Pere Roura Sabà
El bruc és un arbust de fulla perenne que pot arribar als 4 m d’altura i creix al sotabosc dels alzinars i suredes. Té la característica que les seves arrels formen una rabassa mig colgada de terra que constitueix la base del seu tronc i les rabasses de forma arrodonida i abonyegada tenen una evolució fins als vint anys i poden arribar als 40 cm d’amplària. La fusta de bruc és molt dura, de color rogenc i sense vetes; per la seva resistència al foc és la millor per fer pipes.
Fer rabasses era una feina complementària dels masovers dels masos que en tenien tots els drets: netejaven el bosc, estassaven per fer feixines per als flequers, collien aglans, castanyes i bolets; l’amo només es reservava els suros, alzines i arbres per fusta. Per fer rabasses cal un magall, una picassa petita, un podall i un xapo. Es tria la soca i amb el podall es destapa i es mira que sigui ben arrodonida. Es talla la brancada deixant a punt de ser descalçada; amb el magall s’arrenca la soca tallant les arrels i fent palanca fins que aquesta queda fora; llavors es van ajustant a mesura que es treuen. Cal polir-les o escapiar-les arrodonint les soques amb la picassa petita. Després amb l’estiba feta cal enterrar-les per tal que conservin la humitat i no s’esquerdin perquè el sol i l’aire les clivellen de seguida.
Per les tragines gairebé tots els pagesos tenien un matxo, però també hi havia gent que no en tenia i aleshores havien de llogar un traginer per transportar les rabasses o dur-les a coll amb un sac sobre les espatlles.
La fàbrica de pipes Moulines. La implantació de la indústria de la pipa a Maçanet de Cabrenys va ser el 1887, quan Baptiste Moulines, francès del departament de l’Aude motivat per l’abundor de bruc a la comarca, va muntar una serradora d’escalaborns moguda per la força de l’aigua al molí de la Cardona. Aquesta activitat es va mantenir durant 115 anys i encara avui en Segimon Baulenas, que havia estat encarregat de l’empresa, fabrica pipes artesanalment al seu petit taller als baixos de casa seva. El fill, net i besnet del fundador van continuar aquesta activitat de la producció d’escalaborns. Però des de 1960, quan el negoci va passar a mans del besnet, Enric Moulines Salvatella, l’empresa va prendre un caire molt important perquè la demanda d’escalaborns va arribar al seu apogeu. Això el va animar a muntar serradores en altres llocs: Arbúcies, Santa Coloma de Farners, Ciudad Real, Toledo i dues a Cadis, en total disposava d’onze factories i una producció de 10.000 sacs d’escalaborns l’any, cosa que convertia l’empresa en el primer productor mundial del sector, que exportava als països on hi havia fàbriques d’acabat de pipes: els Estats Units, Anglaterra, França, Alemanya, Dinamarca, el Japó, Itàlia, Rússia…
El 1972, per indicació dels seus clients americans, es va proposar construir una nova fàbrica per fer l’acabat de la pipa a Maçanet mateix i el gener de 1973 va començar l’activitat industrial amb la marca Pipes Salvatella, reconeguda entre les millors del món. Hi treballaven 50 persones, però comptant els treballadors de les factories d’escalaborns i els que feien rabasses, 80 persones més vivien indirectament d’aquesta indústria. A part de Catalunya i Espanya s’exportava a Rússia, els Estats Units, els països àrabs, Taiwan, Itàlia, Mèxic, Xile i Puerto Rico. La fàbrica es proveïa primer de fusta dels boscos de l’Empordà, les Gavarres i el Montseny. Els pagesos i bosquerols es feien un bon sobresou, però era insuficient i per mantenir la producció s’havia de subministrar d’altres llocs de Catalunya, Espanya i el nord d’Àfrica. Es fabricaven unes 15.000 pipes al mes d’un catàleg de fins a 120 models. Però, malauradament per l’empresa, les campanyes antitabac iniciades als anys vuitanta d’abast mundial i la importació massiva de pipes més barates dels països asiàtics van repercutir molt fortament en la producció, que es va reduir a 3.000 pipes mensuals i l’evident reducció de personal. A la fi, l’empresa va tancar les portes l’any 2002.
El procés de fabricació d’una pipa és llarg i calen 30 actuacions artesanals i la fàbrica de Maçanet era l’única del món que feia totes les operacions d’elaboració d’aquest article. Després d’arrencar la rabassa de bruc encara verda, cal mantenir-la així humida, per això s’ha de regar cada dia la fusta emmagatzemada, perquè no s’esquerdi. Segueix la neteja d’impureses, terra i pedres. Tot seguit passa per les serres on es fa el carrat, de formes diferents segons el model que es vol fabricar. Els serradors tenien una feina molt perillosa perquè les mans i el dits passaven molt a prop del disc de serra. Es continua amb la bullida en unes calderes, almenys de 24 a 36 hores, perquè així no es corca. Un cop assecats els escalaborns després de tres anys o més, continua la selecció segons la qualitat i les característiques de la fusta. Es considera que de cada quilo de fusta bona de bruc s’obté una pipa; però encara haurà de passar per altres operacions de torn, de pintada i de poliment que requereixen un treball individualitzat.
