El termalisme i l’excursionisme són les activitats que marquen l’inici del turisme pirinenc. Sense saber que en el futur serien considerats turistes, les classes benestants que acudeixen a Caldes de Boí a prendre les aigües o els viatgers que tresquen per boscos, estanys i ascendeixen a l’Aneto són els primers practicants d’una nova activitat que transformarà l’economia del país, de la costa a la muntanya. La incorporació del Pallars a aquest nou escenari és tant interessant com desconeguda i mereix un estudi seriós. Mentre arriba, val la pena apuntar algunes de les hipòtesis més versemblants.
Un cop superada l’etapa d’autarquia, Espanya trenca l’aïllament internacional, inicia el procés d’apertura política i s’obre a les noves pautes socials i als hàbits de lleure dominants a les societats europees. Així que rep amb els braços oberts milers de visitants atrets pel sol, la platja i els preus baixos que regnen a la pell de brau. És l’inici del que es coneix com a turisme de masses. Sense la intensitat amb què té lloc a les àrees costaneres, el Pallars també participa d’aquest nou manà econòmic, en dos dels subsectors més exitosos: el de la muntanya i natura, present a les valls situades al nord dels congostos d’Erinyà i Collegats, i el d’una derivada casolana del conegut com a turisme de sol i platja, a les terres prepirinenques de la conca de Tremp fins a la vall d’Àger.
Tot i que l’estat de les vies de comunicació i la inexistència d’equipaments d’allotjament no hi ajudaven, els abundants i variats recursos naturals –rius, boscos, sol, neu– i el patrimoni artístic i arquitectònic –romànic, poblets d’arrel medieval, esvelts campanars o poblets estampa– són els actius que atreuen una societat cada cop amb més recursos i més motoritzada.
Però aquesta nova activitat econòmica no hauria reeixit al Pallars sense el paper clau d’algunes persones informades, viatjades, visionàries i valentes que, malgrat les dures condicions de l’entorn econòmic dels cinquantes, van creure que havia arribat el moment d’apostar per una activitat amb potencial suficient per revitalitzar i transformar la decaiguda economia pirinenca de la postguerra.
La visió turística de l’alcalde Boixareu. El primer i indiscutible promotor d’aquesta nova activitat és l’alcalde de la Pobla de Segur entre el 1949 i1969, Josep Maria Boixareu. Boixareu està convençut que el turisme de natura i de neu es podia convertir en el motor econòmic i industrial d’aquestes comarques i que la seva vila podia ser el nus de comunicacions i el centre operatiu d’un escenari que incloïa la part nord del Pallars Jussà, el Pallars Sobirà, la Vall d’Aran i l’Alta Ribagorça. Ara en diríem un emprenedor visionari i innovador. No només per l’activitat que fomenta, sinó per l’ús de les modernes tècniques de màrqueting per fer-la visible i promocionar-la.
El desembre de 1954 posa en funcionament la que serà la primera oficina de turisme de Catalunya i convoca un concurs estatal per trobar l’eslògan promocional d’aquest paradís turístic. En surt guanyador «Bosque y leyenda sobre aguas tranquilas»; un altre per crear un cartell promocional, el guanyador del qual fa referència a l’aigua, les muntanyes i la fauna salvatge i instal·la tanques a peu de carretera amb el lema: «La Pobla de Segur, la puerta de los Pirineos.»
També aposta fort pel marxandatge: banderins, cendrers i una extensa col·lecció de postals, primer en blanc i negre i posteriorment una nova sèrie en color que mostra els paisatges més representatius de la regió, tal com explica amb més detall una peça d’aquest mateix dossier. Per reblar el clau, aposta també per la promoció literària, convida dos escriptors que ja despuntaven, Josep Maria Espinàs i Camilo José Cela, a recórrer a peu aquests territoris, amb el compromís que posteriorment els glosessin amb la seva ploma. D’aquesta iniciativa, en surten els exitosos llibres de viatge sobre el Pirineu de Lleida de l’un i de l’altre.
