En Pere Roura es defineix com un caçaire de mots. En aquest cas, dels més representatius i genuïns del parlar de Maçanet de Cabrenys, que ha reunit, organitzat i definit al costat de Pep Vila a Vocabulari Maçanetenc. Aclareix, però, que «el parlar de Maçanet comença des de Cadaqués i arriba fins a Figueres. S’endinsa a les Alberes, a la muntanya de les Salines, a uns quinze o vint quilòmetres en línia recta. Però, és clar, no mor aquí a l’Empordà». En aquest sentit, se sent agraït d’haver viscut amb la seva germana, que era mestra, a Molló. Hi va sentir moltes paraules que reconeixia del seu poble. Malgrat que les distàncies són llargues, assegura que a tota vora de muntanya es comparteixen alguns mots. «En pobles que en altres èpoques estaven més aïllats s’ha conservat una certa parla dialectal que no deixa de ser un tresor. Passa a la Vajol, a Cadaqués, a la Cerdanya, a l’Alta Garrotxa… que han mantingut unes formes de vida que ara ja només conserven gent d’una certa edat», explica en Pep.
Patrimoni que cal conservar. D’una banda, en Pep considera que Vocabulari Maçanatenc respon a una «necessitat, en veure que el llenguatge es mor, de ‘salvar els mots’, que deia Espriu». Però, de l’altra, també considera que actuen «una mica de notaris ja d’una certa manera de viure i de pensar», perquè són paraules que corresponen a un estil de vida que es perd amb el canvi generacional, amb la pèrdua de l’hàbitat social i els canvis en les estructures dels pobles. En Pep fa al·lusió als efectes estandarditzadors de l’escola i la televisió, però es tracta de molt més que això. El 90 % de les paraules recollides fan referència al treball dels boscos o de la terra, a oficis que desapareixen, i amb aquests les seves paraules, i el seu coneixement. I no només del món del treball, «també el calendari agrícola, els proverbis –abans en dèiem dichos–, el temps de l’any vist des d’un punt de vista atmosfèric, el món dels sants…». I afegeix aquí un altre tema que cal tenir en compte: «Moltes d’aquestes paraules anaven relacionades amb la religiositat popular i avui la mainada ja no sap què és un sant.»
En definitiva, el llibre –en la mateixa línia que D’Abantes a Xurrencai (de Robert Sabater), 100 paraules de l’Empordà (d’Helena Borrell), El parlar de la Garrotxa (de Joaquim Monturiol i Eloi Domínguez), entre altres– vol ser un testimoni de la riquesa del català, que s’està perdent: «Les noves generacions ja no comprenen el bagatge lingüístic de Víctor Català, de Ruyra, de Vayreda o de Bosch de la Trinxeria», exemplifica en Pep. També en primera persona, relata que va anar al supermercat i es va oblidar de comprar una cosa. Hi va haver de tornar i li va dir al caixer: «Qui no té memòria, ha tenir cames», però aquest ja no el va entendre… «Aquest món ja no és el nostre», conclou. És contundent i afirma que «ser pessimista és tocar de peus a terra. El llibre és un toc d’alerta, perquè el català desapareix. Si no fem res per mantenir-lo, la demografia mana. I som minoria.»
Curiositat sobre els orígens. En Pep assegura que el llibre és mèrit d’en Pere, que, de manera parcial, ja ha publicat alguns dels mots del recull a altres llocs. En canvi, en Pere sosté que «en Pep el va polir, va posar-hi la part tècnica. Jo no soc filòleg». Nascut al carrer de la Vajol de Maçanet de Cabrenys el 1954, en Pere va anar a estudiar a Girona i, després del servei militar, va entrar a treballar al Banc Bilbao Vizcaya, però és autor de diversos llibres publicats sobre el poble. En tot cas, es considera historiador aficionat: «No he anat mai a la universitat, però sempre he tingut molts bons mestres. Per exemple, Josep Maria Marquès, Gabriel Roura…, gent que m’ha orientat, per exemple, a llegir documents antics. I amb la pràctica en vas aprenent». Durant els 43 anys que va treballar al banc, escoltava amb deteniment el parlar de la gent, gent de tota la província, «i quan sentia una paraula que no coneixia, me l’apuntava. A casa pensava: La diem allà o no?, i les anava recopilant.»
Aquesta curiositat li ve ja de quan era petit i sentia parlar l’avi, Pere Sabà, conegut com a Pere Casals pel nom de la casa: «Ara tindria 145 anys», calcula. En ressegueix els mots: «Sortia a l’eixida, a la terrassa, i mirava cap a dalt a la muntanya –és clar, hi entenia, en el temps–, i deia: ‘Aquestes brumes que hi ha aquí dalt marquen que aquesta tarda hi haurà tubusto’ –tempesta–». M’explicava que «treballava amb el seu germà obrint la carretera que va dels Banys a Montalbà a barrinades. Es lligaven amb una corda, feien el forat, barrinaven i metxa llarga. Es vien d’enfilar i fugir! I ells, és clar, dormien als Banys o a Arles i, allò que diguem, els francesos anaven més ben alimentats i els hi deien: ‘Espanyols, farts d’arengades, no hi ha xuc’ –vol dir ‘no teniu sang’ [a les venes]–. El meu avi m’agafava pel braç, m’apretava i em deia: ‘Nin, fins que no hi va haver una mica de peixopalo –bacallà sec, i fumien ventallades amb el peixopalo–, no hi va haver quietud. Entràvem a l’hostal i –saps com a les pel·lícules del Far West?– tots feien vores’.»
Tot plegat dona fe que el maçanetenc està marcat per la relació amb el Vallespir: «Abans, quan la gent anava a peu de Maçanet a Ceret, que no ho podien fer en un sol dia, hi havia més relació que ara que anem amb cotxe». Exposa que als pobles molta gent hi anava a fer temporada, «a collir cireres a Ceret, enciams al Rosselló, a veremes…». Ell mateix hi havia anat en diverses ocasions i és testimoni que, al principi dels anys setanta, al Rosselló encara hi havia un esperit de catalanitat, sobretot de la gent que treballava la vinya. Recorda, també, que durant la feina cantaven cançons: «Per exemple, En Pere Gallerí i La Cançó de les mentides. Passa que ells en feien una altra versió. Deien que, ‘de la sang que en va rajar, es va inundar Marsella’. Aquí no es deia pas, això». En Pep afegeix que el cançoner popular també es perd, i els topònims… «Els últims que han conservat una mica els noms són els caçaires. Però als caçaires també els picaria una mica la cresta perquè van batejant els llocs, i jo els dic: no, no es diu la parada d’en Fermín perquè hi va caçar un senglar de 130 quilos…», respon en Pere.
A més de 882 paraules, Vocabulari Maçanetenc recull 101 frases fetes, expressions i dites. Alguns d’aquests conceptes ja són recuperats, perquè o bé s’han deixat de dir o bé no són habituals. Per tant, el llibre fixa, contra el pas del temps, un patrimoni lingüístic que emmiralla la saviesa d’un poble. Aquesta obra, que va editar l’Ajuntament de Maçanet de Cabrenys l’any 2022, es pot adquirir a l’oficina de turisme i alguns negocis del mateix municipi, a més de poder-lo consultar en diferents biblioteques públiques. Avui, en Pere i en Pep ja en tenen a punt un apèndix que aplega més mots i fan la llista encara més llarga, en el seu afany imparable davant la dura sentència d’en Pep: «Quan mor una persona, mor un arxiu vivent.»
Apunta't al butlletí del Grup Gavarres per conèixer les últimes publicacions i la nostra actualitat editorial
"*" indicates required fields