Jordi Castilló Carretero
Ceps, rateres i ballestes –arts de caça actualment il·legals i que generen molt patiment als animals que capturen– fins la dècada de 1980 van ser els paranys utilitzats per la gent de camp quan volien portar un tall de carn fresca a taula o guanyar-se el jornal amb la pell de les salvatgines que caçaven. Tot i que trampejar animals ve de molt antic, aquí ens centrarem en els últims paranyers del Pirineu. Els set padrins entrevistats, tots del Pallars Jussà, coincideixen en què el període àlgid d’aquesta activitat va ser entre els anys 1940 i 1984. Més enrere la memòria històrica ja s’ha perdut.
Un estil de vida. La feina de paranyer, practicada normalment pels homes, tenia dues vessants diferents. Una de continuada durant tot l’any a l’entorn dels pobles dirigida a caçar conills (Oryctolagus cuniculus), llebres (Lepus europaeus) o petits ocells per a l’autoconsum. I l’altra entre octubre i gener per capturar petits i mitjans carnívors i vendre’n la pell. Si es caçaven fora d’aquest període, el pèl de la pell adobada queia, i ja no servien per a la indústria pelletera.
Caçar conills i llebres amb paranys, i ocellets amb ballestes, ho podia fer qualsevol per obtenir carn fresca i millorar la magra alimentació del moment. En canvi, la captura de carnívors volia una especialització i una dedicació molt gran. La van practicar alguns joves pirinencs, desertors de l’arada i el tirapeu, que van trobar en els recursos que els donava la natura una forma diferent de guanyar-se la vida. Passaven llargues jornades recorrent serrats i boscos, i complementaven la caça fent activitats tan variades com melar, plegar tofes o fer llenya. Com que cadascuna havia de fer-se en una època de l’any diferent, podien combinar-les i fer-ne un estil de vida. Almenys mentre no anaven al servei militar o es casaven, moment en què les obligacions familiars «els feien assentar el cap» i es transformaven en pagesos o ramaders.
En els cinquanta anys analitzats amb activitat dels paranyers, el mètode de treball va ser el mateix. Treballaven en solitari. Tot i que en un mateix poble podia haver-n’hi tres o quatre, cadascú feia la seva ruta i procuraven no xafar-se el terreny. En començar la temporada es recorrien a peu tot el terme, feien molts quilòmetres en una sola jornada grimpant pels serrats més esquerps. Rastrejaven les feristeles que pretenien caçar: guineus (Vulpes vulpes), fagines (Martes foina) i genetes (Genetta genetta). En buscaven els passos, llegien els indicis que deixava la fauna: excrements, petjades, restes de preses, els corriols per on es movien… Quan els localitzaven, els engormandien deixant-los fruita i, quan veien que se l’havien menjat, era el moment de posar els paranys.
Fins a finals de la dècada de 1960 es feien servir els ceps o rateres, uns paranys metàl·lics que es tancaven amb una força brutal sobre una de les extremitats de l’animal quan aquest en xafava una platina del centre. L’impacte de les mandíbules de ferro del parany era tan fort que a vegades trencava la pota de la guineu o la fagina, i aquesta escapava coixejant de per vida. Altres vegades, l’animal, desesperat, es mossegava ell mateix la pota fins a automutilar-se i així poder escapar. Entre 1970 i mitjans de la dècada de 1980 es van popularitzar els llaços, molt més lleugers i letals que els paranys, ja que en capturar l’animal pel coll, aquest moria ofegat en una llarga agonia.
Un cop activats els ceps, calia ser molt ràpid i metòdic de revisar-los per extreure’n els animals capturats al més aviat possible, per tal que no escapessin o es malmetessin massa la pell intentant escapar. Cada dia feien el mateix recorregut, s’aixecaven ben d’hora amb un sac al coll i la il·lusió de saber com hauria anat aquella nit de cacera.
Si en arribar a un parany trobaven una salvatgina viva, la mataven d’un cop. La posaven a la saca i en acabar la ruta del dia espellaven els animals, començant sempre pel morro i el cap. Les pells les processaven a casa, on les netejaven bé i les lligaven en uns bastons per estirar-les perquè no s’arruguessin. Les deixaven assecar durant quinze dies al paller i, en acabat, les guardaven fins a la primavera. Aleshores venien els pelleters de Barcelona o els intermediaris locals, i era el moment esperat de cobrar la feina de tota la temporada.
Durant la dècada de 1940 l’espècie més valorada era la fagina. Per una pell podien pagar-se 1.500-2.000 pessetes, segons la seva qualitat. La geneta la pagaven a 800-900 pessetes, la guineu a 150-200 pessetes i el gat fer (Felis silvestris) a 30-40 pessetes. Es deia que una pell de llúdriga (Lutra lutra) valia tant com una vaca! El teixó (Meles meles) era l’espècie menys valorada, perquè feia molta pudor. La marta (Martes martes) era l’espècie més difícil d’agafar per ser molt arborícola i rara, però era la més valorada per la indústria pelletera.
Si en una bona temporada un paranyer podia fer unes 170 captures, es podia treure unes 200.000 pessetes. Si en aquella època treballant a jornal es guanyaven 25 pessetes al dia, als paranyers els compensava molt tot l’esforç i l’enginy que havien de dedicar a aquesta activitat. Guanyaven molts més diners que els seus companys del poble que treballaven a sou fent de mossos o pastors, i amb aquests estalvis podien emprendre altres negocis un cop acabada la seva etapa com a paranyers.
Els anys daurats. Entre les dècades de 1950 i 1980 la moda dels abrics de pell va disparar la demanda de la indústria pelletera, i els preus van pujar. La fagina es podia pagar fins a 3.000 pessetes, la guineu i la geneta 1.500-2.000 pessetes, i si una pell de guineu era molt bona podia valer 4.000 pessetes. Aquests preus van animar molta gent de camp a posar paranys com un complement a la seva activitat agroramadera. Aquests podien fer unes 50 captures per temporada i treure’s unes 150.000 pessetes. Molta gent ho aprofitava per comprar-se un cotxe o fer reformes a casa. I pels que s’hi dedicaven a temps complert, la suma de diners era molt important ja que podia arribar al mig milió de pessetes per temporada. En aquells temps eren molts diners.
La creixent demanda de pells d’animals salvatges per a la indústria pelletera fins i tot va fer arribar al Pirineu paranyers professionals. Dormien a la muntanya i feien autèntiques massacres entre els mesocarnívors, especialment quan utilitzaven verins com l’estricnina.
L’espècie més capturada era la guineu, seguida de la fagina, i en menor mesura la geneta i el teixó. Esporàdicament es caçava algun gat fer. Tot i que cada any al Pirineu es mataven milers de guineus i fagines, i centenars de genetes i teixons, aquests mesocarnívors continuaven sent molt més abundants del que ho són ara. Això s’explica per la presència d’una important població de conill, especialment al Prepirineu, que sustentava una comunitat de depredadors molt densa i complerta.
