Jordi Nierga
L’escola és un espai de vocació essencial: s’hi basteixen les primeres oracions amb els subjectes i predicats agafats de la mà, les multiplicacions i divisions comencen a fer ballar números amunt i avall o la creativitat treu el cap amb traços allargassats i esparsos que representen formes qui sap si tan ingènues. A l’Escola Lacustària de Llagostera totes aquestes matèries hi tenen presència, és clar, i fa ben poc han compartit curs amb una formació encara més primordial: aprendre a obrir els ulls.
Cal situar-nos a l’octubre de l’any passat per ubicar les beceroles d’aquest ensenyament. I fa falta ressaltar la voluntat de dos pares per concebre’l. En Jordi Soler, expert en la tècnica del fotoparany, i en Josep Barba, biòleg, van proposar fer èmfasi a l’àmplia fauna de les Gavarres, intuint que seria desconeguda. No s’equivocaven. «La idea era tirar endavant una formació adreçada als mestres, que està pendent de fer-se, però aleshores nosaltres vam plantejar que, primer de tot, s’hauria de fer amb els nens perquè coneguessin la xarxa tròfica de la zona», diu en Marc Juanola, professor del centre.
En Marc explica que abans de tirar endavant el projecte, quan demanaven als menuts del quart curs de primària dibuixar un pingüí, una girafa o un elefant, no tenien cap problema a plasmar-los al full. A l’hora d’esbossar un cabirol, una llúdriga o un astor, el coneixement s’emmurallava. «I el mateix ens passava als mestres, jo també en desconeixia moltes coses i hem anat creixent junts: alumnes, professorat i pares, és un treball molt enxarxat».
Del tigre a la geneta local. El punt de partida no va ser gaire lluny, a l’hort de la mateixa escola, però els pals de paller d’aquest propòsit, anomenat ‘Un rastre que parla de Llagostera’, es van localitzar a la vora de can Cateura i del mas Rauric. Allà, s’hi van col·locar les dues càmeres de fotoparany: un grup hi va anar amb en Jordi, i l’altre, amb en Josep. «Van fer un itinerari i durant el camí trobaven plomes o rastres de cabirol, i això també formava part de la sortida: la contemplació», subratlla Juanola, que també valora les possibilitats de l’entorn: «Ens trobem en un paisatge mosaic, en vint minuts travessem bosc, camps, prats…».
Visionar el contingut va ser tota una experiència. Un teixó aquí, una geneta allà o una guineu que per un instant deixava de ser esquiva. En tot cas, les càmeres només van ser un dels recursos utilitzats. N’hi havia un parell més: per un costat, les observacions que els petits feien durant les sortides escolars amb un bloc i un bolígraf a la mà, i per l’altre, la mateixa predisposició dels estudiants: «Els nens i les nenes també portaven fotografies de casa, imatges d’animals que havien trobat, i fins i tot un va dur uns ous que, més tard, vam descobrir que eren d’oreneta. Hi ha molts alumnes que surten poc, a fora, i un dels objectius era que connectessin amb l’entorn i l’estimessin, perquè som qui som per on vivim, entre altres coses», remarca en Marc, que afegeix un exemple prou concloent: «Abans recordo que quan entrava un bitxo a la classe tothom tenia por, però després ja no: vam canviar la por o el desinterès pel respecte i la curiositat».
El resultat. A l’interior de l’Escola Lacustària, al passadís central, s’hi exhibeix un mural de proporcions generoses amb un reguitzell d’animals entrellaçats. És la xarxa tròfica resultant d’aquest procés. Un total de 120 espècies captades –i documentades– mitjançant el fotoparany, els rastres o l’observació directa. Tots i cadascun dels protagonistes d’aquesta cadena alimentària tenen una fitxa específica i la il·lustració a mà respectiva, la qual cosa dota el projecte d’una dimensió transversal. «Hem treballat el medi, sí, però també la lingüística o el dibuix», puntualitza el mestre.
Aquestes fitxes, «que són com unes cartes Pokemon ben locals», van permetre conèixer els vincles existents entre els animals. «Vam treballar com es relacionen, especialment pel que fa a l’alimentació, per tal que els alumnes veiessin que es tracta d’una xarxa complexa», especifica Juanola. Però el mural i tota l’activitat en si van anar més enllà de les quatre parets del centre. La cadena tròfica de les Gavarres es va exposar també al Casino Llagosterenc, on van assistir els familiars dels joves investigadors i també autoritats locals. Més endavant, en Marc, en Jordi i en Josep van organitzar una presentació al teatre municipal, un acte que va aplegar més de 200 persones. «Era important que se sortís de l’aula, que hi hagués un lligam entre l’escola, les famílies i el poble».
Nous reptes. L’aventura va culminar a final de curs i, des de llavors, altres centres d’arreu de Catalunya han contactat amb l’escola llagosterenca per mostrar el seu interès. També es valora positivament repetir-lo enguany, però és una decisió que recaurà en els mestres de quart. De moment, en Marc, ara a cinquè, ja rumia una altra iniciativa que permetria entendre –i, per tant, reivindicar– l’entorn de la rodalia més immediata. «Volem emprendre un projecte vinculat amb la custòdia de les basses que hi ha al poble perquè no es facin malbé». Aprendre a obrir els ulls també és això: mirar l’entorn i respectar-lo. Ser-ne partícip.
