Anna Pi

En pocs anys hem estat testimonis del canvi que ha sofert l’entorn. Un canvi que també presenta de manera evident un component social. Entre altres qüestions, avui hi ha pocs ramats, pocs bosquetans, pocs pagesos… Segons el Departament d’Economia i Hisenda de la Generalitat de Catalunya, el sector agrari i pesquer representava, el 2021, un 1,1% del valor afegit brut (VAB) de l’economia catalana. Aquest canvi en l’economia i l’aprofitament del territori no és de franc. Molta terra ha esdevingut bosc i molts boscos no es treballen. El resultat són boscos bruts dels quals els propietaris, ajuntaments i l’administració se n’han de fer càrrec sense cap altre fi que mantenir-los nets.

Els Bombers de la Generalitat han establert diverses zones i punts estratègics de gestió (PEG) que es consideren «àrees clau per modificar la dinàmica d’un incendi o servir com a oportunitats per aturar-lo», ens explica la Merlès Martínez, tècnica de projectes a Ramats de Foc: «Per normativa, aquestes zones han de ser gestionades, sigui mecànicament o a través de la silvopastura.»

Això és perquè encara perdura la petjada d’alguns ramats que, poc o molt, mantenen net el sotabosc. I per això, tot i la transformació del món, s’hi fixen mirades d’esperança: «Des de Ramats de Foc creiem fermament que la silvopastura és una eina eficient per a aquest manteniment, ja que permet espaiar les intervencions mecàniques, a més d’aportar múltiples beneficis ambientals», continua la Merlès. Aquesta convicció és el que va portar la Fundació Pau Costa a crear el 2016 el projecte de Ramats de Foc.

Entre diverses accions, promouen vincles entre ramaders i ajuntaments amb l’objectiu d’implementar aquest sistema per executar les franges de protecció municipal. «El nostre suport inclou la redacció de plans de pastura, la gestió de licitacions i altres qüestions administratives necessàries», exposa la Merlès. Pel que fa a les zones estratègiques, ja fa molts anys que la Generalitat ofereix ajudes per pasturar-les, però, per la seva banda, Ramats de Foc «actua facilitant la incorporació de ramaders per pasturar aquestes zones i oferint suport en els tràmits burocràtics, com ara la tramitació d’ajuts per la gestió forestal sostenible, la formalització de convenis amb propietaris, entre d’altres.»

Front comú a les Gavarres. Al Parc Natural del Montgrí i les Illes Medes o a les Gavarres hi pasturen diversos ramats de pastors adherits al projecte. En Quim Gubau, gerent del Consorci de les Gavarres, comenta que en algunes ocasions han fet front comú amb Ramats de Foc per mirar de tirar endavant certes iniciatives. En tot cas, el consorci té el seu propi equip tècnic i també col·labora directament amb alguns d’aquests ramaders. Per exemple, mantenen un conveni amb la Dolors Garrido, de Cassà de la Selva, que pastura el bosc de can Vilallonga a canvi de cedir-li l’ús de les terres agrícoles de la finca; a en Pau Figueres, de Cruïlles, li han cedit una cleda, una malla elèctrica i un remolc per pujar aigua al ramat mentre pasturi zones estratègiques per a la prevenció d’incendis, i en diverses ocasions també han ajudat en Mon Plana, de Sant Cebrià de Lledó, orientant-lo en la tramitació d’ajuts per a la seva activitat.

El ramat d’en Mon ja gestionava una zona estratègica prèviament a la consolidació del projecte de Ramats de Foc: «Amb en Muxach vam ser dels primers de la zona». En qualsevol cas, tampoc aleshores no va implicar cap canvi en la seva activitat, perquè des de 1981 estava instal·lat als Metges amb la seva dona. Havia nascut a Sant Miquel de Pineda el 1955 i el seu sogre, com que sabia que era de pagès, els va oferir el ramat quan ja feia deu o dotze anys que hi pasturava. En Mon explica: «Buscàvem la solitud per viure l’entorn i això era verge total». Aleshores es va decidir a agafar el ramat i es refereix a aquell temps com «els anys més feliços de la meva vida.»

També el ramat d’en Miguel Ángel Amezcua (1985) i la seva família pasturava ja en una finca de gestió pública de l’Ajuntament de Torroella de Montgrí a la Muntanya Gran del massís del Montgrí per a la gestió de franges de prevenció d’incendis i recuperació de prats i pastures. Fa trenta anys que van venir des de Jaén empesos per una dura sequera. El pare, que ja feia de pastor, va decidir emportar-se les ovelles i pujar, primer, a Camprodon i, dos mesos després, ja a Ullà. Al principi estaven de lloguer al poble i ara tenen una granja al peu del massís. Quan el 2016 es van incorporar al projecte de Ramats de Foc, això no va alterar la seva feina.

