Josep Grabuleda Sitjà
Des de fa temps, el Pla de l’Estany ha produït fusta, llenya i carbó. Al segle XIX els boscos de roures, alzines i pins eren abundants, però de presència irregular: l’any 1862, per exemple, el bosc a Banyoles només ocupava el 3,1 % de les terres, tot i que el context era molt diferent d’altres poblacions. A Camós, més muntanyós, el panorama canviava i hi predominaven el bosc (el 35 %) i els erms (el 32 %), mentre que a Vilademuls la pastura i el bosc (el 23,25 %) i l’erm (el 10,4 %) també tenien protagonisme. El pes de l’entorn boscà era considerable a Porqueres, Serinyà, Palol de Revardit, Fontcoberta i Sant Miquel de Campmajor.
El treball de la fusta. A Banyoles l’ofici de fuster ja consta en època medieval, quan s’encarregaven de fer taules i cadires, botes, carros, forques, jous, arades, eines quotidianes, bastides, portes i finestres, taulons, bigues i elements decoratius com ara columnes, sòcols, cornises i motllures. A les seves fires del segle XIV s’hi negociava amb fusta treballada i sense treballar. Els llenyataires, els pagesos o els fusters talaven els arbres i els treien les branques, les arrels i l’escorça. Després, la fusta es dividia en trossos, d’acord amb l’ús desitjat.
El volum de les transaccions era considerable i el 1904 era de 2.808.000 quilos d’escorça d’alzina i pi, 3.753.000 de carbó i llenya i 1.205.000 de fusta serrada. El 1926 s’exportaven 2.200 tones d’alls amb embalatge –fet, generalment, de fusta de pi–, 100 tones de fusta i 400 de carbó. I se n’importaven 300 de fusta, mobles, bigues i taulons. Tot aquest moviment econòmic va comportar l’aparició d’una indústria banyolina lligada a la fusta, com la fàbrica anomenada La Pirenaica, de Joan Vila Ferran, que feia articles de fusta per a la taula i cuina. Els objectes estaven confeccionats amb boix –americà o del país–, olivera o altres fustes més lleugeres. Joan Vila va començar a Argelaguer, on comprava boscos i els treballadors del bosc tallaven els troncs a mida dels cullerots o culleres. Es va traslladar a Banyoles a final de 1919 i, quan va tancar, quedaven a la ciutat encara deu establiments dedicats a obrar la fusta: Font, Sarquella, Queralt, Arpa, Codony, Tubert, Soler i Curto, la torneria Santamaria i el taller d’esclops Badosa.
Les principals serradores. Aviat s’hi van establir serradores. A Banyoles es coneix, el 1776, l’existència de tres serradors i, a final del segle XIX, s’havien instal·lat negocis d’aquesta mena a l’actual capital del Pla de l’Estany i, també, a Cornellà del Terri.
El 1894 hi havia a Banyoles una fàbrica de serrar fusta al mas Verdaguer, propietat de la família Sellas de Mataró, coneguda com la Serra del Mas Verdaguer, que tenia arrendada el fuster Pere Ginjaume Rovira, veí de Borgonyà, a Cornellà del Terri. Més endavant, s’esmenta, el 1907, la fàbrica de serrar fusta de l’hisendat Manuel Coromina Faras (Trull). Poc després, el 1919, n’hi havia dues de registrades: la de Josep Arpa, que tenia tres operaris, i la de Queralt Llorens, amb cinc. L’arribada del tren a Banyoles el 1926 –amb parada final, i més tard estació, a prop de la fàbrica de jute de José Gimferrer SA, coneguda amb el nom popular de Les Saques, i de la serradora Sociedad de Responsabilidad Limitada Arpa, Laqué y Durán– va propulsar la venda de fustes fora de la comarca.
A Banyoles s’ha de parlar, sobretot, de les serradores dels Arpa, Branyes, Carreras, Vila i Codony. Sovint també es dedicaven a l’aprofitament forestal i posseïen o arrendaven boscos, d’on treien la fusta, és a dir, la matèria primera. En alguns pobles, com ara Porqueres i Serinyà, hi havia tractants de carbó, llenya i fustes i un magatzem de fustes –a Serinyà, amb els Juanola–.
