajusta, a grans trets, als tòpics més o menys previsibles: són sobretot dones. Ara bé, segons expliquen, darrerament s’hi han afegit més homes i, especialment, més gent jove, alguns dels quals amb carrera universitària: Infermeria, Medicina, Biologia. Això les reconforta. Va ser després de la pandèmia quan van advertir aquest canvi, convençudes que les circumstàncies que ens va tocar viure en aquell moment van crear alguna consciència. Curiosament, la majoria dels participants són de fora de la Garrotxa, des de Torelló fins a Sitges passant per Reus, Guissona, el Maresme o la Costa Brava. Els tallers es fan de març a desembre i han guanyat adeptes gràcies a les destil·lacions, fetes amb alambí, que permeten extreure’n els hidrolats, un producte essencial en el sentit més estricte de la paraula.

Un hidrolat, en efecte, és l’esperit de la planta, el remei més pur que en podem obtenir, de manera natural, gràcies al funcionament de l’alambí i la destil·lació, que segueix el procés de la pluja. Les àvies m’ho expliquen amb pedagogia i entusiasme i subratllen que l’ús medicinal que se n’aprofita correspon a una desena part. És un remei altament beneficiós no sols per aquest motiu, sinó també perquè no té contraindicacions. Per elles és un tresor, igual que els olis –encara més essencials– que s’obtenen pel mateix procés de destil·lació d’herbes, com l’espígol, la menta, el fonoll o el romaní. Un altre aspecte interessant dels hidrolats és que funcionen per ús intern i per ús extern. Em confessen que, un cop la gent els descobreix, ja no els abandona. Si tinguéssim dades sobre la compra d’alambins durant els darrers anys, probablement ho ratificaríem.

Sempre parlen de les mateixes plantes? Depèn. Algunes, les ‘reines’, es repeteixen feliçment i inevitablement, perquè tenen diversos usos i se’ls pot donar múltiples enfocaments: d’història, d’etnobotànica, d’antropologia… I rematar-ho amb curiositats i expressions de la mitologia popular. Didàctica, memòria i aprenentatge. De cada planta se li donen totes les virtuts, medicinals, cosmètiques i gastronòmiques –beguda i tastet inclosos–, se’n fa el seu remei i tothom s’emporta el seu hidrolat a casa. A més, hi ha una passejada pel jardí i pel parc, que serveix per veure les plantes que es treballen i per descobrir-ne d’altres que són menys conegudes. Qualsevol curiositat o interès respecte als usos d’aquestes plantes remeieres i altres el trobareu al llibre esmentat més amunt, que sorgeix dels apunts que prenia l’Olga i dels remeis que ella i la Tresa, i en acabat les seves companyes, van començar a recopilar, escrit amb el rigor i la fidelitat que el coneixement heretat i la divulgació acurada requereixen.

Plantes i refranys. Procurant traslladar la veu de l’experiència a l’explicació concreta, els proposo que em parlin d’algunes ‘reines’ i del que ens poden oferir. Tot i que n’hi ha unes quantes, de ‘reines’, constato que les àvies tenen bastant clar quines són les més selectes. La que encapçala la llista és el saüc i em diuen, literalment, que serveix per a tot. I a sobre, com el porc, se n’aprofita tot, àdhuc l’escorça. Va bé per l’estómac i els refredats, treu toxines, serveix per rentar els ulls, se’n fan ungüents, xarops i xampany –oh?– i es considera que és l’arbre de la saviesa i la protecció; no és casualitat que moltes cases de pagès tinguin un saüquer a la vora, ja que també funciona com a parallamps. Tampoc hem de passar per alt els seus eventuals poders màgics, que podem associar a llegendes i contes, com els dels germans Grimm, i amb la vareta més reputada de l’univers de Harry Potter, que està feta d’aquest arbre majestàtic, tan a l’abast de qualsevol incaut que passegi una mica per aquests rodals.

Les altres dues plantes més completes són la farigola i el romaní. La primera és «l’antibiòtic dels pobres» i serveix especialment per als refredats: elimina mucositats, alleuja la congestió nasal i de pit, facilita la digestió, és un excel·lent condiment culinari, un ingredient bàsic en l’elaboració de ratafies i licors i, a part d’això, fa molt bona olor. També és el cas del romaní, que és una planta digestiva, descongestionant, desinfectant, tonificant, bona per als cabells, per a la circulació i per a la memòria, amb propietats afrodisíaques suggerides al refranyer, «qui va al bosc i no cull romaní ni té amor ni en vol tenir». Podem esmentar-ne algunes altres: l’espígol, la peril·la, la menta, l’all, el cascall, les cues de cirera, el melilot o l’atzavara –àloe vera–, que no sols és una gran cicatritzant i un bon supositori, sinó també un cosmètic de llarg recorregut, ja que sembla que Cleòpatra, amb la seva fama de dona atractiva i seductora, ja la feia servir. A les virtuts de l’atzavara i el romaní en el camp de la sensualitat podem sumar-hi les de l’artemisa. Diu la dita, «si la dona sabés com n’és de bona l’artemisa, la portaria sempre penjada a la camisa», de dormir, per descomptat.

Donarem per acabat el nostre homenatge a la tradició oral amb un darrer cop de cua proverbial, perquè heu de saber que, «si us fa mal el païdor, la farigola és el millor», de la mateixa manera que «l’orella d’os va bé per al fetge i per a la tos», que «la sàlvia mai no enganya i fa passar la migranya», que «fonoll i ruda fan la vista aguda» i que, «si teniu alta la tensió, cal prendre fulles d’olivera en forma d’infusió». Segur que el nostre caríssim Jacint Verdaguer, gran coneixedor de les plantes i el seu arrelament en la cultura popular, simpatitzaria amb els refranys i les idees de les àvies.