Arnald Plujà
Aplec de Sant Roc de la Selva de Mar a la Vall de Santa Creu. Aquest aplec neix arran de les pestes del segle XVII que assolaren moltes poblacions de l’Empordà. Els habitants de la Selva de Mar promogueren una processó a la Vall de Santa Creu, on l’església de Sant Fruitós, sufragània de la Selva, venerava la imatge del santoral, protector de les epidèmies. La tradició es completava amb el vot d’anar cada any en romeria si el deslliurava del flagell. Antigament els selvatans ja practicaven una pregària semblant a l’oratori de Sant Roc, proper al nucli urbà i enderrocat durant la Guerra Civil. De com s’organitzava, en tenim una referència escrita del 16 d’agost de 1884, quan el batlle de la Selva de Mar, Joan Fonclara, convocà tots els vilatans i el capellà per anar en processó a la Vall de Santa Creu. Cal recordar que la Selva i la Vall eren dues poblacions veïnes i agermanades per llaços familiars i els segles compartits sota el domini de Sant Pere de Rodes. L’itinerari inicial creuava pels colls de muntanya, després per l’Erola i l’antic camí de la Vall, i darrerament per les vies asfaltades.
Dels actes de la diada ens queda el testimoni de dos cronistes locals, ja traspassats. Josep Mallol Oriol (Valentí) del Port de la Selva, població que s’afegí tardanament a la comitiva, explicava: «S’anava a la Vall amb processó, arribant a l’església del poble hi havia una capella dedicada a Sant Roc. Es deia missa, es cantaven els goigs i la prometença s’havia complert. Llavors s’anava a la font, s’esmorzava i es feia una estona de gatzara a l’ombra d’aquells frondosos arbrers. Era un vot de prometença que havien fet els nostres passats, després cada u anava a casa i fins a l’any següent». L’altre relat és de Jaume Quintana Llauneta, exalcalde de la Selva de Mar: «Al primer toc de campana es formava la processó molt concorreguda que amb molta devoció es dirigia a la Vall de Santa Creu, en compliment del vot formulat al Sant Protector que presidia l’Altar Major de l’Església. La corrua de fidels encapçalada pel rector de la nostra Parròquia portant la Creu de plata habitual, tot pregant i cantant. Molts portaven un ciri a la mà, i d’altres hi anaven descalços, segons la promesa que haguessin fet. Essent a l’Erola s’hi afegien devots vinguts del Port de la Selva, i tots junts, continuaven fins la Vall. Allí eren rebuts amb un tritlleig de campanes impressionant. Seguidament l’ofici solemne amb els goigs a Sant Roc eren cantats a plena veu i fervent devoció. Durant molts anys es va mantenir el costum d’anar a la font del poble, o sigui, la font d’en Garlapa (beu i tapa) per a fer-hi un bon esmorzar. Carmanyoles replenes de samfaina i de peix fregit, era l’habitual minestra que es consumia en aquell àpat de germanor. La gresca tampoc no hi mancava. De tornada, els més devots sortien de la Vall resant el Sant Rosari i essent a l’esplanada de Rec de Canet, el rector feia la benedicció del terme. D’altres aprofitaven per acabar de passar la jornada a la platja. L’arribada dels restants al poble era celebrada amb el més alegre repic de campanes». La descripció acaba amb un poema dedicat al sant: «Avui molts servem encara / més o menys la tradició / venerem a qui ens empara / però sense processó / cada any complim la promesa / davant l’Altar de Sant Roc / perquè quedi així palesa / la nostra fe en aquell lloc». El darrer aplec fou el 16 d’agost de 1993, però amb el despoblament de la Vall i el mal estat de l’església, la festivitat va quedar aturada, però va ser recuperada el passat 16 d’agost per l’Ajuntament de la Selva de Mar. El programa inclogué la missa solemne a l’església, adornada per l’ocasió, actes lúdics al Centre d’Art i Cultura Arbar i un dinar al restaurant de la Vall.