La progressiva millora de les comunicacions i de l’oferta de transport és la palanca que facilita l’eclosió turística. Els autobusos de la mítica La Primera del Flamicell, els taxis furgoneta i les rubies, el tren de la Pobla, La Oscense, l’Alsina-Graells i, sobretot, l’arribada dels utilitaris fan possible l’accés a tots els racons d’aquest territori i es popularitzen les excursions motoritzades, amb un circuit iniciàtic de descoberta molt atractiu, sempre amb la Pobla com a punt de partida i arribada: pujar cap al Pallars Sobirà per la Noguera Pallaresa, remuntar el colossal port de la Bonaigua per descendir cap a Vielha, la capital de la Vall d’Aran, travessar l’inquietant i precari túnel de Vielha, baixar per la Ribagorçana vall de Barravés, descobrir la sorprenent i inclassificable església del Pont de Suert i retornar al Pallars pels serpentejants ports de Viu i Perves entre les fumaroles de la fàbrica de ciment de Xerallo. Aquest itinerari permetia als turistes més avesats endinsar-se al cor de la regió, per Espot o per Boí, per descobrir la joia de la corona: el Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici o endinsar-se a la vall de Capdella i la seva important zona lacustre.
Sol i platja a la pallaresa. De la Pobla de Segur cap al sud, fins a la barrera del Montsec que marca els límits amb les terres de la plana, el relleu més obert, l’ambient plenament mediterrani i els embassaments hidroelèctrics apropen aquestes contrades, de forma casolana i a petita escala, als estàndards de sol i platja propis del litoral que amb tant afany promociona el ministre d’Informació i Turisme, Manuel Fraga Iribarne. I novament els emprenedors visionaris tornen a ser clau en el sorgiment de les activitats turístiques pallareses. La família Gaset, propietària d’uns terrenys contigus a l’embassament de Sant Antoni, conegut popularment com «lo lago», aixeca a primers dels anys seixanta un chiringuito per a ús recreatiu i esportiu de la població local.
L’any 1965, Manolo Cabrera, comandament militar destinat al Campament de Talarn, transforma aquest espai en el primer càmping del Pallars, on ràpidament es comencen a instal·lar famílies de turistes holandeses i belgues sedents de sol i de platja, però en ambients més relaxats que els que els ofereixen Lloret de Mar, Salou o Benidorm. I com renoi descobreixen els centreeuropeus aquest racó per a ells paradisíac? El fenomen està poc estudiat, però una versió prou versemblant ho atribueix a les relacions professionals i comercials de treballadors de l’empresa Philips amb empresaris locals. El boca-orella fa la resta i en poc temps les matrícules grogues passen a formar part de l’imaginari turístic dels pallaresos.
El càmping Gasset inaugura una modalitat d’allotjament que defineix una nova manera de fer turisme; un turisme i uns turistes amb un perfil tranquil i sedentari molt allunyat dels turistes actius i amants de la descoberta que freqüenten les valls pirinenques del nord.
‘El Càmping’ –conegut així per tothom, sense necessitat de cognom– es popularitza ràpidament. Aquells primers clients d’Eindhoven es converteixen en prescriptors de moltes famílies holandeses, belgues i franceses que fixen la seva residència turística permanent en aquest indret. En paral·lel, el càmping es converteix en l’espai de lleure de referència de la població local, tant per a les famílies com per als joves, que hi troben un espai de llibertat que vol deixar enrere les misèries del franquisme.
Alguns descendents d’aquells turistes pioners encara els podem trobar avui prenent plàcidament el sol a les tambores o passejant amb les seves motores per les aigües tranquil·les del lago. Al Pallars Sobirà i la Vall Fosca, aquells primers turistes excursionistes van anar deixant pas a esquiadors, kayaquistes, senderistes, raftinguistes, barraquistes i practicants de noves activitats de natura i d’aventura, cercant el relax, la contemplació o l’adrenalina, armats sempre amb algun dispositiu que immortalitzi l’experiència. Però tot això ja és una altra pel·lícula.
Apunta't al butlletí del Grup Gavarres per conèixer les últimes publicacions i la nostra actualitat editorial
"*" indicates required fields