Els Arpa, en realitat, van començar a Cornellà del Terri, on Pere Arpa Subirós explotava boscos i va emplaçar-hi una serradora, que el 1926 encara tenia. Més tard, una branca es va traslladar a Banyoles. Vers el 1913, Josep Arpa Torramilans es va establir a Banyoles: inicialment amb dues serres «movidas por motor eléctrico». La família –els seus descendents i germans– van crear diferents empreses, sols o associats, dedicades a la fusta: la Serreria Sociedad de Responsabilidad Limitada Arpa, Laqué y Durán o la Sociedad Arpa, Durán y Compañía –amb els Laqué i amb els Duran Rubirola, Duran Costabella i Duran Torrent–; Maderas José Arpa, Arpa Casellas, Arpa Barolès o Arpa Serra. L’empresa estava inicialment situada a l’actual avinguda dels Països Catalans. Els Arpa van continuar amb Embalajes Arpa SA. El 1947, Maderas José Arpa SA tenia boscos a la Miana, nucli de Sant Ferriol. Serraven troncs per a la construcció i produïen caixes d’embalatge per a cases de vins i les caves Freixenet, i abans de la Guerra Civil en feien per embalar forcs d’alls. A finals dels cinquanta elaboraven palets reforçats destinats a fàbriques d’envasos de vidres. Van tancar a la dècada dels vuitanta del segle XX.
Als anys quaranta, entre el 1941 i el 1942, es va fundar Branyas i Gallifa SL. En el seu cas tallaven peces per a la fàbrica de mobles i per a la construcció local. Des del 1951 es va denominar Maderas Llorens, que va abaixar la persiana a finals dels seixanta del segle XX.
Pel que fa als Carreras, de can Ventura Carboner, aquests van començar amb la producció i comercialització de carbó vegetal i de troncs. Bonaventura Carreras va iniciar el negoci pels volts de 1936 al carrer de la Divina Pastora, i després es van traslladar al passeig de la Puda, més tard al passeig de Mossèn Lluís Constans i, finalment, a Mata, Porqueres, a l’actual equipament municipal de Can Carreras. A la dècada dels quaranta, Joan Carreras Carré va introduir les serres, i uns anys més tard, als seixanta, la cervesera Damm els va proposar fer caixes de fusta per a les seves begudes, la qual cosa va propiciar un filó empresarial: a banda de Damm, els seus clients eren altres cerveseres com Moritz, Águila, San Miguel i Mahou, però també les cases de refrescs Coca-Cola, Frigo (Frigolat) i Trinaranjus i Cava Juvé i Camps. Així mateix, manufacturaven caixes per a fruites, que es venien primordialment a França. La irrupció del plàstic els va portar cap a l’especialització en els palets de fusta –uns dos mil diaris–. Maderas Carreras va tancar el 1992.
Uns altres fabricants de gàbies, caixes i palets de fusta van ser els Vila (Falgueras), amb Artemi Vila Tomàs al carrer dels Valls de Banyoles i, seguidament, Artemi Vila Grabuleda, juntament amb el seu germà Daniel, al carrer de la Llibertat i, finalment, a Camós. També Salvador Vila Grabuleda va construir caixes en un edifici del carrer de la Constància.
Negocis vigents. Malgrat ser un món reculat, encara en queden vestigis. Un exemple són els Codony, que van començar al molí de la Plaça i han acabat a Porqueres, on fabriquen palets de transport i embalatge. Cap al 1915, Tomàs Codony es dedicava al serratge de bigues de roure i de pi i de fusta per a carruatges. Després es va especialitzar en fusta per a carruatges, per a travesses de tren i per a caixes de fruites –taronges, en aquest cas– per al País Valencià.
Per la seva banda, Explotacions Forestals Garriga SC, de la nissaga Sabater, a Banyoles i Porqueres, avui dia es dedica a l’explotació de boscos i a la venda de llenya i de fustes: des de tallar l’arbre a lliurar la fusta o llenya al client. Finalment, més recents són Serveis Masdeu SL, a Cornellà del Terri, i Joan i Adrià Masdeu SC, a Porqueres, venen llenya, carbó i biomassa i fan feines forestals.
