Antoni Llagostera Fernández
Hi ha oficis que poden semblar estranys i allunyats de la família, però la feina de llenyataire i de diferents treballs relacionats amb el bosc té molta relació amb la meva nissaga, la qual cosa no n’era gens conscient i ara en vull deixar constància. En Marcelí Llagostera (1925-2015) i el seu fill, en Joan (1954), han estat llenyataires, tots dos fins a la jubilació –i el darrer encara parcialment actiu viu a Sant Joan de les Abadesses–.
En Marcelí va començar a treballar al bosc amb setze anys, quan va coincidir amb l’etapa més primitiva de la destral i el xerrac i de l’arrossegament de la fusta i els pals amb tracció animal. Tot es feia a base de força i treball manual. En Marcelí i en Cinto Llagostera s’havien dedicat també al carboneig, que va començar a desaparèixer a inicis dels anys seixanta, amb l’aparició de les bombones de butà.
Durant molts anys els Llagostera han treballat a moltes de les grans masses boscoses del Ripollès –les Llosses, Campelles, Gombrèn, Planoles, Fornells de la Muntanya…–, però també a llocs com la Pobla de Lillet (Berguedà), Peralada o Cabanes (Alt Empordà) o Crespià (Pla de l’Estany). Fins i tot a la Torre del Mir, a Prats de Molló.
Colles i bestiar. Aquesta branca dels Llagostera, que va formar família a Sant Bernabé de les Tenes, va anar a viure el 1964 al turó de Sant Roc, a Ripoll, a la casa veïna de Comallevosa, tot i que uns anys més tard, el 1994, es va establir a Campdevànol. En Joan va estudiar a l’escola de Formació Professional Quintanes, a les Masies de Voltregà, d’on va sortir titulat com a tècnic auxiliar agrícola en una de les primeres promocions.
Explica que el sistema de contractació dels treballs al bosc funcionava «per encàrrec de les serradores, dels rematants de les subhastes de boscos públics o dels propietaris dels boscos». L’encàrrec consistia a tallar i arrossegar fins el lloc de recollida. Els equips, dividits entre llenyataires i arrossegadors, amb feines separades, eren mesurats en jornals o setmanades, amb contractes que solien durar un any, amb jornals d’unes vuit hores, que calia distribuir per absorbir els dies de pluja o amb massa fang. En Joan esmenta com a grans empresaris de la fusta del Baix Ripollès Josep Torrentó Planas, de cal Déu de Ripoll, i en Joan Santasusagna, de Callús, i fora dels termes administratius destaca en Lluís Padrós, de can Maibosc de Bianya, i la serradora d’en Jordi Verdaguer a Vidrà. També apunta que cap als anys seixanta hi havia a la zona una desena d’equips, d’entre tres i deu persones, que feien aquestes tasques de bosc. Avui només en queden tres o quatre, de colles.
Fins al 1998, per arrossegar els arbres tallats els Llagostera tenien cinc equins –eugues, mules, matxos i un cavall– que en Joan va aprendre a ferrar, seguint els ensenyaments d’un ferrer de Gombrèn. Un any abans, el 1997, ja havien adquirit el primer tractor, un Ford, i posteriorment, un Deutz. Aturem-nos amb el bestiar, però, perquè els matxos formaven part intrínseca de les colles. En Marcelí apreciava i estimava molt la Rossa, una euga que va morir el 1979 a Sabatés, a les Llosses, després de ser vetllada durant tres nits per l’amo, amb tot l’entorn nevat.
En Josep Arxé va treballar durant un estiu de 1982 a la colla, concretament a Angelats, al costat del Roquer. Recorda que el treball era dur, amb molt d’esforç físic i molta calor. Ell, el més inexpert, feia bàsicament d’estassador, preparava els llocs per tal que els talladors hi poguessin arribar. Hem de tenir en compte que, aleshores, es pelava la fusta en el lloc, per tal que els socs rodolessin avall.
La colla dels Llagostera tenia llavors tres matxos, recorda en Josep: la Castanya, «més valia que no m’hi acostés gaire»; la Lleona, la més dòcil, i la mula Romera, que en aquell moment estaven ensinistrant. Els matxos eren capaços d’arrastrar tres arbres o pals. Però els dies han anat passant i tot ha canviat molt: actualment, per exemple, hi ha les serradores de gasolina, que abans pesaven quasi quinze quilos i vibraven molt i avui n’hi ha d’uns cinc o sis quilos, però menys robustes; i també cal ressaltar els avenços dels cabrestants danesos i els xerracs suecs. En el cas dels podalls, els feien a Manlleu.
Un cop emmagatzemats els arbres, calia deixar-los assecar i carregar-los als camions. Davant la manca de mitjans mecànics, els munts de pals desemboscats es col·locaven en un marge i amb l’ajuda de dos arbres guies se’ls carregava rodolant als vehicles.
El camioner Pere Arxé. El pare de Josep Arxé, en Pere Arxé (1936-1985), va tenir un dels primers camions amb grua de la contrada, amb l’avenç que això suposava. Les primeres grues incorporades als camions i les pinces van facilitar molt el treball de càrrega, encara que inicialment eren eines molt pesades. En Pere també va transportar restes i sobres de fusta –els costers– i serradures des de serradores del veí sud de França a la Paperera Riera de Ripoll. Quan aquesta va entrar en crisi, va continuar fent aquesta tasca amb altres industrials com a destí.
Cada dia laboral de la setmana anava cap al sud de França, especialment a Matamala, al Capcir, on hi havia una serradora que produïa molts excedents de fusta, que eren aprofitats per la Paperera Riera (1909-1995) per fer pasta de cel·lulosa. «Avui, de totes aquelles serradores que hi havia al sud de França –a part de Matamala a llocs com Formigueres, els Angles, Osseja o Prades de Conflent– no en queda cap», recorda en Josep. Tal era la importància del sector en aquell moment que s’havia havia arribat a portar fusta i serradures d’una serradora de l’Avelhanet, a tocar de la Ròca d’Òlmes, al costat del castell Montsegur, a uns 160 quilòmetres de Ripoll.
Cada dia sortia a les cinc del matí i pujava la collada de Toses de nit, amb l’objectiu de travessar la frontera a Puigcerdà. Cap al migdia ja era de tornada a Puigcerdà, on calia presentar els papers burocràtics a l’edifici de la duana. «Generalment, dinàvem al restaurant de la collada de Toses –de les Colladetes, més ben dit– i a mitja tarda descarregàvem a la fàbrica Riera de la carretera de Campdevànol.»
A més dels descarts dels troncs, durant l’època de la crisi del petroli –de l’octubre de 1973 al març de 1974– en Pere també feia viatges cap al Bages: va portar serradures per cremar a la bòbila i teuleria Aymerich de Sallent i d’altres per barrejar amb clofolles als paperers Vilaseca de Manresa. Una mica més endavant, als vuitanta, duia serradures per fer taulers d’aglomerat a Solsona.
A més de continuar fent de camioner, en Pere va comprar el magatzem de fusta d’en Tayant, a les planes del Castellot, a la carretera de les Llosses: «Preparàvem fusta a mida per a les estufes Stamar», recorda en Josep. I és que ja se sap que del bosc s’aprofita quasi tot.
