Marta Masó Escobairó > Text

Pedres sobre pedres, en perfecte equilibri i bastint parets de solidesa envejable. Un concepte bàsic i senzill, que amaga una de les tècniques de construcció més laborioses i de més duresa. Encaixos perfectes de roques de moltes mides i formes. Cap element d’unió entre elles, ni fang, ni argamassa, ni ciment, i com a úniques eines imprescindibles, les mans i la destresa del constructor. La pedra seca és la tècnica primera, la més primitiva i antiga. Un mètode constructiu que ha perdurat al llarg dels segles i del qual es troben exemples a molts punts del planeta, especialment aquells amb abundància de pedres. Una tècnica ancestral considerada Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat per la UNESCO. No es coneix el nombre exacte de construccions de pedra en sec que hi ha a Catalunya, però sí que sabem que n’hi ha més de 32.000, que són les que ha catalogat en els últims dotze anys l’Observatori del Paisatge a través de la Wikipedra, un mapa interactiu on es marquen i localitzen les construccions que han documentat una llarga llista d’observadors voluntaris.

Un patrimoni tan extens només s’ha pogut aixecar gràcies a l’esforç i persistència de molts braços, que han redecorat el paisatge per adaptar-lo als usos i necessitats de cada moment. Fins no fa pas massa anys, la majoria de pagesos de casa nostra dominaven poc o molt la tècnica de la pedra seca. Ells eren els que aixecaven murs i barraques. Era la manera que tenien d’aprofitar al màxim les terres perquè fossin cultivables, sobretot aquelles més agrestes i rocalloses. Les pedres els servien per aixecar parets que asseguraven marges, feien de partió entre finques o separaven els camps dels camins. Però també en podien fer d’altres elements molt útils al món rural, com ara cabanes, escales, forns, sortides de bufadors, pous o aljubs, entre d’altres. Però fer aquestes edificacions tenia encara una altra utilitat, tant o més important que l’element constructiu en si mateix. Era la manera d’acumular i apartar totes les pedres que s’anaven traient d’un camp que es volia convertir en apte per al cultiu.

Un marger a Castellfollit. Aquesta tècnica que abans era tan comuna a pagès, ara la dominen i practiquen ben poques persones. Tot i que és cert que hi ha molts paletes, que refan i construeixen parets de pedra seca, la majoria opten per posar a l’interior de la construcció ciment o qualsevol altre tipus de pasta perquè l’estructura quedi més reforçada. L’Eduard Prada, de Castellfollit de la Roca, té 36 anys i és dels pocs paletes especialitzats en aixecar parets de pedra seca. Fa un any va aconseguir el certificat de marger. Ens explica que va començar a treballar en la construcció quan en tenia setze i que de seguida es va sentir fascinat per la feina de picapedrer. Quan li va explicar a un mestre de la pedra del seu poble que li agradaria dedicar-s’hi, va rebre un únic consell. Li va dir que el primer que havia de fer, abans d’agafar cap eina i començar a picar, era seure i llegir les pedres. «Totes són diferents i cal estudiar-les a fons, una a una. Mirar i entendre la forma, les vetes, les arestes… Abans de decidir com treballar-la i com col·locar-la», m’explica. No va ser fins fa dos anys que va començar a fer parets de pedra seca: la primera que va aixecar va ser en un revolt de la carretera d’Oix.

Des de la seva empresa, Comanegra, defensa i practica l’art de la pedra seca, tot i que admet l’esforç i duresa que implica per al constructor. Ha construït parets a diferents pobles de les comarques gironines, sempre amb la pedra autòctona del lloc, tot i que admet que la seva preferida és el basalt, perquè segons reconeix «sento que és la meva, la de casa». Està convençut que «una paret sense ciment a l’interior té més vida: entre les pedres hi creix vegetació i hi habiten petits animals». També li agrada el component artesanal que implica i que l’únic material que s’utilitza són les pedres que et trobes allà mateix. No cal portar res d’altres llocs. Això fa que aquestes construccions s’harmonitzin amb l’entorn de manera natural, sense desentonar amb el paisatge. I afegeix: «Aquesta proximitat entre l’origen del material i les construccions fa que si mai s’ensorren per manca d’ús, les pedres es tornin a integrar en l’entorn».

El Parc de Pedra Tosca. Un bon lloc per conèixer les construccions de pedra seca és al Parc de Pedra Tosca, a les Preses. En Joan Ayats, enginyer tècnic agrícola ara jubilat, va ser un dels que van participar en la recuperació fa més de 20 anys d’aquest espai, que havia quedat completament oblidat i abandonat. Les bardisses s’havien menjat els camins, l’espoli de pedres per a la construcció havien fet desaparèixer murs i el vandalisme havia destruït algunes barraques. A través del programa europeu Life es van tornar a posar en valor els usos i el paisatge d’aquest espai que s’havia convertit en terra de ningú. Mentre fem una ruta plegats per l’espai, en Joan explica que «tots aquests quilòmetres de parets no es van aixecar per fer bonic, sinó perquè els antics agricultors no sabien què fer de la pedra i l’anaven apilonant al costat dels camins, de les artigues, dels cultius i com més ben posada millor, perquè n’hi cabia més. També feien barraques, que els servien per protegir-se del Sol, de la pluja o del vent, i fins i tot els servien per guardar les eines». Fent un itinerari per aquest parc, apareix l’oportunitat de veure multitud de tipologies de cabanes. Algunes són tan petites i baixes que s’hi ha d’entrar ajupit, però amb un interior tan profund que hi caben dues petites estances. D’altres, en canvi, poden superar els dos metres d’alçada i són estructuralment més complexes, amb uns arcs de pedra que fan de suport a les lloses que conformen el sostre.

El Bosc de Tosca està configurat com un mosaic de múltiples artigues, que són les parcel·les que resulten de la tala forestal d’un tros de bosc, que es prepara perquè s’hi pugui cultivar. Segons diu en Joan, aquests camps recuperats només es consideraven artigues mentre tenien fertilitat natural procedent de la matèria orgànica del bosc. Quan s’hi havia de portar adob extern ja passava a ser una parcel·la de conreu. Eren uns espais molt durs de conrear, perquè la terra era molt rocallosa i, per tant, a banda de la neteja forestal també s’havien de treure moltes pedres. En Joan està convençut que «per treballar aquestes terres s’havia de tenir molta gana i cap altra alternativa per sobreviure». Per això, amb la industrialització de la comarca, moltes persones van poder abandonar les feines agrícoles i un dels primers conreus que es van deixar van ser els del Bosc de Tosca. L’espai va quedar pràcticament oblidat una colla d’anys, fins que fa dues dècades se li va donar el valor històric que es mereixia.