L’aplec de Sant Baldiri de Taballera. Ens referim a la capella bastida al bell mig del Cap de Creus septentrional, antic centre religiós d’un veïnat format per masos dispersos, un territori donat l’any 974 pel comte Gausfred d’Empúries al monestir de Sant Pere de Rodes, avui totalment despoblat i adscrit al terme municipal del Port de la Selva. L’aplec és d’origen incert i segurament data de segles reculats, quan tota la muntanya de Sant Baldiri pertanyia a la Selva de Mar. Tenim constància de romeries des de final del segle XIX fins a l’any 1917, quan encara quedaven alguns masos dempeus i un ermità que administrava culte. La data assenyalada era el tradicional 20 de maig i la jornada tant aplegava aspectes religiosos i festius com reivindicatius: demanar bon temps, pluges generoses i allunyar la plaga del míldiu, en benefici d’una bona anyada de raïms. Els romeus hi arribaven per colles d’amics i famílies. A primera hora del matí grans i joves es concentraven a l’interior de la capella, tota engalanada de ciris i flors, on el capellà oficiava la missa i es cantaven els Goigs de Sant Baldiri. Tot seguit, cada grup es distribuïa pel prat de la rodalia. S’hi parava la taula, amb estovalles, coberts i es preparaven els àpats populars que sempre incloïen arròs amb conill o pollastre. Alguns dels més vells també aprofitaven per fer la migdiada. Tot seguit es ballaven sardanes, s’organitzaven jocs per als infants i al so de la campana repicant les noves parelles declaraven públicament el seu enamorament.
Tot plegat era una festivitat molt concorreguda i plena de gresca i animació. També hi acudien molts feligresos forans per demanar o agrair la curació d’una trencadura –hèrnia–, a qui atribuïen a Sant Baldiri, advocat de la malaltia. El mateix Mallol recordava haver-hi vist una col·lecció d’exvots: bragues i faixes que els devots penjaven a la sagristia. També hi acudien firaires que venien xarops, aiguardents, carquinyols i llaminadures. A mitja tarda els romeus començaven a desfilar pausadament cap al Port de la Selva, fent parada al mas Puignau, encara habitat pels cònjuges Pere Malé i Teresa Vila. Amb l’èxode dels últims masovers i l’estat ruïnós de la coberta, es va aturar la tradició i les visites, i va quedar reduïda a esporàdiques excursions de devots o de berenars nostàlgics. La revifalla de Sant Baldiri arribà a l’any 2004 amb la cessió del conjunt arquitectònic a l’Ajuntament del Port de la Selva, que curiosament no pertanyia al bisbat, sinó al comte d’Empúries. L’acord comportà la seva rehabilitació parcial, que bàsicament consistí a refer la teulada, consolidar l’esberlada torre de defensa del segle XVII i excavar el perímetre per localitzar el possible cementiri. La recuperació tingué lloc el 14 de maig de 2007, coincidint amb la finalització de les obres, i a l’aplec s’hi afegiren els pobles veïns, sobretot Cadaqués, encara titular de molts masos de la rodalia i la Selva de Mar, antiga capital del districte. L’acte actual és menys religiós i folklòric que abans, preval el sentiment d’arrelament a la terra, d’on procedeixen la majoria de portencs que mantenen viu el ritual, amb assistència massiva, devoció i l’àpat campestre, que atesa la feinada i les tragines que comportava, ha estat substituït per uns precuinats d’empresa. Per qui tingui interès a assistir-hi, ens remetem a la darrera convocatòria municipal del diumenge 12 de maig de 2024, que anunciava la ballada de tres sardanes a càrrec de la cobla Arbucienca, el dinar de germanor, amb prèvia adquisició de tiquets a l’Oficina de Turisme del Port de la Selva, i per colofó, les clàssiques cucanyes de mainada.
L’antiga romeria de Roses a Sant Sebastià de Cadaqués. De la romeria dels rosincs a l’ermita de Sant Sebastià en tenim constància de l’any 1672, amb motiu d’un plet de pesca entre les universitats de Roses i Cadaqués. L’eix de discrepància era la muntanya de Pení, on estava construïda la capella, un eix axial que determinava la possessió i el dret de les pesqueres a la cobejada cala Jóncols, a més d’alguns masos i les gleves de terra radicades a la vessant de migdia. Els rosincs fonamentaven la seva titularitat amb les donacions territorials fetes l’any 1060 per la comtessa Guisla, esposa del comte Hug d’Empúries i per les autoritzacions episcopals per anar en processó a l’ermita: «La universitat i la vila de Roses sien mantinguts de anar ab professó a la Capella o Hermita de Sant Sebastià y Santa Quiteria, tots anys lo die segon de Pasqua del Esperit Sant, ab lo Rector, Comunitat, Batlle y Jurats de dita vila aportant les respectives insígnies». Atesa la coincidència amb la discrepància, els cadaquesencs interpretaren l’acció com un intent per consolidar la possessió de tota la carena de Pení, fet que va derivar en una disputa veïnal d’interessos. L’afer acabà amb greus enfrontaments entre els vilatans, trencada d’insígnies, baralles amb cops, pals, pedres i una demanda a la Reial Audiència de Barcelona que, entre sentències i recursos, s’allargà diverses dècades. Va quedar així el tema religiós relegat a l’econòmic, per la vàlua que representaven les bones pesqueres de l’encesa a Jóncols. Per antecedents, història i emplaçament, l’Audiència va donar la raó a Cadaqués. Després de diferents canvis de fitació, la riera que desguassa a la cala exerceix de divisòria entre els dos termes.