A aquests ramaders «que ja gestionen aquestes zones estratègiques», remarca la Merlès, «des del projecte els oferim suport per a la visibilització dels seus productes sota el segell de Ramats de Foc, perquè el consumidor sigui conscient que el producte que està adquirint prové d’una activitat que contribueix directament a la reducció del risc d’incendis forestals en zones prioritàries». En el cas de l’explotació d’en Miguel Ángel, en què no fa venda directa i no tenen un producte on enganxar-lo, l’han ofert a Recuits Nuri o Recuits de Fonteta, empreses que compren la llet de les seves cabres per elaborar-ne recuits i formatges.

Els reptes del ramat. En qualsevol cas, en Mon assegura que pasturar tot l’any aquestes zones facilita mantenir l’entorn net: «Aquí perquè, si no pasturen al bosc, no hi ha res més». I a les Gavarres encara hi ha molt d’arboç, que les seves ovelles només «mengen si les obligues i les tanques en un espai curt que no tinguin res més per alimentar-se. És un menjar sense valor nutritiu i se les ha de compensar amb suplement, i per tant els costos són exagerats». Amb tot, considera que els ramats que van i venen encara ho tenen més difícil.

En aquest sentit, en Quim es remet a la prova pilot coordinada pel Centre Tecnològic Forestal de Catalunya que vol determinar, d’una banda, el cost i, de l’altra, els beneficis per a la biodiversitat de mantenir el sotabosc de zones estratègiques per a la prevenció d’incendis mitjançant silvopastura, en lloc de fer-ho mecànicament. Se li va proposar a en Pau que formés part de la prova pilot a les Gavarres. És dels ramaders que queden més a prop de la zona, però no hi pastura sempre.

De fet, quan es va adherir a Ramats de Foc, també el 2016, només tenia ramat a Jafre. Des de 2020 també en té a Cruïlles, però és des d’un primer moment que acumula experiència en diverses proves pilot i diferents maneres de gestionar aquestes zones. Al principi, per exemple, es van instal·lar fils elèctrics al bosc i es deixaven els animals pasturant en superfícies d’unes 300 hectàrees. Aleshores s’alimentaven primer dels brots que més els agradaven fins que només els restaven els que no: «Al final es van intoxicar per tanins, perquè ja no tenien varietat». A més, va caldre començar a treballar amb mastins, que dormissin amb el ramat i el protegissin, perquè en més d’una ocasió va perdre les ovelles en atacs nocturns de gossos. Ara es tanca amb malla elèctrica l’espai que es calcula que les cabres poden requerir durant les vint-i-quatre hores següents i també se’ls porta gra: «Hi ha molta càrrega d’animals», explica en Pau, «d’aquesta manera s’ho mengen i ho arranen tot». Igualment, «són selectives» i, com en Mon, observa que no es mengen l’arboç, ni tampoc el bruc.

A banda d’això, el pendent de les Gavarres pot fer difícil trobar un lloc on deixar aigua als animals. I també passa al Montgrí: «La gent ha d’entendre que és una muntanya que no té gens d’aigua. Cal buscar punts on donar-los-en», exposa en Miguel Ángel. Les cabres que necessiten més cura són les que estan en producció i aquestes, en el seu cas, poden baixar a la granja a beure. La resta són les que estan vint-i-quatre hores al massís. Hi tenen un parell de tancats fixos, on dormen amb un parell de mastins, i després pasturen amb el seu pare. «Jo també he de mirar que produeixin», reivindica i, malgrat entendre les motivacions de gestionar certes zones, considera que no pot engegar les cabres «segons on si no hi han de trobar menjar.»

Comunicació entre agents. Aquesta mena d’exigències porten en Pau a concloure que «a l’administració li ha costat molt d’entendre com funcionen els animals». A ell li demana que hi destini més animals: n’hi voldria 90 o 100, i ell procura que n’hi hagi uns 70. Recordem que ell ha de pujar i baixar cabres en aquestes zones estratègiques de les Gavarres: «Jo puc oferir de la meva explotació els animals joves, els prenyats… És el meu negoci, d’això visc: no hi portaré animals perquè visquin en males condicions». Assumeix que el problema és un punt de mira massa curt, la següent legislatura, i això es tradueix en molt poca paciència per veure resultats: «Quan hi ha un pas d’animals continu ho mantenen net sempre. Però no són una màquina.»

En la mateixa línia interpreta en Mon que li recomanin obstinadament les cabres per damunt de les ovelles: «A les cabres els agrada molt el rebrot vell, el jove no els diu res. Les cabres són molt selectives», repeteix. «La manera bona era com se feia abans», conclou. «La gent tenia la seva parcel·la petita i gestionava el bosc pel que fos, per necessitat, per tot. Llavontes, quan tallaven un arboç, tallaven la rabassa. Ara talles un arboç i surten catorze rebrots. Gestionar això només amb el ramat és molt difícil, perquè l’arboç no els agrada, no és alimentós.»

