Albert López Tauler

En el casc antic de Castell d’Aro, d’uns anys ençà, només hi passen coses quan hi ha algun esdeveniment rellevant: festes com la de Sant Isidre, el Mercat Medieval, el Pessebre Vivent, pocs batejos, comptades comunions, algun casaments i els enterraments d’aquells que encara volen que se’ls encomani a Déu a l’interior de l’església de Santa Maria. La resta de dies de l’any res, o gairebé res: una parella de visitants que fotografia parets de cases mudes o el cotxe d’un veí que se’n va o torna cap a casa, qui sap. No s’hi sent mainada, no hi ha botigues, de fet només dues perruqueries, a hores convingudes, que amb prou feines deixen sentir la remor d’alguna conversa entre rentat i assecat. Amb aquest escenari, massa tranquil, i la remor d’algun record d’infància, he sortit del barri de Roquissar, a la banda de ponent del poble, i m’he acostat fins a cal Ros, en el carrer del Castell. Qui m’obre la porta, la Inès Torrent Ruscalleda (Castell d’Aro, 1965) és la filla de la Lola Ruscalleda Casadevall (Cassà de la Selva, 1930) i d’en Francisco Torrent Planas (Sant Feliu de Guíxols, 1922-Castell d’Aro, 2014), la Lola i en Francisco del pa.

Ca la Lola i Ca la Carmen. Asseguts a taula la Lola mira de filar records, poc a poc, però se’n surt. La Inès l’ajuda a fer memòria tot apuntalant els records amb dates, noms i alguna anècdota que ens fa somriure. A Castell d’Aro hi havia dues fleques: Ca la Lola i Ca la Carmen, l’una al carrer Major i l’altra just al davant de l’església. De fet, les dues botigues eren més que fleques: «Nosaltres a Ca la Lola hi veníem conserves, embotits, verdures, ous, licor, detergent, fins i tot hi havíem arribat a vendre Okal, aspirines i tabac», recorden mare i filla. Era habitual que la gent del poble els portés productes per vendre: «Em sembla que la verdura ens la portaven els de ca l’Adrià, oi mare?». La Lola diu que sí i recorda: «Els ous ens els portava la senyora Antònia, la mare de mossèn Agustí». A l’altra fleca, a Ca la Carmen, fins i tot s’hi podien trobar mitjons, roba interior i alguns dels altres indispensables que havia de tenir tota botiga de poble. «Entre uns i altres no hi havia pas mala relació, cadascú feia la seva, això sí, però com que ells tancaven el dilluns, a casa ho fèiem els dimarts, i així sempre hi havia una fleca oberta al poble», explica la Inès. Les dues botigues van estar obertes fins a finals del segle passat. «L’any 1985 amb en Francisco vam plegar i es van quedar la fleca els Montiel», que més endavant van desplaçar la botiga a l’avinguda de la Platja, «allà on ara hi ha Can Serra», l’actual fleca de Castell d’Aro. Ca la Carmen, en canvi, va tancar definitivament quan la Carmen i el seu germà Martí, dependenta i forner, es van jubilar. Els que ja en tenim més de quaranta i, un dia o l’altre, en farem cinquanta, d’anys és clar, encara recordem com anàvem a buscar el pa; a casa érem dels que anàvem a Ca la Lola, amb un parell de monedes de vint duros. «Hi havia molta mainada que venia a buscar el pa o allò que els calia a casa», recorda la Inès, que també corria per la botiga i a vegades donava un cop de mà. Llavors, tant a Castell d’Aro com a qualsevol altre poble de l’entorn, sentir i veure mainada amunt i avall, anant a fer encàrrecs o donar un cop de mà amb la feina de casa, era el més normal.

Màxima i Emília. A mesura que la tarda avança, queda clar que les que portaven la veu cantant eren les dones, com a mínim en el negoci de les fleques. Ca la Lola abans era coneguda com a Ca la Màxima i Ca la Carmen, com a Ca l’Emília. «A casa jo despatxava i també ajudava en Francisco a fer les fornades de pa», recorda la Lola. Les fornades, sobretot a l’estiu, començaven molt d’hora. «S’escalfava el forn amb la llenya i les feixines de bruc. Després s’havia de netejar i s’hi posava el pa a coure», i així fins a quatre fornades. «La mare ajudava el pare, però al pare no li agradava gaire estar de cares al públic», apunta la Inès. «Ella era la que tenia clar si el negoci anava bé o no», afegeix. I entre 1965 i 1985 va funcionar més que bé: «Al final, sobretot a l’estiu, hi havia massa feina; en part per això vam plegar, ja érem massa grans». La Inès explica com, «sobretot a l’agost, quan el pa encara no havia sortit del forn, ja estava venut, i hi havia gent que s’enfadava perquè se n’havia quedat sense». Era lògic, «amb els càmpings plens i algun restaurant de la zona que el venien a buscar acabàvem el pa de bon matí», recorda la filla. «Nosaltres no el repartíem, el pa, prou feines teníem!», puntualitza la Lola. A Ca la Carmen sí que en repartien, de pa. El marit de la Carmen, en Josep, ho feia a particulars i a algun negoci amb la seva característica furgoneta vermella.

Mare i filla somriuen quan els ve a la memòria i expliquen: «Alguna vegada el pare s’havia endescuidat de posar sal a la massa i no ho deien a ningú». Sempre hi havia algú que l’endemà rondinava. A més del pa, també feien coca de pa o coca amb sucre, «i unes coques de llardons que ens les treien de les mans». Molta gent en recorda els bescuits, i la Inès aclareix amb sa mare que «de bunyols en fèiem i, a més, també en veníem la pasta feta i així qui la comprava només els havia de fregir a casa seva.»

La Lola i la Inès ens han deixat clar, ja ho hem explicat, que el negoci funcionava gràcies a l’entesa del matrimoni: «Sempre ens vam entendre bé, ell a dins, amb el forn, i jo a fora, a la botiga», afirma la mare. Però també ens ha quedat clar que qui sabia com anava el negoci era ella: «La mare portava la botiga i sabia els diners que entraven i que sortien», apunta la Inès. I afegeix: «M’atreviria a dir que això cap dels dos mai ho va posar en dubte i tots dos estaven convençuts i tranquils que fos així.»

A l’època, a Castell d’Aro, Platja d’Aro o s’Agaró, no hi havia cap altra fleca, «de llenya segur que no», afirmen mare i filla. Les botigues que venien pa o bé el compraven a fora o bé «ja en temps més moderns el feien amb forns elèctrics». Tot aquest anar i venir, tot l’any, des de la matinada fins al vespre, impregnava el poble d’olor de bon pa, d’abans, i d’un tràfec vital que avui ja no s’ensuma. Per sort, això també ho hem dit, avui al poble hi torna a haver una fleca que rutlla i que, també amb un forn de llenya, ha recuperat productes de tota la vida. A Can Serra, a peu de carretera, on anys enrere s’havien instal·lat els de Can Montiel, un cop abandonada l’antiga Ca la Lola del carrer Major, han tornat part de la vida perduda del poble. Encara que lluny del nucli antic, el bon pa, uns bons tortells de massapà i uns bunyols que són l’enveja de molts, s’han tornat a guanyar el paladar de la gent del poble, dels visitants i de tothom qui s’acosta a comprar-hi. I és que un té aquella sensació que una bona fleca fa poble i que un poble sense fleca no és poble del tot.