Jordi Nierga

Entre altres comeses, a en Joan Arnau (Joanetes, 1931) li agradava serrar, perquè això implicava conèixer la fusta. «Conèixer l’arbre», detalla. Té la mirada múrria, en Joan. Les ulleres que sovint es precipiten lleugerament pel pont del nas i els dos ulls que apareixen al damunt com dues postes de sol equivalents i vidrioses. L’esguard, que és ben viu, desentona una mica amb el que explica només de començar, d’un deix més pesarós: «Quan serres s’ha de matar el cor de l’aure, perquè si no s’esquerda; en un tauló, si deixes al cor al mig, s’esquerda.»

A Joanetes, fent d’aprenent amb en Joan Prat, és on va trobar els primers cors. Feinejava al taller, però també a fora: tallant pollancres a bosc, per exemple. «En Joan en sabia molt, de fusta», diu. Després va anar amb en Lagares, al barri de Sant Miquel d’Olot, i també va fer córrer el ribot i el xerrac a la mili, a la Seu d’Urgell, on va participar en la construcció d’un gran cuartel. En acabat, altra vegada a casa, es va comprar un camió i va fer un temps de recader. Portava «de tot» i de mica en mica s’anava allunyant dels aures, però curiosament un altre cor, el de la Montserrat Canal, d’Hostalets d’en Bas, el va retornar a les essències. Va ser aleshores quan el jornal es va ubicar al taller del seu sogre, en Salvador, fuster com ell. «Estava molt acostumat a llimar i a fer remiendos, ell, i jo vaig trobar el negoci en marxa, però vaig voler canviar el model», recorda.

Hi ha dues coses que han definit la trajectòria d’en Joan enmig de les serradures, especialment: els mobles i les baranes d’escala. El primer d’aquests conceptes va trobar clientela a la Garrotxa, però també a l’àrea barcelonina. «Procurava fer mobles delicats, no pas com els que es fan ara, que la majoria són de conglomerat i plàstic». Pel que fa a les baranes, també van tenir sortida més enllà de la comarca, entre altres llocs a Polinyà, on hi havia un empresari enamorat del roure. «Era més difícil fer una bona barana que un moble», precisa. Però que el resultat fos reeixit no només depenia de les hores al local, també era imprescindible obtenir bona matèria primera. És per això que en Joan feia ressonar un missatge clar entre els propietaris dels rodals: si tenien bons arbres, que l’avisessin, que hi aniria i ja ho valoraria. Sobretot va contemplar roures, que ell mateix es dedicava a assecar en un camp proper: un cop serrats en verd els apilonava durant sis o set anys i quedaven «molt forts». Avui, bona part d’aquesta fusta llueix acolorida en companyia dels geranis, perquè ja se sap que els Hostalets d’en Bas és un poble que viu repenjat entre balconades.

En Joan també va treballar amb noguers –«més tous, de bon fer amb els mobles»–, teis –«anaven molt bé per fer calaixos»–, faigs –«per fer mobles barats»– o arbres que bevien dels riberals, com ara els pollancres, amb la fusta dels quals va elaborar durant molts anys els taüts del poble i d’altres punts del territori: «Era la més ordinària i la més lleugera, interessava que no pesés». En tots els casos, i per evitar el corc, la tala s’havia de fer amb fred a la carcanada, aprofitant els ronquets que etziba el bosc: «L’època de talla és a l’hivern, quan els arbres estan adormits.»

Els bastons d’en Miquel. No gaire lluny, a Sant Privat, en Miquel Costa (Santa Pau, 1938) també considera que cal fulminar el batec dels arbres. «El cor s’ha de treure, perquè si no la fusta es trenca», puntualitza. Ho deixa anar assegut al porxo de can Santigosa, a la vora de la seva dona, la Pilar Farrés, tots dos ben emparats per socs de llenya i feixines. I pels bastons de boix, també, que manufactura des de fa anys pel motiu irrefutable d’«entretenir-se.»

Encara hi ha gent que el coneix com en Baga. El perquè del sobrenom l’ubiquem al mas de la Baga, a Sant Miquel de Pineda, on va créixer rodejat de boscatge. Allà hi va fer els primers jornals i rememora amb ganes els hiverns, quan estassava i cremava el verder: les romegueres tallades, la brolla. S’estufa una mica, sense perdre la mitja rialla, quan parla de l’època en què el van fer encarregat d’una petita colla; tot just tenia divuit anys. Liderava un grup que al matí, abans d’esmorzar, cremaven tota la fusta estallada del dia anterior i, després, ara sí, agafaven forces amb cansalada i botifarra. «Ho fèiem tot amb destral, quan hi estaves acostumat, la fred ja marxava», explica. En Miquel va treballar a bosc uns quants anys més i amb escomeses diferents –de la fusta de trèmol se’n feien mànecs d’eines o de la llenya, carbó–, però amb l’arribada als Hostalets com a masover, primer a la Boada i més tard a la Clapera, va prioritzar la feina de pagès. Això sí, amb algunes excepcions: «Continuava netejant el bosc, el llimpiava.»

A la Clapera va fer el seu primer bastó, que no sap on ha anat a parar. En canvi, l’últim sí que el té ben controlat: l’està polint avui, ja a can Santigosa, i acompanyarà els passos d’un home de Santa Pau. Entremig n’ha fet centenars, i sempre els ha regalat: a la rifa de la festa de Sant Privat, a l’Aplec de Sant Miquel de Pineda o al Dia de la Dalla d’Hostalets, on és un gran mestre de l’ofici de dallar. «En tinc un a Japó i tot», afegeix en Miquel, que en té prou amb un punxó, un ganivet i un llapis per anar creant. I amb el boix, per descomptat: «És una bona fusta, molt forta; per treballar potser és millor el freixe o l’om, però a l’hora de plantar-hi el ganivet s’esquerden; el boix, no». El que fa servir per anar a passeig i no fer «tortes» és el seu favorit.

En Joan i la llenya. Els cors dels aures no palpiten sense la saba, la seva sang. En Joan Rius (Puigpardines, 1951) creu amb fermesa que l’època de tala no ha de coincidir amb el període de sabar, quan floreixen, perquè això malmet la nova brotada. I quan se sap, quan saben? Quan, en tallar-lo, la pell queda enganxada a la fusta. «Si abans feien una biga de roure quan l’arbre sababa, la fusta es pollava, es corcava. Potser et diran que són manies, ara, però no ho són; la gent en sabia molt.»

En Joan va néixer a can Toralles, a Puigpardines. La família era pagesa i tenia vaques, però amb el seu pare, en Cinto Rius, també tallaven i esteiaven el bosc de la seva propietat i en venien la llenya. Aulina, principalment: «El roure, el pi, el faig… De cremar, tot crema, però com l’aulina no hi ha res, és molt forta i fa molta brasa i caliu». Ho apunta assegut a l’entrada del magatzem que té als afores dels Hostalets d’en Bas, on encara avui prepara quilos i quilos de llenya. S’hi va instal·lar el 1988, quan el sector ja s’havia modernitzat passant de les destrals a les estelladores. La seva, d’estelladora, la va comprar coincidint amb l’arribada a la nova nau.

Complerts els setanta, s’ho agafa com una «distracció». Abans, amb el seu pare i algun treballador, anaven a la forest a tallar amb un xerrac molt pesant a la mà, però actualment la fusta en barra li porta un rematant d’Anglès. I en Joan es dedica a estellar-la i a portar-la amb el camionet a la clientela propera, especialment quan les llars de foc es comencen a despertar malgrat que la temperatura no ajuda. «El problema de la llenya no és la falta de compradors, és la falta de fred», conclou.