Jordi Remolins > Text

El fum de la pipa de Joan Piella, conegut també pel sobrenom del seu estri de fumar, omple l’estança del pis del carrer del Teòleg Corriols de Sant Joan de les Abadesses on viu amb la seva família. S’hi van instal·lar el juny passat perquè sempre havia dit que volia venir-hi a morir. El seu és un viure senzill i absent de luxes, com quan vivien a pagès, però alhora sense preocupacions. Hi tenen una estufa amb tres cadires a prop per escalfar-s’hi a l’hivern, i una televisió petita amb un aparell reproductor de DVD. I unes quantes pel·lícules, entre les quals El somni, que el realitzador marsellès instal·lat al Pla de l’Estany, Christophe Farnarier, va estrenar ja fa quinze anys.

Precisament, la comarca banyolina va ser l’últim lloc que la família Piella Colomer va habitar abans de tornar al Ripollès, d’on tant ell com la seva dona en són originaris. En Joan va néixer a Vallfogona fa 85 anys i es continua considerant com l’últim pastor transhumant, tal com el qualificava el documental. El seu primer trajecte amb un ramat va ser un cop acabada la Guerra Civil, quan el seu progenitor va enviar-lo juntament amb l’oncle de la seva mare, de 80 anys, a comprar una ramada a Talavera de la Reina (Toledo). El pare havia sigut alcalde de Vallfogona abans del conflicte, i un cop acabat va tornar-ne a ser. Però entremig els havien robat els animals. Ell encara era massa petit per recordar la guerra, però el viatge a Talavera el té molt fresc. I la gana que va passar durant la postguerra, també.

El primer viatge, set setmanes a peu. El camí de tornada el van fer a peu amb 200 ovelles, i en recorda com van creuar Madrid pel camí ramader de la Castellana, en una època on no hi havia «ni cotxes ni bicicletes». Van ser set setmanes a peu, per uns camins molt ben senyalitzats i unes parades on la gent de cada lloc els deixaven quedar a canvi d’una ovella que mataven pel seu consum, i amb part de la qual els omplien el sarró per tenir uns quants dies de camí. De fet, amb aquell bestiar tenien la vida garantida. L’oncle li deia que «si no ens quedem sense aigua no ens morirem pas», recorda en Joan sense deixar de fumar una pipa que impregna l’aire amb el característic regust que l’ha acompanyat tota la vida. A Castella van fer camí amb aquest sistema, però en arribar a Lleida les coses van canviar «perquè anaven més farts o eren més ganduls». Per això, si trobaven alguna patata fora de la vista dels pagesos, ells l’arreplegaven i la feien escalivada. Fins i tot una gallina descontrolada, que no va veure’ls arribar, va rebre un cop de pal i va acabar sent devorada «amb plomes i tot». Abans de tornar al Ripollès fa un any, van vendre’s el ramat actual, on encara hi havia exemplars hereus d’aquella raça. «Ens hem fet grans i havíem de plegar», diu en Joan, tot i que la Mercè Colomer, la seva companya de vida, explica amb un punt de nostàlgia a la veu que «era entretingut: anaves al corral, les veies, els donaves menjar i t’entretenies.»
Amb el ramat instal·lat a Vallfogona i sent encara un nen, en Joan ja es dedicava a llaurar camps amb el bou i les vaques. Però aviat va fer emprenyar el seu pare, que el volia per recollir blat de moro. «Jo m’estimava més anar a esquilar ovelles, un ofici pel qual crec que era molt bo», reivindica. N’havia arribat a tossar fins a 200 en una sola jornada, tot i que llavors acabava pixant sang de l’esforç. Tornant de la mili va conèixer la Mercè, a la festa major de Sant Joan de les Abadesses. Va ser durant l’època on va anunciar als pares que volia anar a viure a Riudaura, a la casa de la Riba. Allà van arribar a tenir-hi fins a 1.000 caps de bestiar. Van ser anys agredolços, perquè els pares van morir, però abans ja s’havia casat «amb aquesta mossota», explica mentre somriu assenyalant amb el cap i la pipa a la Mercè, amb qui va engendrar la seva filla Teresa. Bé, «filla de la Mercè, segur», puntualitza sorneguerament, «però meva no ho sé», versió que ratifica la dona amb la recurrent frase: «Mare segura, pare pot ser.»