Als Metges tenen 130 ovelles i 25 cabres: «Em diuen que no puc tenir més ovelles per les pastures que tinc, però amb això no puc mantenir ni un pastor. El ramat no em dona els diners que em val». Com dèiem, en Mon ja hi pasturava abans que es considerés una zona estratègica, «però fa trenta anys plovia més i hi havia més pastura. Aquí dalt és un pedregar. El ramat cada vegada és més difícil de mantenir». Davant d’aquesta situació li suggereixen apujar el preu de la carn, que ja té la «propaganda»: «Això aviat està dit: si mires la carta i un tall de xai et costa 18 euros i una botifarra 9, com que la gent no va sobrada, opta per un preu raonable.»

El valor del bestiar. En Pau garanteix que per on passa bestiar el bosc és net i que «si hi hagués ramaderia, els boscos no estarien com estan». Assegura que «el problema és que no hi ha ramaderia, i no anem pel camí que n’hi hagi més, sinó que s’està acabant. Pels que quedem ha estat un càstig i no una feina». En aquest sentit, en Quim confessa que, malgrat que es tiren endavant diverses iniciatives amb un mateix objectiu, «és difícil consolidar-les per la baixa rendibilitat actual d’aquestes explotacions si no poden valoritzar els serveis ecosistèmics que aporten més enllà dels productes carnis o làctics.»

Avui és la capacitat creativa el que els manté el sector, i s’hi mantenen per amor al ramat. «A la vida sempre he anat al revés», reflexiona en Pau. «En lloc de mirar què dona, em pregunto com ho he de fer per mantenir les ovelles». Ell volia continuar el llegat del pare qui, vingut de Barcelona, treballava de pastor professionalment fins que es va quedar les ovelles del seu cap quan aquest es va jubilar. «Un ramat d’ovelles no dona per a dues famílies», explica en Pau, «i quan jo m’hi vaig voler dedicar li vaig dir: ‘Per què no posem una formatgeria i munyim cabres?’»

El 2003 van muntar la formatgeria i, avui, Làctics Pauet destaca pels seus iogurts i recuits de llet de cabra, però també n’han provat de fer amb llet d’ovella ripollesa: «Els iogurts quedaven espectaculars, però no fèiem ni trenta litres de llet al dia». Ara compta amb els seus dos germans a la formatgeria, cosa que assegura que li dona molta tranquil·litat i la possibilitat d’abordar tants fronts diferents. Tanmateix, reconeix que se li acaben les idees per donar més valor afegit als seus productes i a la seva feina. El mateix gestor li diu que té un capritx molt car i conclou que no es pot ser romàntic: els animals mengen cada dia, cada mes, hi hagi crisi, pujada del preu del pinso o sequeres.

Per la seva banda, a l’explotació d’en Miguel Ángel han optat per un canvi de bestiar. Havien tingut 200 cabres i fins a 1.800 ovelles. Amb aquest volum d’ovelles calia plantejar-se buscar una altra zona de la muntanya on passar l’estiu, però els quedava el dubte si engegar cabres els seria més rendible. N’havien tingut temps enrere, però estabulades: «El que ens donaven era per pagar gastos i no en trèiem res». Tanmateix, per obtenir beneficis calia esperar que les ovelles criessin. En canvi, amb la cabra s’asseguren un sou cada mes, venent-ne la llet, i també «s’adapten més bé a la muntanya». Ara s’han tret les ovelles i les cabres pasturen des del primer dia: «Acabem de munyir cap a les deu o quarts d’onze i fins a les sis o quarts de set de la tarda surten a engegar. Com més temps estiguin a fora millor». A la granja sempre hi tenen bales de civada en flor i de palla, que ells mateixos conreen, i mengen pinso a la màquina i un suplement a la tarda. Amb tot, assegura que no vol ajudes, sinó que la seva feina i el seu producte siguin valorats.

Pel que fa a la família d’en Mon, confia sobretot en el restaurant que van obrir deu anys després d’arribar als Metges: «Mentre vam ser jo i la dona vam anar fent, però quan vam tenir un fill i un altre sobreviure va ser complicat». Explica que va coincidir amb els anys de la brucel·losi, en què no es podia fer formatge ni cap mena de manipulació de la llet: «Només et basaves en la carn i la carn donava el que donava». Va ser aleshores quan es van decidir per la restauració: «La idea d’obrir un restaurant no ens havia passat mai pel cap. Nosaltres volíem viure de la natura i del ramat, però era això o agafar els trapaus i marxar. Ens vam embolicar amb el restaurant i hem anat fent.»

El seu fill Tomàs (1988) confessa que el seu pare fa moltes hores per amor a l’art, però que no sap com s’ho faran quan ell no pugui fer-les. Planeja concentrar la feina del restaurant en caps de setmana i festius i poder-se dedicar ells mateixos als animals sense necessitat d’agafar ningú perquè se’n cuidi: «Jo el ramat el tiraré endavant si el disfruto. Si m’ha de menjar la moral, el temps i els diners, no. Però no veig la casa sense el ramat. La família és el que és gràcies, també, al ramat». I confia: «Jo crec que amb paciència ja ens en sortirem», a la qual cosa replica en Mon: «Ja portem molts anys amb paciència.»