Joan Ramon Piqué Badia
Són dos quarts de vuit, sona el despertador! Avui és 2 de novembre i com cada any anirem a la Fira ramadera de Tots Sants a Vilaller. Enguany, amb els amics, hem quedat d’hora per anar a esmorzar a la fonda del poble, on tastarem la girella casolana envoltats dels molts ramaders ribagorçans i aranesos que mai fallen. L’any passat, que vam arribar una mica més tard, vam anar directament al firal, on s’exposen els animals: exemplars de vaca bruna pirinenca –vaques, toros i vedells–, de vaca parda aragonesa, de bestiar equí i oví. Abans dels diferents concursos de bestiar vam tenir temps, per un preu mòdic, de poder assaborir la llonganissa, botifarra i carn de corder a la brasa de l’esmorzar que ofereix l’Ajuntament i reparteixen les dones de l’Associació Riupedrós a la plaça de Massaneres. Cada any esmorzem en un lloc diferent, cada bar i restaurant de la localitat prepara menges especials per a aquesta diada.
Pairem el menjar caminant una estona, ens atansarem als corrals del firal per reconèixer els animals que enguany, com sempre, han portat els ramaders ribagorçans de les dues ribes de la Noguera Ribagorçana, tant catalans com aragonesos. Tot seguit, pujarem fins a la plaça Major del poble entre les parades del mercat i, si trobem quelcom que ens cridi l’atenció, ho comprarem. Farem un beure i anirem al concurs de cavall pirinenc català per conèixer quins exemplars representaran la comarca de l’Alta Ribagorça al concurs nacional. Tornarem al firal per presenciar l’entrega de l’esquella i collar guarnit, premi a la millor vaca bruna del certamen –obsequi del Consell Comarcal de l’Alta Ribagorça–, i els altres premis i obsequis als ramaders i animals participants. Hi serem abans perquè volem guanyar un lot de torrons jugant al ‘catxo’. S’ha de mantenir la tradició! Per cada jugada del catxo o ‘catxadeta’ només es venen 24 cartrons –un cartró del catxo són dues cartes de la baralla espanyola– i guanya el qui té la mateixa carta que una mà innocent ha triat.
En l’actualitat, la Fira ramadera de Tots Sants de Vilaller només dura un dia, però la gent de més anys encara recorda la importància que tenia quan ells eren joves. Fins a mitjan segle XX s’allargava vuit dies i, a més de la compravenda de tota mena d’animals, era considerada com el Cap d’Any, comercialment parlant, ja que en aquesta fira es donaven els acabaments i començaments en el tracte amb els mossos. Hi concorrien firandants, ramaders i tractants de bestiar de tot el Pirineu, Catalunya, Aragó, Bilbao, València…
Avui, és l’única fira que hi ha a Vilaller però, anys enrere, aquesta localitat va tenir una gran activitat comercial, on les fires tenien un paper important. A mitjan segle XX, se celebraven tres importants fires ramaderes: la Fira de Santes Creus (3 de maig), la Fira de Corpus (5 de juny) i la Fira de Tots Sants (2 de novembre), i cadascuna durava vuit dies.
L’origen de la Fira de Tots Sants. Malgrat ser la que avui es manté viva, aquesta fira és de nova creació, de finals del segle XVIII, mentre que els altres certàmens firals de Vilaller tenien uns orígens més antics. Els noms amb què es coneixien i els dies de celebració van canviant al llarg del temps.
Les respostes del corregiment de Talarn al Qüestionari de Francisco de Zamora (1789) referents a les fires no esmenta encara la nova Fira de Tots Sants, però sí que informa que les viles de Vilaller i el Pont de Suert en festejaven, alternant un certamen cada any, dues: l’una el diumenge de Quasimodo i l’altra el primer diumenge immediat a la festivitat de Corpus. Les dues tenien una durada de vuit dies, eren franques i d’origen immemorial.
També es recorda que les fires més important del corregiment eren les de Salàs, Vilaller, el Pont de Suert i Esterri d’Àneu, per la importància del comerç de mules. En canvi, a les respostes de Vilaller al mateix qüestionari sí que s’esmenta la fira de Tots Sants. Es diu que se celebrava mercat cada dijous, on es venia principalment vi, i dues fires: una de franca, que segons l’any era la de Pasqua de Resurrecció o la de Corpus, on es comerciava amb mules i matxos; i l’altra, per concessió reial, la de Tots Sants, on es venien bous i vaques.
Fins al segle XVIII les fires ramaderes més importants, sobretot per la importància que tenia el comerç de les mules, tenien lloc a la primavera. A partir d’aquesta centúria, encara no s’ha estudiat el per què, es produeix un gran canvi en l’activitat comercial. Fins aleshores els mesos més actius eren els de maig i juny, però llavors es traslladarà a la tardor, a l’octubre i el novembre. Les viles pirinenques més comercials demanaren privilegis reials per canviar les dates d’alguna fira anual que ja se celebrava a la primavera, per passar a fer-la a la tardor; o l’autorització per la creació d’un nou certamen firal per als mesos d’octubre i novembre, mantenint les antigues concessions amb les mateixes dates.
El privilegi reial. En el moment de la creació de la Fira ramadera de Tots Sants, per obtenir-ne l’autorització i garantir-ne l’èxit, era necessari, primer de tot, la concessió d’un privilegi reial i, després, realitzar negociacions i arribar a acords amb les viles d’origen dels potencials ramaders venedors de bestiar.