L’aplec de Sant Sebastià de la Selva de Mar. Es tracta d’un dels aplecs més desconeguts del Cap de Creus i també, com el de Cadaqués, era celebrat cada 20 de gener. Les darreres notícies daten del primer terç del segle XX i estaven convocades per la Societat de Socors Mutus de Sant Sebastià, fundada a l’any 1905 per oferir assistència mèdica i prestació de baixa als malalts, a la qual estava adherida tota la població. L’actual capella de Sant Sebastià, antiga església de Sant Esteve de Mata, ja constava a la donació del comte Gausfred de 974 i va ser fortificada l’any 1398, aspecte mantingut fins a l’actualitat. El santoral també s’invocava per ser protector de malalties com la verola, la meningitis, la tuberculosi o el tifus, que van causar una gran mortaldat infantil. Pocs records en queden de les convocatòries, excepte les organitzades pel president de la Germandat, en realitat una senzilla processó precedida per ell mateix i pel capellà, en condició d’autoritats i que portaven alçats els seus pendons, tàlems i custòdies. Seguia la comitiva de fills i mares, que enarboraven un ciri encès i tot darrere la resta de feligresos. Una vegada arribats a la capella, el mossèn oficiava la missa solemne i es cantaven els goigs. Atès que el trajecte fins al poble era molt curt, no afavoria passar-hi la jornada sencera i abans de migdia, tothom tornava a casa. Així era una de les cerimònies religioses més importants. A l’any 1917, amb la dissolució de l’entitat i la baixa natalitat infantil, la processó va quedar a l’oblit. Cal remarcar, però, que perdura l’estima dels selvatans envers l’adoratori romànic, que durant molts segles fou la parroquial de tota la demarcació eclesiàstica de Sant Pere de Rodes.
La processó de Sant Sebastià al port de Llançà. Entre desembre de 1651 i març de 1652, la majoria de poblacions de l’Empordà patiren la pesta més letal de la seva història i, de rebot, s’originaren els aplecs, processons i romeries per demanar la protecció a Sant Sebastià. Un estudi sobre els efectes i la mortaldat soferta per la vila de Llançà al segle XVII, ens evoca l’abast demogràfic: «26 de desembre de 1671 es descobrí a Llançà un brot de pesta que es donà per extingit el 27 de març de 1652. Els cònsols de la vila eren Sebastià Carreras i Jacint Abat, i batlle del morbo Rafael Ferrer. Cap d’aquests emmalaltí ni morí. Durant tot el període el nombre de víctimes mortals a la vila fou de 47. Pel que fa les despeses del Comú, la universitat gastà 7.000 lliures i els habitants unes 3.000 lliures, la qual cosa suma a l’entorn de 10.000 lliures». Dels 300 habitants que vorejaven el Llançà de l’època, els llibres parroquials registraren 47 òbits en tres mesos, amb detalls esgarrifosos de famílies senceres i pares que visqueren l’agonia d’un fill darrere l’altre. La gent moria pels carrers, als pallers, a l’hospital o a la morberia, un casalot de fusta aïllat on tancaven els més greus, com a pas previ de llançar-los al fossar del costat. Cap autoritat, rei o noble els hi va prestar ajuda, ni existien medicines per alleujar el dolor. L’únic suport consistia a facilitar aliments als reclosos. És curiós constatar com a la diada de Sant Sebastià els sobreviscuts organitzaren una processó en acció de gràcies a la capella de Nostra Senyora del Port, on també es venerava el gloriós santoral. No podem precisar el nombre d’anys que els llançanencs mantingueren la tradició.