Mitja vida transhumant. La transhumància va marcar 44 anys de la seva vida, ja des de l’etapa de Riudaura, així com la posterior al mas Cansalada de Sant Esteve de Guialbes, a Vilademuls. Durant cinc dies pujava amb el ramat fins a serra Cavallera «per canviar de país, perquè els estius a les terres baixes són més calents i l’herba aflaca». El costum ja l’havien practicat també a Vallfogona, on la muntanya «era allà mateix». Un cop extingit l’estiu, tornava a baixar, aquest cop durant tres setmanes «perquè aprofitàvem per robar menjar per aquí i per allà»; no només per a ell, sinó sobretot per als animals. Els conflictes de la transhumància eren habituals, «però mai em vaig poder emprenyar amb ningú, perquè hauria estat pitjor», recalca. Recorda que en una ocasió, l’amo d’un camp on les seves ovelles estaven pasturant va acostar-s’hi «emprenyat com unes estenalles», però en Pipa l’hi va demanar si fumava i el va convidar a fer un caliquenyo: així, mentre ells xerraven i discutien, el ramat s’anava atipant. Els anys han passat, però la mirada de nen entremaliat segueix ben viva als ulls d’en Joan Piella.

La ruta d’aquelles quatre dècades i escaig cap a Ogassa, on va establir una ferma amistat amb la família de can Picola, també es reproduïa de vegades a l’hivern cap al Port de la Selva o Peralada. Però, progressivament, es veia que la transhumància s’estava acabant. Els pastors cada vegada tenien menys ovelles, van abandonar els camins ramaders, i el transport de vaques es va anar realitzant cada cop més amb camions. I això «ja no és transhumància», creu en Joan. La Mercè havia viscut a la casa del Muig de Sant Joan, i allà veia passar «ramats cada dues hores». N’hi circulaven 200 cada temporada, quan ella era jove. La culpa de la pèrdua dels camins ramaders «és dels mateixos pastors», apunta en Joan. Quan fa anys es va refer la carretera de Camprodon, el camí va quedar-ne afectat i ell va posar-se en contacte amb l’Estat i va forçar que el tornessin a reformar, «tot i que possiblement ja fa temps que no hi passen animals.»

El canvi de costums ha afavorit, en opinió seva, que el xai d’ara «no valgui res», perquè tot i que la carn era més dura, eren animals que tenien quatre o cinc mesos quan els sacrificaven. Ara els maten amb dos mesos, i això «no és carn ni és res», deixa anar ben convençut, malgrat reconèixer que aleshores «tampoc era tan rendible». Mai li ha sabut greu matar animals: tant cavalls com eugues, vaques, xais o porcs. Amb tretze anys ja podia sacrificar 300 porcs en una sola campanya. «Serà millor que no ens hi acostem gaire», ironitza la Mercè, que l’escolta. En canvi, reconeix que no menja vedella, perquè fa unes dècades, quan els controls eren més relaxats, va veure com en portaven de mortes i amb molta mala olor a escorxar, per després vendre-les. No s’ha pogut treure aquella olor del nas.

Les corrandes del pastor. El fum del tabac de pipa també m’omple el meu, de nas, així que per acabar aprofito per demanar-li per la Marina Vilalta, la pastora de Bruguera reconeguda amb la Creu de Sant Jordi, i a qui diu conèixer. És habitual, en tot cas, que la gent d’una casa de pagès es conegui, encara que visqui a quilòmetres de distància. Amb ella comparteix el costum de cantar corrandes i cançons, «potser per combatre la solitud de l’ofici», però també perquè al bestiar li agrada que es canti. Ara que no en té, en Joan canta igualment, per la Mercè, la Teresa o per qui el vulgui escoltar. El que és segur, a hores d’ara, és que de ganes de barallar-se amb ningú, si no ho ha fet fins ara, en té menys que zero