La vila de Vilaller, a mitjan del segle XVIII, tenia problemes econòmics, amb endarreriments en els pagaments que havia de fer. Les autoritats locals consideraren que la millor solució era la creació d’una nova fira i per això van demanar al monarca Carles III el permís per convocar-ne una, anualment, els dies 28, 29 i 30 d’octubre amb la imposició d’un ral per cap de bestiar major i menor que es portés a vendre. Obtingueren resposta amb una reial cèdula concedida a San Ildefonso el 4 de setembre de 1771. El privilegi reial facultava a la vila ribagorçana a celebrar una fira anual el 3, 4 i 5 de novembre, exigint un ral per cada cap de bestiar major que es portés a vendre i només dos diners per cap d’oví i cabrum. El comú ribagorçà havia de justificar anualment l’endeutament municipal i la concurrència de caps de bestiar de tota mena que anés a aquesta fira. Un cop saldat el deute municipal, es reduiria la contribució a mig ral d’ardits per cap de bestiar gros i un diner de la mateixa moneda per cap d’oví i cabrum per costejar les despeses de la construcció i establiment d’un hostal decent per l’allotjament dels firandants. Acabades aquestes obres i pagades, la fira passà a ser franca.
Aconseguir aquest privilegi reial va tenir un cost pel poble de Vilaller. Així, el llibre de comptabilitat de la vila del segle XVIII recull diverses despeses: l’any 1771, el comú pagà quatre lliures i deu sous per anar a cercar el document a la Vall d’Aran; el governador general d’aquest territori va col·laborar activament amb les autoritats de Vilaller per la seva obtenció. Aquest mateix any pagà les 52 lliures que va costar la seva concessió a Madrid; una lliura, cinc sous i dotze diners per portar-lo a Barcelona i quatre lliures, un sou i sis diners per registrar-lo. A més, pagà deu i vuit lliures, respectivament, a dos particulars per les gestions fetes. L’any següent, el 1772, es van gastar dos lliures, un sou i deu diners per promocionar la fira. L’any 1776, per defensar els drets obtinguts, presentaren el privilegi i l’ordre de ser observat a Benavarri, el que va costar dos lliures i un sou; dos anys després, el 1778 pagaren quatre sous i quatre diners per les gestions fetes al Pont de Suert per signar una concòrdia per garantir la celebració de la fira. A més, l’Ajuntament de Vilaller, per portar a cap la fira, estava obligat a pagar al Reial Patrimoni, cada quinquenni, 10.000 maravedís pel reial privilegi obtingut l’any 1771.
Per garantir l’èxit de la fira era imprescindible assegurar que cada any hi concorrerien un alt nombre de bestiar per vendre, el que faria que vinguessin els compradors. La vila de Vilaller i la Vall d’Aran, des d’antic, tenien una bona harmonia i relació en el comerç que havia afavorit el progrés i benestar dels habitants dels dos territoris. El 5 d’octubre de 1773, a l’Hospital de Sant Nicolau des Pontèlhs es va signar una concòrdia entre Vilaller i la Vall d’Aran. Amb aquest acord es van establir un ampli ventall de mesures favorables als aranesos perquè vinguessin a la nova Fira de Tots Sants. Tindrien avantatges per evitar discòrdies per la percepció dels drets pel bestiar per vendre. També en el referent a les pastures dels animals, potables i queviures per als comerciants.
Així es va pactar i convenir entre les dues parts que les autoritats araneses es comprometien que tots els comerciants aranesos que tinguessin bestiar per vendre concorrerien d’ara endavant a la nova fira de Vilaller; fins aleshores anaven a la de Bonansa (Aragó). També comunicarien aquesta decisió, individualment, a tots els habitants de la vall, que a partir de llavors havien d’anar a Vilaller i no a Bonansa.
L’Ajuntament de Vilaller s’obligava a favor dels aranesos amb diverses exempcions. Així, només cobrarien pels animals que portessin a vendre: vuit menuts per cap de bestiar mular i vaquí, un menut d’Aragó per cap de porquí i un diner d’Aragó per cap de bestiar oví i cabrum. Aquests drets només es cobrarien durant el període concedit pel privilegi reial.
A més, els aranesos tindrien les parades franques en paratge còmode i no cobrarien el dret de lleuda mai; i podrien comprar potables i queviures, i aquests es vendrien al preu que tenien a Vilaller quinze dies abans de començar la fira.
Els aranesos havien de tenir els seus ramats a Vilaller i no als pobles circumveïns per fer nit i péixer, a no ser que no hi hagués capacitat a les cases del poble i no tinguessin pastures per la manutenció d’aquests animals. A més, tindrien el fen necessari per als animals que portessin a vendre a la fira, a raó de dos pessetes de plata el quintar, preu que no es podia canviar. Si algun veí de Vilaller volgués alterar el preu d’aquest fen, l’Ajuntament ribagorçà havia de compel·lir a l’esmentat veí a vendre’l al preu establert i no imposaria cap altre dret a la fira pels habitants de la Vall d’Aran.
A més, s’acordà que la justícia de Vilaller no permetria que per la fira es pogués fer cap embargament als aranesos, reservats els casos de criminalitat. Finalment, els araneses podrien fer péixer en el terme de la vila, sense pagar res, els ramats que portessin a la fira a vendre. Respecte al bestiar gros, podrien comprar segones herbes als veïns de Vilaller com millor els semblés, sense que en aquest cas els ribagorçans poguessin compel·lir als aranesos a comprar herba seca per al bestiar major. Si els aranesos volien donar palla als seus bestiars, els veïns de Vilaller els l’havien de vendre a una pesseta el quintar.
