Josep Clara
La carretera de Sant Llorenç de Morunys a Coll de Nargó, entre el Solsonès i l’Alt Urgell, va ser una realitat gràcies a la mà d’obra forçada, barata i humiliada, que hi laborà en condicions precàries durant la postguerra. Fou coneguda popularment com «la pista». Era interessant des del punt de vista social i militar. Hi feinejaren batallons de soldats treballadors i presos condemnats en sentències que aplicaven la justícia al revés i que redimiren pena a través del treball. L’any 1943, més de 27.000 reclusos de l’Estat espanyol seguiren aquest camí per aconseguir una existència menys dramàtica.
La idea de crear una colònia penitenciària de 120 reclusos en aquell paratge va ser autoritzada el novembre de 1942. Ho havia demanat el Servei Militar de Ponts i Camins, dependent de capitania de la IV regió militar. Es tractava de rellevar el contingent d’homes aplegats en el Batalló Disciplinari de Soldats Treballadors 42. L’ordre advertia que calia «tener previsto el relevo para que no permanezcan juntas la colonia de presos y la Compañía de Trabajadores». Els soldats d’aquestes companyies eren joves de les lleves de 1936 a 1941 considerats desafectes al sistema polític de la dictadura. En comptes de fer el servei militar en una caserna i amb un fusell, van rebre pic i pala per viure una «mili diferent», desplaçats pel territori i concentrats en obres públiques, institucionals o de particulars.
Vida penosa. De les dificultats que patia la unitat en territori prepirinenc en dona notícia un comunicat del comandant d’enginyers Juan Cámpora Rodríguez que, el 15 de setembre de 1942, advertia que el Batalló Disciplinari de Soldats Treballadors no tenia cap altra comunicació que la de Berga, «por intermedio de una carretera en bastante mal estado, con cinco voladuras, las cuales se cortan en cuanto hay la menor tormenta». I afegia que, «aunque dichas voladuras se repararán lo más urgente posible con cargo al crédito de la construcción de la nueva carretera, es indispensable poder tener harina panificable y ranchos en frío para 8 días para la fuerza allí destacada, en previsión de que se registrasen interrupciones con motivo de las lluvias». Més endavant, Cámpora va demanar que «se asignen 40 mulos para el transporte de víveres y materiales», ja que la zona només permetia les comunicacions per mitjà d’animals.
El nombre d’aplegats a la colònia de presos va girar entorn de 400. D’edats diverses, podien haver nascut entre 1890 i 1920. Hi havia andalusos, castellans, extremenys, valencians, murcians, castellans… i catalans. Molts catalans van fer part del peonatge derrotat durant la Guerra Civil. N’hi trobem de poblacions relativament properes a l’escenari de treball, com ara Ignasi Servitja Cos, de Sant Salvador de Guardiola; Ramon Castellet Planas, de Berga; Marc Cabra Farràs i Marc Torrecabota Cucharrera, de Puig-reig; Joan Ballús Hicart, de la Quar; i Josep Algué Pujol, de Solsona.
Barracots i gana. Les condicions de vida i treball foren precàries, dures com a tots els centres de treball forçat, propis d’una època fosca que prologava els sofriments del temps bèl·lic. La misèria i la manca de determinats productes complicaren l’alimentació de tots plegats, i més dels que sofrien condemnes. Van estatjar-se en barracots i van passar gana. La fam va empènyer a robar patates i a rebre càstigs per la conducta observada. S’hi enregistraren accidents i almenys dos treballadors van perdre-hi la vida: Josep Maria Coll Gavaldà, de Capçanes (juliol de 1943), i Francesc Masó Subiràs, de Santa Pau (març de 1944).
La historiadora Conxita Mir reporta l’accident que va patir-hi un pres originari de les Garrigues, el juliol de 1943, a causa d’una esllavissada del terreny, la qual cosa va suposar-li la fractura del crani. Atès a l’hospital de la Seu d’Urgell, va restar en coma durant deu dies i en romangué 279 de baixa. El seu estat mental va continuar greument afectat. La indemnització que li oferiren, d’acord amb el temps de treball, fou de 2.092 pessetes.
Fugides sovintejades. Les evasions de presos van ser nombroses: més de 30 fins al 1944. Es repetiren especialment durant l’any 1943. La vida a l’aire lliure i la manca d’efectius vigilants permetien als més audaços de saltar-se el règim disciplinari. Els detinguts mentre intentaven la fugida foren castigats amb el trasllat a la presó de Chinchilla (Albacete), tristament famosa com a penal. El periòdic Redención, destinat específicament als empresonats, ho remarcà sovint per avís de navegants. D’altra banda, el Boletín Oficial de la Provincia de Gerona va publicar, el 1943, una requisitòria contra Francesc Costey Clos, natural de Biure i resident a Vilabertran (Alt Empordà), i el butlletí de Lleida, una altra contra Ramon Batet Farrés, de Sant Cugat del Vallès.
Un dels evadits l’estiu de 1943, Àngel Loscos Povill, de Paüls (Baix Ebre), no va ser descobert fins al 1946. Llavors hagué de passar per les presons de Tortosa, Tarragona i la Seu d’Urgell fins que el 1948 va obtenir la llibertat condicional. Per la seva banda, Joan Fornós Villagrasa, d’Arnes (Terra Alta), fugat també l’estiu de 1943, va viure amagat a casa dels pares i, més tard, ocupat en oficis diversos a Barcelona, Cornellà de Llobregat i Viladecans. Però, el novembre de 1949, fou detingut per la policia, dalt del tren de Barcelona a Portbou, quan pretenia d’arribar a França. No s’estalvià l’estada als centres penitenciaris de Girona i Lleida fins l’any 1951. El febrer de 1950, així mateix, va ser detingut, a Cartagena, un altre evadit: Fernando Gómez Giner, pintor, natural d’Alacant, de 37 anys, que havia estat dirigent de la CNT.
La carretera, un cop construïda, va restar en mans de l’exèrcit. La Comandància d’Obres Regional, per ordre superior, l’any 1957, va lliurar-la a Obres Públiques. En documents militars de 1963, atents al valor estratègic de la ruta, hom constatava que «su estado actual de conservación es muy deficiente». A hores d’ara és la carretera local 401, de calçada única, gestionada pels Serveis Territorials de Carreteres de Lleida. El trajecte, de 50 quilòmetres, passa per Odèn, Cambrils i Alinyà.
